Vacances?

Estem de vacances!

Potser d'aqui uns dies, setmanes o messos tornarem a escriure però de moment "les noies del té" marxem de "vacances" i no actualitzarem més el bloc.

Una abraçada a tots

Un nou començament

photo by Owen Lee

When we are not aware anymore of what we are supposed to do, it is the time when we can do something true. When we are not aware anymore of where we are supposed to go, it is the time when the true travel has just begun.

Nazim Hikmet

Què és el Dia Internacional de la Dona Treballadora? *

* ( Una mica d´ història)

El naixement del Dia Internacional de la Dona no radica en un esdeveniment aïllat com és la manifestació de les obreres del sector tèxtil novaiorqués, ni en l'incendi en una fàbrica de l’esmentat sector on moriren més d'un centenar de dones, sinó que ha d'enquadrar-se en un context històric i ideològic molt més ampli.

En el sector tèxtil, les dones constituïen la majoria de mà d'obra. Les condicions en què treballaven eren deplorables. La jornada laboral era de vuit del matí a sis de la vesprada, amb un descans de mitja hora per menjar. Les hores de treball setmanals, que normalment eren cinquanta-sis, podien arribar fins a les setanta hores en l'estació amb més activitat.

El 27 de setembre de 1909 s'inicia una desocupació en la Triangle Shirtwaist Company (justament on ocorreria posteriorment l'incendi) que fou seguit per tot el país i per mitjà del qual es reivindicaven millores en les condicions laborals. La vaga es donà per finalitzada el 15 de febrer de 1910 amb resultats prou desiguals: 339 firmes havien pactat amb els seus treballadores i treballadores enfront de 13 companyies (entre aquestes la Triangle Shirtwaist Company) que no van arribar a cap acord amb els empleats i empleades. Si s'haguessen acceptat les demandes dels i de les vaguistes, l'incendi de la Triangle SC que succeiria l'any següent, en concret el 25 de març de 1911, probablement no hauria tingut lloc. En aqueix moment, més de cinc-cents empleats i empleades de la Triangle S C, en la seua majoria xiques immigrants entre els 16 i els 24 anys, es dedicaven a la confecció de shirtwaist, peça de vestir femenina molt en voga a finals del segle XIX i començaments del segle XX, ja que, al costat d'una falda llarga fins als turmells, formava part del vestit de diari de les dones d'aquell temps.

El saldo de la tragèdia van ser 146 morts de què 123 eren dones. Els caps mantenien les portes tancades per evitar els robatoris, la qual cosa impedí l'eixida de les treballadores.

Encara que, tant la vaga com l'incendi, es van desenvolupar en un moment històric crucial per entendre el naixement de la celebració del 8 de març com a Dia de la Dona Treballadora, no expliquen per si mateixos aquest esdeveniment. L'origen del Dia de la Dona es va desenvolupar dins del marc de la teoria socialista. La decisió de convertir aqueixa celebració en una festivitat internacional va anar a càrrec de Clara Zetkin, líder del moviment internacional de dones socialistes fins a l'esclat de la I Guerra Mundial. La seua proposta de creació, fou presentada en la II Conferència Internacional de les Dones Socialistes, celebrada en 1910 a Copenhaguen.

Amb això, Zetkin aconseguia reforçar els llaços de solidaritat i d’identitat entre les dones socialistes de tots els països al mateix temps que feia de la reivindicació del dret a vot de les dones una demanda internacional. Més tard, la Revolució Russa de 1917 tindria una gran influència a tots els nivells en el Dia Internacional de la Dona perquè, encara que la festivitat se celebrava des de 1914, va ser el 8 de març del 17 quan les dones russes s’amotinaren davant de la falta d'aliments, i donaren inici al procés revolucionari que acabaria en el mes d'octubre d’aqueix mateix any.

Després de la pujada al poder de Stalin, l'Estat necessitava augmentar els índexs de natalitat i el Dia Internacional de la Dona va passar a convertir-se en l'equivalent del Dia de la Mare. Al seu torn, acabada la II Guerra Mundial, l'Organització de les Nacions Unides creà un nou marc institucional en què animava a participar les dones de tots els països que havien alliberat el món del terror feixista, de manera que es garantira el reconeixement dels seus drets en el nou ordre internacional que estava a punt de crear-se. Amb aquesta actuació les Nacions Unides mostraven la intenció que el Dia Internacional de la Dona es convertís en una celebració en què les reivindicacions femenines quedaren integrades, i per tant diluïdes, en un marc molt més ampli, com era el del desenvolupament econòmic i social a nivell mundial.

Per molts anys Tchai Ladoo!!

Festa Bollywood a Barcelona

Com ja va sent habitual, us dono a conèixer una activitat que es fa mensualment a Barcelona. És la Festa Bollywood de Bollywood Sitare.

Aquest mes serà el dia 7 de Febrer, diumenge.

Hora: 18:00 - 23:00
Lloc: Club la Fira
Metro: Hospital Clinic, L-5
c/provença 171.

Entrada: 9€ (consumició+sorteig de sopars a diferents restaurants de Bcn, bisuteria, dvd etc, etc +espectacle)
La millor música de bollywood i bhangra amb Dj Badal.
** Menjar del Restaurante Veg world!!

Més info: www.bollywoodsitare.com // www.bollywoodsitarebcn.blogspot.com

El futur

Doctor en Alaska com a medicina natural contra la buidor

Hola, noies!

Segueixo seguint-vos i ja feia temps que volia posar un post sobre aquesta sèrie que he redescobert darrerament. Encara no he acabat les 6 temporades que té (vaig per la sisena, per això), però crec que estic en disposició d'analitzar per què aquesta sèrie és més que una simple sèrie de televisió. I per què calma la meva ànima en moments d'abandonament d'aquest món. I són moltes raons:

1. Perquè cada personatge és genuí i autèntic en si mateix: la innocència de Shelly, el racionalisme autoqüestionat del doctor Fleischmann, la força i el feminisme de la Maggie O'Connell, la bondat de Holling, la independència d'una dona com la Ruth Anne, amb 75 anys i mestressa d'una botiga, la curiositat intel·lectual i cinèfila de l'Ed i la capacitat d'anàlisi del món juntament amb l'art d'en Chris Stevens (personatge que mereix un altre post i que tinc pendent d'escriure).

2. Perquè la vida senzilla i sense luxes aconsegueix que un poble perdut en la salvatge Alaska sigui un mirall dels somnis d'un món ideal.

3. Perquè la natura salvatge, els arbres que parlen, els animals que lluiten, les muntanyes agrestes conviuen amb els éssers humans en l'ecosistema total de què formem part. I això es fa evident capítol rere capítol.

4. Perquè les grans preguntes vitals tenen cabuda en aquest petit univers, i tot allò que t'has plantejat mereix un capítol o més dins l'univers de Cicely.

5. Perquè fa que la màgia torni a formar part de la creença d'algú com jo, que any rere any ha abandonat el seu romanticisme per una epistemiologia excessivament racional i de tocar de peus a terra.

6. Perquè voldries que Cicely fos un lloc que existís, ja que es tracta d'una comunitat en què tothom ajuda a tothom, com si d'una gran família es tractés.

I per moltes altres raons...

Us faig arribar aquest vídeo que tracta del valor de la concepció màgica de la vida, en un capítol en què una companyia de circ arriba al poble i s'hi està una temporada. No us perdeu el poema d'amor de Richard Burns que recita en Chris cap al final. Simplement sublim!

Una vida de consum no porta a la felicitat. No impact project.

Avui he llegit al Periódico una entrevista a Colin Beavan, un escriptor i blocaire americà que va passar un any amb la seva família sense provocar la més mínima contaminació. Ni escombraries, ni emissions nocives, sense electrodoméstics, sense cotxe, sense plàstics..., durant tot un any.

Segons ell "una vida de consum no porta a la felicitat". Trobar una manera de viure que sigui més feliç i millor per a l'individu i utilitzar menys els recursos ambientals hauran de ser part de la solució. Una forma de vida basada en el consum, en què a nosaltres se'ns diu que hem de treballar moltes hores per comprar més coses que realment no necessitem, no és el camí cap a la felicitat. Tampoc és el camí per a la sostenibilitat. Canviem perquè poguem tenir dues coses: persones més felices i un planeta també més feliç.

El seu projecte "No impact project" ajuda a la gent a aprendre a viure d'una manera sostenible. La seva experiència demostra a la societat que tothom pot ajudar a petita escala, i això provoca que estigui més predisposada a discutir el problema del medi ambient.


Si en voleu saber més mireu la pàgina web i el bloc:
http://noimpactproject.org/
http://noimpactman.typepad.com/

Bon viatge!

Que vagi molt bé la teva nova aventura!
... i siguis molt feliç a Viena!

Festa Cap d'any Bollywood i més

Festa Cap d'Any a Club La Fira amb un toc Bollywood.

C/Provença 171, (M) Hospital Clinic L-5
A partir de les 00:45 fins 6:00h



Música (Bollywood, Dance , Reggaeton,Comercial Hits)


Dj Badal y Dj's Residents


Entrada: 10€ amb consumició.

Bon Nadal

Bon nadal- feliz navidad - glückliche weihnachten- bom natal - merry christmas - Zorionak eta Urte Berri On - Joyeux Noël et Bonne Année - Kala Christougenna Kieftihismenos O Kenourios Chronos



Per fugir dels compromisos: www.otranavidadesposible.com

Dia internacional pels drets dels animals

Més info

La Festa Bollywood de Nadal de Barcelona

Fiesta de Navidad de Bollywood Sitare

Celebramos navidad al estilo Bollywood!!!!!

En Club La Fira

Metro: Hospital Clinic, L-5
c/provença 171.

Entrada: 9€ (cons+sorteo+espectáculo)

La mejor musica de bollywood y bhangra con Dj Badal.

** Comida de Restaurante Veg world!!

GRAN SORTEO:

1. Una cena para dos personas en Restaurante Mayura.

2.Una cena para dos personas en Restaurante Tandoor.

3.Una cena para dos personas en Restaurante Veg World.

4.Una cena para dos personas en Restaurante Maharaja.

5.Una cena para dos personas en Restaurante Rani.

6.Una cena para dos personas en Restaurante Organic.

y DvD's de Bollywood, Bisuteria y complementos de la India, Pulseras, shawls, etc...y mucho mas!!!!!

PREMIOS:

*Un premio especial al Bollywood Fan 2009!
*Para los mejores disfraces de la India (3 premios)
* Si dia 13 es tu cumple tenemos un regalo especial para ti!
y mas sorpresas!!!!

Sorteo y premios despues de espectàculo de Bollywood Sitare!!!!

Hamlet, my fave pasaje

Ser o no ser, ésa es la cuestión.
¿Cuál es más digna acción del ánimo,
sufrir los tiros penetrantes de la fortuna injusta,
u oponer los brazos a este torrente de calamidades
y darlas fin con atrevida resistencia?

Morir es dormir. No más.
Y por un sueño, diremos, las aflicciones se acabaron y los dolores sin número, patrimonio de nuestra débil naturaleza...
Éste es un término que deberíamos solicitar con ansia.

Morir es dormir... y tal vez soñar.
Sí, y he aquí el gran obstáculo,
porque el considerar qué sueños
se desarrollan en el silencio del sepulcro,
cuando hayamos abandonado este despojo mortal,
es razón harto poderoso para detenernos.

Esta es la consideración que hace nuestra infelicidad tan larga. ¿Quién, si esto no fuese, aguantaría
la lentitud de los tribunales, la insolencia de los empleados,
las tropelías que recibe pacífico, el mérito de los hombres más indignos, las angustias de un mal pagado amor,
las injurias y quebrantos de la edad, la violencia de los tiranos, el desprecio de los soberbios
Cuando el que esto sufre pudiera procurar su quietud con sólo un puñal?

¿Quién podría tolerar tanta opresión, sudando,
gimiendo bajo el peso de una vida injusta
si no fuese que el temor de que existe alguna cosa
más allá de la Muerte, el país desconocido de cuyos límites ningún caminante torna, que nos embaraza en dudas y nos hace soportar los males que nos cercan antes que ir a buscar otros de que no tenemos seguro conocimiento?

Esta previsión nos hace a todos cobardes,
así la natural tintura del valor
se debilita con los barnices pálidos de la prudencia,
las empresas de mayor importancia por esta sola consideración mudan camino, no se ejecutan y se reducen a designios vanos'.

Hamlet, William Shakespeare

Per pensar..

Al viatjar et dones compte que tots els essers humans som iguals!!!
Tan se val al pais on siguis que practicament tots tenim les mateixes inquietuts i necessitats.

Petons i records des de Vietnam

Poemes del record

Un dolor rasga mi alma que llora desconsolada
Por un amor que no merece ni una lágrima derramada
El corazón se me ha parado, exhausto de tanta pena
Por un asesino de dulces maneras y palabras bellas

Te amé con toda el alma
Con un amor verdadero y sincero
Y para el resto de mis días,
yo creía que había encontrado el compañero.

Pero una noche de luna triste,
me dijiste que ya no me amabas
Me lo dijiste en voz baja, desde lejos, sin ya nada
Y mi corazón murió en ese momento
En el acto y sin esperanza

Y me han dicho que tú estás bien
Que por otro amor me dejabas
Que mientras mi alma lloraba triste
Tú a un nuevo yo adorabas

Y a un nuevo ser le prometiste
La misma lista de palabras
Que un día me dijiste
Cuando se suponía que me amabas

Als die Mauer fiel - quan va caure el Mur.

El dia 9 de novembre d’enguany, es commemoren 20 anys de la caiguda del mur de Berlin. Què podem dir que no s’hagi dit ja sobre aquest esdeveniment que va marcar l’inici d’un nou cicle a la Història? En l’imaginari col•lectiu de la nostra generació hi ha, sens dubte, el record de centenars de berlinesos saltant el mur, les abraçades i els plors, l’emoció de les dues Alemanyes que s’unien.
Les històries particulars de persones que vivien separades dels seus familiars, d’intrèpids que van intentar saltar a la banda oest d’Europa i pàgines i pàgines de diaris que ens expliquen la Història d’un món dividit en dos.
Quan vaig estar a Viena, vaig comprar Der Standard justament el dia en què hi havia un reportatge sobre la caiguda del mur des de diferents àmbits. El diari presentava entrevistes, reportatges, notícies de persones que van viure aquest fet en primera persona. D’entre tots els testimonis que hi vaig llegir, me n’han interessat especialment aquests dos, ja que es tracta de dos artistes que van decidir anar a viure a l’Alemanya de l’Est per diversos motius. Us en transcric un fragment (directament de l’alemany, ue ue ue):


Standard: Oposició contra qui?
Palm: S’ho pot imaginar, en un lloc com Timelkam... –al costat de Bronne Tilmelkam és un trosset...
Kleinschmid: Jo sóc d’Ottensheim – que no era gaire millor.
Palm: També ens ho podem imaginar. L’any 1972 em vaig adherir a aquest moviment, perquè els trobava una alternativa interessant a la nostra política. Quelcom que se’n deia aleshores era: “Quan no us estigui bé el que fem, vosaltres comunistes, aneu-vos-en a Rússia o a l’Alemanya de l’Est.” Allà no es va dir mai “Unió Soviètica” o “RDA”. Jo no tenia cap oportunitat de feina a Àustria. En aquells temps –bastant pitjor que avui dia- la política cultural estava en mans de l’SPÖ.
Kleinschmid: Imagini’s: érem als anys 50! Era l’època d’Adenauer, amb l’antisemistime austríac.
Palm: I ja vaig escriure un llibre sobre això. Sobre el boicot que se li feia a Brecht a Àustria, de la qual cosa molts no volen ni sentir a parlar. Jo tenia 28 anys, quan el llibre es va publicar, volia treballar a Viena fent teatre i vaig veure que allò no funcionava. Berlin-Est era una alternativa per a mi. I vaig pensar: prova-ho. I vaig aconseguir una invitació. Era un privilegiat, no tenia cap obligació, podia fer i deixar el que volgués. Podria haver viatjat cada dia a Berlin Oest, si hagués volgut fer-ho, però no ho vaig fer.
Kleinschmid: Però per anar-hi a comprar?
Palm: Rarament. En aquest sentit, vaig pensar que viuria amb això. Vaig viure amb el que tenia a la RDA; que per a mi era suficient. Ja a Àustria no havia sigut mai cap consumista.
Kleinschmid: En aquest sentit discrepo una mica de vostè. Vostè va ser al principi un privilegiat a la RDA – i jo també ho vaig ser. Però la RDA va ser sempre una societat de penúries, des dels anys 50 fins als 80. No hi havia gairebé de res. Tota la RDA –la societat es basava en donar i prendre. La paraula Banca s’escrivia amb lletres majúscules.
Palm: Estaven ben organitzats. Vaig conèixer una xarxa de subcultura al barri obrer Prenzlauer Berg. A la corona interior hi havia moltes cases, on les relacions de propietat no estaven clares i les autoritats toleraven una ocupació artística. Hi havia concerts, exposicions, desfilades de moda. Mentre no entressin en conflicte amb el govern, els van deixar més o menys en pau.
(...)

Palm: Correcte. I sobre aquest tema haig de dir que per aquells temps, a l’inici dels anys 80, em vaig separar del Partit Comunista – per diversos motius, però em definiria igualment com a marxista. El principal problema de la RDA era la superestructura, l’aparell polític, que era totalment inepte, incapaç de valorar correctament les relacions reals. La RDA va ser durant un temps la cinquena nació industrial d’Europa. (...) El principal problema va ser la manera dogmàtica com l'aparell polític va interpretar el Marxisme. (...)

El pensament segrestat

Amb això de ser a l'atur, m'he proposat llegir tot el que, quan treballo, no tinc temps de llegir. Espero poder mantenir aquest propòsit i que no es quedi, com sol passar, en una mera inquietud que no va més enllà.
He començat amb un llibre de Susan George, autora de L'Informe Lugano (vegeu-ne l'enllaç al títol) que es titula El pensamiento secuestrado i que està inclòs dins una col·lecció de llibres que promou el diari Público.
He de dir que només n'he llegit encara la introducció i algunes pàgines, però que el llibre pinta molt bé. Tracta de demostrar com han arribat la dreta laica i la religiosa a dominar el pensament del nord-americans en general. En què consisteix aquest pensament?
Aquí n'hi ha uns quants punts (extrets del llibre):

· La solució del mercat sempre és preferible a la regulació i a la intervenció de l'Estat.
· L'empresa privada supera el sector públic en criteris d'eficiència, qualitat, disponibilitat i preu.
· El lliure comerç podria tenir avantatges temporals per a alguns, però en última instància serà millor que el proteccionisme per a tota la població de qualsevol país.
· És normal i aconsellable que activitats com l'atenció mèdica i l'educació siguin lucratives.
· Uns impostos més baixos, sobretot per als rics, garantiran una major inversió i, per tant, la prosperitat.
· La desigualtat és inherent a qualsevol societat i probablement és genètica, quan no racial.
· Si les persones són pobres, només poden culpar-se a si mateixes perquè la feina dura sempre és recompensada.
· Una societat autènticament lliure no pot existir sense un mecat lliure; d'on s'extreu que el capitalisme i la democràcia es recolzen mútuament.
· Unes despeses de defensa més elevades i un sector militar fort garantiran la seguretat nacional.
· Estats Units, a partir de la seva Història, els seus ideals i el seu sistema democràtic superior, hauria de fer servir el seu poder econòmic, polític i militar per intervenir en els assumptes d'altres nacions amb la finalitat de promoure el lliure mercat i la democràcia.
· Els ciutadans d'altres països rebran aquestes intervencions amb els braços oberts perquè lliuraran el món d'elements indesitjables i pertorbadors a la comunitat internacinoal i, en darrera instància, beneficiaran a tothom.

Aquest panorama no és gaire esperançador. Espero que Susan George també faci alguna proposta de solució; si no, estem salvats...

Tomba sense flors

És la primera vegada que m'atreveixo amb un relat gòtic. Espero que no us espanteu gaire :-)


La Mia visita la tomba anònima cada setmana. S’asseu davant de la pedra freda i respira l’aire tèrbol de la nit al cementiri. Retira les flors seques que ha deixat la setmana anterior i en deixa de noves. Prop d’on descansen els cossos de la família dels veïns, apartats de la resta, hi ha una secció destinada a persones que ningú ha reclamat. La Mia va descobrir la làpida de teranyines un dia que, després de ploure, va anar a refugiar-se al cementiri. La pluja havia fet regalimar la negror i la molsa putrefacta de la tomba sense nom. Van cridar l’atenció de la Mia unes lletres vermelles, com de sang, de pintura mal impresa, amb una data i sense nom. Era bruta i la Mia imagina que el formigó barat de la tomba deixa sortir la sang del mort solitari, com en un macabre atac de dignitat. Des del dia que el va descobrir, una estranya relació –que tan sols es dóna en aquelles ànimes turmentades i inadaptades- es va produir entre la tomba i la Mia. Potser l’estranyesa de la noia (de petita li van néixer unes ales negres en forma de punxa), que la feia diferent i incompresa a la resta –els qui caminen rere disfresses, els qui compren el pa, els qui fan cua per comprar unes entrades... O, potser, simplement, el seu negre íntim que es confon amb el cel nocturn quan no hi ha núvols...

Saló del Manga

Continuo amb els posts comiqueros. Aquest cap de setmana se celebra el Saló del Manga, una ocasió especial pels amants del còmic japonès de arreplegar-se i fruir d'una catàrsi col.lectiva. Per motius laborals, m'hi trobo des de dijous full time. I malgrat el cansament, m'ho estic passant pipa. I és que la passió d'alguns pot arribar a ser fascinant per d'altres.

Des de la Farga de l'Hospitalet, informa Flor de Te :P

Art i llibertat

L’art és un misteri. Intentar definir-lo és gairebé impossible. Sempre s’escapen matisos, elements que no s’havien tingut en compte, i això passa perquè té un component irracional, poc sistematitzable, que emana d’aquells elements incontrolables de l’existència humana.
Aquests dies en què no sé per què experimento una buidor incontrolable, de gairebé malestar físic, m’he parat a pensar sobre la vida, sobre el perquè de les nostres existències. I és un exercici de risc, perquè, si et quedes quieta pensant-hi, el vertigen és descomunal, com si estiguessis a punt de caure de l’edifici més alt del món. I és que la vida, senzillament, és absurda, no té cap sentit. És tan dura aquesta premissa que sovint prenem soma per oblidar-la o l’hem ignorat sempre; és tan dura,deia, que, si et quedes quieta al mig del carrer amb aquesta idea, tot comença a donar voltes i a caure al teu voltant. Et preguntes per què et lleves cada dia, per què vas a treballar o per què penses en el futur, si l’existència és un tràmit cap a la mort inevitable.
I l’art és la manera que hem trobat per calmar aquesta terrible negror. Contemplar un quadre que no sabem per què ens atrau, llegir durant hores un llibre que ens té atrapats/es o perdre’ns dins la gran pantalla en una història amb què ens sentim identificats/es, o simplement entrar en èxtasi amb alguna peça musical són només algunes de les maneres de salvar-se del buit. I de sentir-nos lliures. I és per això que considero que l’art i la llibertat individual van de la mà i són l’instrument principal per conèixer-nos a nosaltres i al món.

Avarícia

Què és l'avarícia?

Un continu viure en la pobresa per por de ser pobre.

Bernart de Claravall

Un descobriment.

Com sempre a la vida els descobriments venen per casualitat, buscant una altra cosa que no tenia res a veure he fet aquesta troballa, espero que us agradi tant com a mí.

Les nenes d'Arthur de Pins

Com ja sabreu, ara estic nedant en el món del còmic. De petita, devorava les històries iròniques i a l'hora tendres de la Mafalda de Quino. De fet, moltes de les seves tires les tinc gravades a la memòria per sempre.

Doncs ara he descobert a un il.lustrador francés magnífic. Les nenes que protagonitzen les seves històries són voluptuoses, adorables, picants, donotes, sexies....i els arguments de les vinyetes no es queden enrere. A Espanya, s'ha publicat PECADOS VENIALES i ara l'ANTIKAMASUTRA per l'editorial Dibbuks. Us els recomano, per estètica i divertiment. Us passo la web de de Pins per xafardejar. Au revoir!

http://www.arthurdepins.com/

Només xifres???

El 36,1% dels espanyols diu que estan molt o bastant d'acord amb l'afirmació que "si una dona és maltractada freqüentment, la culpa és seva per seguir convivint amb l'agressor", mentre que el 63,5% es declara poc o gens d'acord. Les dades formen part d'una enquesta sobre violència de gènere que ha dut a terme el Ministeri d'Igualtat entre 1.008 persones.El Govern ha fet l'estudi per valorar la reacció de la societat davant la violència masclista.

El 93,4% dels espanyols no creu que estigui justificat que un home agredeixi la seva dona o nòvia quan ella decideix deixar-lo, però un 3,8% d'homes i un 4% de dones sí que creuen que està "bastant o molt" justificat.Pel 91,6% dels enquestats, la violència de gènere és "totalment inacceptable"; per un 7% és "inevitable que hagi existit sempre", i per un 1,3 és "acceptable en algunes circumstàncies".

Sobre les raons per les quals cada vegada hi ha més denúncies, el 69,6% creu que "no és que hi hagi més casos, sinó que es denuncia més" i un 15,5% pensa que "realment hi ha més violència de gènere".Preguntats sobre la persona a la qual recorrerien en primer lloc en cas de ser víctima de la violència de gènere, el 45,3% assegura que a algun familiar, seguit pel 33,3% que aniria a la policia o als jutjats. Si la víctima fos una persona propera, els entrevistats recorrerien en un 59% a la policia, i els jutjats, i en segon lloc, als familiars de la víctima (18,6%).

Davant d'un acte de violència de gènere, el 74,5% de les dones i el 55,1% dels homes n'avisaria la policia, mentre que el 10,1% de les dones i el 33,6% dels homes s'enfrontarien a l'agressor. De les dones que no denuncien aquesta mena de violència, el 60,8% creu que és per por, i un 20,3% per vergonya. Només un 3,8% pensa que no denuncien perquè "no veuen l'agressió com greu".

Sobre les raons que fan que les dones maltractades perdonin l'agressor, el 35,1% dels enquestats creuen que és per la "dependència emocional" que els uneix; el 18% creu que ho fan per por, un percentatge lleugerament superior al dels que creuen que es perdona perquè "pensen que pot canviar", que és d'un 17,1%.

Pel que fa al mecanisme més eficaç per lluitar contra aquest tipus de violència, el 55,5% creu que és l'educació, seguit per l'enduriment de les penes als agressors, recolzat pel 21,7% dels enquestats. Cal destacar que l'enduriment de les penes té el suport d'un 28,9% de les dones i del 14,5% dels homes.Per contra, la utilització de les polseres electròniques per controlar els moviments de l'agressor compta amb el suport del 90,8% dels enquestats, i el 67,4% considera que contribueixen a disminuir les agressions.

EFE. Dades publicades a El Periodico

i jo pregunto... Com pot ser que encara hi hagi gent que justifiqui i/o accepti la violència? (em refereixo a la societat, no a les maltractades)

Perseguir les estrelles / A la peixera dels peixos / Vermells acabar

Diu la Renée a L'elegància de l'eriçó, el llibre que estic llegint:

"De les persones que la meva família freqüenta, totes han seguit el mateix camí: una joventut intentant rendibilitzar la seva intel·ligència, esprement com una llimona el filó dels estudis i assegurant-se una posició d'elit i després tota una vida preguntant-se amb esbalaïment per què tals esperances han desembocat en una existència tan vana. La gent creu que persegueix les estrelles i acaben com peixos vermells en una peixera. Em pregunto si no fóra més senzill ensenyar des de l'inici als nens que la vida és absurda. Això trauria alguns bons moments a la infantesa però faria guanyar un temps considerable a l'adult -sense comptar que ens estalviaríem si més no un trauma, el de la peixera."

Què en penseu? Hi esteu d'acord? Posem massa aspiracions a la vida? La intel·ligència està sobrevalorada? És més, i afegeixo de collita pròpia, ser intel·ligent és garantia de poder, d'una posició còmoda en el món? O, pel contrari, és una virtut que ens fa patir més que no pas gaudir? Qui triomfa actualment en la nostra societat? Els intel·ligents? Els espavilats? Els llestos?

Jo ho tinc molt clar: intel·ligència no és sinònim d'èxit, ans al contrari, intel·ligència + bona predisposició i valors humans és garantia de fracàs moltes vegades...

I pensar massa és patiment assegurat.

Viena i sensacions personals

Totes les meves pors i inseguretats es concentraven en la tarda anterior a deixar el meu petit racó al Clot per emprendre un viatge d’autoposada a prova a Viena. Quina bestiesa, us exclamareu! Però m’hi jugava molt, molt més que la superació d’un examen de llengua o del malestar físic del trasllat.
I la por se’n va anar. I va arribar Viena, descoberta rere cada edifici gris, rere cada museu, rere cada expressió, cada paraula amable o freda; reconstruïda per al meu gaudi personal, com un mosaic de sensacions que intentaré donar-vos a bocinets.
Com us puc transmetre cada sensació? Com us puc explicar el que és personal i intransferible? No és cap secret que es tractava d’un viatge parit d’un canvi vital que venia covant de feia temps. Una sola frase podria resumir la primera bufetada de Viena: els prejudicis són parets per ser trencades i convertides en fum. Els palaus i edificis imperials que la fan una ciutat majestuosa i imponent acompanyen la retina i embolcallen una inquietud cultural que nosaltres voldríem i que miro amb enveja insana. Quan passejo pels voltants de la Biblioteca Nacional voldria ser-hi per sempre, voldria quedar-m’hi i contemplar extasiada l’edifici mentre llegeixo qualsevol dels grans escriptors que Àustria va deixar a la humanitat, perquè Àustria va parir grans pensadors, grans músics, grans escriptors. Voldria ser un altre jo.
Perquè Viena és un bon lloc per començar un altre jo. A Viena l’ordre domina el caos i pots col•locar els teus pensaments l’un sobre l’altre i caminar. I les coses funcionen. És un petit oasi de benestar a Europa. Arribats a aquest punt, no em preocupa la manca de sol a l’hivern si puc llegir en aquella biblioteca i si puc seure en un dels innombrables cafès a devorar un bon llibre o simplement a observar. O extasiar la vista descobrint les obres exposades als diversos museus que componen el paisatge més urbà. Redescobrir que una altra Viena, amagada dels bombons de Mozart i del vals, també existeix. Visitant el Mumok.
O desafiar el temps amb un bon abric i passejar o agafar un tramvia i contemplar una i altra vegada els voltants del Ring o passejar sense cap objectiu fins a cansar-me i seure en un banc al costat del Danubi. Aprendre l’alemany que parlen els austríacs; dir “Entschuldigung”; sentir que et respecten i que el respecte no és en va; veure que els habitants d’aquesta bellíssima ciutat s’esforcen per cuidar el que és de tots i vetllar si pot ser encara més que ells perquè el que tots compartim, la res publica, no es malmeti...
I, malgrat tot, seguir lluitant per canviar les coses que no m’agraden d’aquest món, de les quals Àustria tampoc es deslliura: el classisme, el conservadorisme, el tancament de mires d’una part de privilegiats que no volen perdre el que no els pertoca tenir per damunt d’altres. I tantes altres coses.
I tornar a començar.

PS = A la foto veieu un fet curiós que vaig descobrir un diumenge. Com que tot està tancat allà els diumenges, els diaris els col·loquen en aquests posts i hi deixen una capseta per pagar el que costa cadascun. Us puc assegurar que vaig veure com la gent ho pagava! Increïble. Us imagineu això aquí?

Sobre les "persones"

Fa molt de temps que la inseguretat em dóna la mà. Ara menys, doncs he après a respectar-me, a saber que no sóc pitjor ni millor que ningú, sinó diferent, única i irrepetible. Una altra cosa és el que pensen els demés. No em refereixo aquells que m'estimen (que són molts)

Em refereixo a la gent que no es prèn la molèstia de conèixer el contigut i quedar-se amb el continent, amb la imatge, amb el que es veu a simple vista. He sentit dir mil coses sobre mi. Coses no molt bones: que si estic boja, que si em falta un bullit, que si no valgo res...

Jo sempre em solia sentir malament pels comentaris d'aquesta gent per no tenir una 100 de sostenidor, ni uns llavis carnosos, ni ser sempre sèria, ni ser més centrada, etc...però ara la meva reacció és diferent. Sí, em toquen la fibra un segon, però de seguida aixeco el cap, respiro, penso en totes les persones que m'estimen i aprecien, amb tot el que tinc...i per suposat, em gravo a la ment una veritat com un temple: facis el que facis, siguis com siguis aquest tipus de gent que jutja, jutja i jutja SEMPRE et jutjarà, perquè els ulls de la seva ànima estan tapats per grans punts negres que no deixen veure més enllà.

Horòscop i reflexions

Life is leaving you alone to face the implications of your choices. This is for the best, because it is self-love that will power you through the birthing process you are now in. And it is aloneness that self-love becomes available. This is creativity in action.

Cosa extranya aquest horòscop m'ha fet reflexionar sobre dues coses: una d'elles és l'amor propi. Quantes de nosaltres poden dir que tenim prou amor propi? i a quantes ens costa trobar l'equilibri entre l'orgull i l'humiltat per a poder dir que és amor propi?

L'altre tema és el de la soletat. És necessaria en algunes ocasions per a poder reflexionar i dur a terme els nostres objectius? Reconec que quan estic constantment envoltada de gent és difícil no deixar-se dur pel ritme de les coses i oblidar-se del que un vol fer.

Per pensar

"El hombre que más ha vivido no es aquel que más años ha cumplido, sino aquel que más ha experimentado la vida"

Jean Jacques Rousseau

Festa Bollywood a Barcelona.

PER MOLTS ANYS!!!

Les "Tea grils" et desitjen moltes felicitats......!!!!*
*Ja veus al final l´ he habut de fer pública!!!

Feliç aniversari Té Blanc (i Amma)

Petons de totes les noies del té!

Benvinguda tardor!

imatges d'Irina Ert

Exhale (To my sweet White Tea)

Per a totes les "meves nenes"

"Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia

entre sostener una mano y encadenar un alma,

uno aprende que el amor no significa recostarse

y una compañía no significa seguridad

y uno empieza a aprender que los besos no son contratos,

y los regalos no son promesas,

y uno empieza a aceptar sus derrotas con la cabeza alta

y los ojos abiertos,

no con el dolor de un niño...

y uno aprende a construir todos sus caminos en el hoy,

porque el terreno de mañana es demasiado inseguro para planes...

y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad,

y después de un tiempo uno aprende: que si es demasiado,

hasta el calorcito del sol quema.

Así que uno planta su propio jardín y decora su propia alma,

en lugar de esperar a que alguien te traiga flores...

y uno aprende que realmente fue de aguantar

que uno es realmente fuerte,

que uno realmente vale y uno aprende y aprende...

con cada adiós uno aprende.

Con el tiempo aprendes que estar con alguien

porque te ofrece un buen futuro

significa que tarde o

temprano querrás volver a tu pasado.

Con el tiempo comprendes que sólo quien es capaz de

amarte con tus defectos,

sin pretender cambiarte,

puede brindarte toda la felicidad que deseas.

Con el tiempo te das cuenta de que si estás al lado

de esa persona sólo por acompañar tu soledad,

irremediablemente acabarás deseando no volver a verla.

Con el tiempo entiendes que los verdaderos amigos

son contados,

y que el que no lucha por ellos tarde o

temprano se verá rodeado sólo de amistades falsas.

Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en un

momento de ira pueden seguir lastimando a quien

heriste,

durante toda la vida.

Con el tiempo aprendes que disculpar cualquiera lo

hace,

pero perdonar es sólo de almas grandes.

Con el tiempo comprendes que si has herido a un

amigo duramente,

muy probablemente la amistad jamás

volverá a ser igual.

Con el tiempo te das cuenta que aunque seas feliz

con tus amigos,

algún día llorarás por aquellos que

dejaste ir.

Con el tiempo te das cuenta de que cada

experiencia vivida con cada persona es irrepetible.

Con el tiempo te das cuenta de que el que humilla o

desprecia a un ser humano,

tarde o temprano sufrirá

las mismas humillaciones o desprecios.

Con el tiempo comprendes que apresurar las cosas o

forzarlas a que pasen

ocasionará que al final no sean

como esperabas.

Con el tiempo te das cuenta de que en realidad

lo mejor no era el futuro,

sino el momento que estabas viviendo

justo en ese instante.

Con el tiempo verás que aunque seas feliz con los

que están a tu lado,

añorarás terriblemente a los que

ayer estaban contigo

y ahora se han marchado.

Con el tiempo aprenderás que

intentar perdonar o pedir perdón,

decir que amas,

decir que extrañas,

decir que necesitas,

decir que quieres ser amigo,

ante una tumba,

ya no tiene ningún sentido.

Pero desafortunadamente,

sólo con el tiempo..."

J.L.Borges

Feliç Diada a tothom!

Festa Bollywood a Barcelona

No us perdeu la propera festa organitzada per Bollywood Sitare.
Celebrem 1 any! Hi haurà moltes sorpreses, regals i sortejos!!!

www.bollywoodsitare.com

Antichrist, de Lars Von Trier

Antichrist, de Lars Von Trier


Confirmat. Ja no m’agrada Lars Von Trier. Ja no queda cap esperança. Vaig veure Breaking the waves amb el romanticisme dels 20 anys i guardava el record del mite com si fos un amor d’adolescència. Però ara ja no, ara m’he fet gran de cop. Reconec que no ha estat fins avui que m’he decidit a escriure alguna cosa d’Antichrist malgrat que ja fa uns dies que l’he vista i és que no he sabut fins ara què era el que em provocava aquesta repulsió, aquest sentiment contradictori i de sobresalt. Perquè la pel•li impacta, sí, això no es pot negar. Indiferent no et deixa. A la sala on jo era, una dels cines Icària, enmig de la setmana, quatre persones es van aixecar i van marxar en una de les escenes més dures. I això que el preu de l’entrada d’aquest cine s’acosta als 8 euros! 8 euros malbarats en el que, al meu entendre, resulta un exercici pseudointel•lectual amb voluntat de provocació, amarat de pessimisme exacerbat i amb tufet de misogínia.
Intentaré explicar per què opino això, tot i que sense desvetllar-ne els detalls serà difícil.
D’entrada, però, no em vull estar de dir que la pel•lícula té moltes virtuts, algunes de les quals crec que depenen més dels actors que no pas del director o del guió. El paper de la protagonista és extremadament difícil i, al meu entendre, crec que la Gainsbourg el clava pràcticament a la perfecció. És una actriu que sempre m’ha agradat, des que la vaig descobrir a Jane Eyre i que penso que ha madurat molt bé, sense la necessitat de ser una estrella de Hollywood i passejar-se per la catifa vermella cada dos per tres. Opino que a Antichrist no només transmet sentiments, patiment i angoixa, sinó que fa que nosaltres mateixos (els espectadors) ho experimentem, que ens sentim oprimits a la butaca. Crec que el mèrit és bàsicament d’ella. Ell també fa un paperàs, no li vull treure glòria, però en realitat la protagonista indiscutible és ella. La pel•li, val a dir, només compta amb dos personatges. Bé, diria que en té tres: l’home, la dona i la natura. Però de carn i ossos, en té dos. I ho fan molt bé.
Així mateix, l’escena que encapçala la pel•lícula –el pròleg- és magistral (seguim amb la part d’elogis). Moviments en càmera lenta, estudi minuciós dels actes, dels gestos, en blanc i negre i contrastant l’aspresa de la situació amb la música. Bon començament.
Però a mesura que va calant el missatge que el director vol donar i, amb picades d’ullet (poc encertades, al meu entendre) a David Lynch –potser això és collita meva, però com que un company també ho va pensar, doncs m’atreveixo a dir-ho- i a El Resplandor (com s’ha atrevit!), a mesura que tot això passa, m’adono que el missatge que ha donat és pseudointel•lectual i provocador, principalment perquè crec que és una visió poc sustentada i m’atreveixo a dir, poc documentada. Simplificant: la natura és el nostre enemic, l’enemic de Déu, l’anticrist. I, per extensió, les seves accions malignes ens recorden les nostres i, en concret, les de la dona. I hem arribat al quid de la qüestió, al que hauria de tenir més “xixa”, però que en realitat és queda en algunes fuetades (ben dures, per cert) i en l’impacte d’unes escenes, al meu entendre, excessivament explícites. Escenes repugnants. Si d’una cosa m’ha servit veure la pel•lícula, això sí, és per aprendre el concepte de Ginocidi i ja avanço que, si algú la vol veure, el diàleg en què apareix aquesta paraula és clau per entendre-la.
En resum, si algú vol passar una mala estona mirant aquesta repugnància que el Lars Von Trier va cagar per sortir d’una depressió, doncs ja ho sap: cap al cinema! Si no, ja esteu avisats.

Per molts anys

FELIÇ ANIVERSARI TALLADET!

Cinemar

Passar un estiu a Barcelona, no necessàriament significa avorrir-se. El passat divendres vaig anar a Cinemar, un passeig cinèfil en el tradicional vaixell de les Golondrines de Barcelona (pensar que l'últim cop que vaig pujar portava una canya amb un cranc penjat a la punta...)

Deixant de banda records nostàlgics, només dir-vos que l'experiència em va encantar! Totalment recomanable!

L'ambient era de principis del segle passat, utilitzant un projector antic vaig veure pel·lícules de Tom & Jerry, Charles Chaplin i Buster Keaton. Vaig gaudir de les vistes del front marítim barceloní (bé, de les siluetes plenes de llums dels edificis) mentres un pianista ens amenitzava la nit amb música en directe.

Sensacional!

Aquest cap de setmana crec que és l'últim que ho fan, però espero que l'estiu vinent repeteixin.

Per pensar... i somriure

" Afortunades les persones que se'n riuen de si mateixes, ja que mai els hi faltarà motiu de diversió"

Habib Bourguiba

Dinar

Camino sota el Sol d’un calorós dia d’agost. L’asfalt es desenganxa de les entranyes de la ciutat. Sento que el cel cau sobre mi, m’impregna la pell, fa sortir llàgrimes de suor del meu cos. El local és obert i el cambrer em rep amb un somriure tímid. M’assec al lloc de sempre, sola, amb el meu llibre i demano aigua fresca. Aquests fideus d’avui són com els d’ahir, ni massa eixuts ni massa oliosos; m’endinso en la lectura i de tant en tant aixeco el cap. La parella amb el cotxet i el nen petit que plora; aquella dona tan estranya que duu els cabells grisos, que és extremadament prima i ossuda, la pell blanca, com s’hi hagués tirat pols d’arròs i un barret que no es treu en cap moment. Duu els llavis pintats d’un vermell cridaner, escandalós, i parla amb el seu home, a qui no sabria descriure, perquè ella és tan especial que ell resulta mediocre, tristament normal. Giro la vista -no m’agrada que descobreixin la meva curiositat- i miro endavant: hi ha dos homes vestits amb mono blau que parlen de tot i de res; de cop, a un d’ells li sona el mòbil: increïble, però duu la melodia “som i serem”. L’agafa ràpidament, no deixa sonar ni un to, uf, respiro alleujada. Mentre menjo les postres, escolto la conversa de tres senyors grans en qui abans no havia parat atenció. Seuen al meu costat.

Vénen d’un enterrament. Parlen de la mort.

I mentre menjo el gelat i tinc la vista sobre el llibre, els senyors acaben de dinar. S’aixequen i un d’ells em desitja bon profit.

Desitjos

" Si no controlas tus deseos ahora, ellos te controlaran a ti más tarde". Amma

Devenir

Carrer Clot, tarda de dijous 6 d'agost de 2009

Devenir

El cel aranya els edificis, els de colors pàl•lids i mediocres.
Les èpoques de la història romanen, burlesques, impassibles,
El Sol es va ponent i a la pell ens creix una altra arruga.

Soroll de martells a la vorera, trenquen els ossos de l’asfalt, desfan els músculs de les pedres i ens en mostren la sang.

Ttttttrrrrr, tttttrrrrr, tttttrrrrrrrrrr, martelleig constant i que amenaça.

El cel és negre i tràgic, la llum dins les cases forada la negror.
La reixa del balcó em separa de la vida que patrulla la nit.
Nens de colors grocs, verds, negres, juguen al carrer.

Clàxons, crits, cotxes de policia, desfan la fredor de la nit
En un sacseig constant de devenir de motors i fums.

Bip bip bip bip bip bip bip, policies persegueixen lladres al carrer.

El cel que aranya i tràgic, ja no és negre, pesa sobre el cap de la veïna,
que roman, al balcó, asseguda i recolzada, vella, amb mirada d’escriptora.
Quatre homes juguen a bàdminton al carrer.

Olor de curri i de motor, de patates fregides i de Frankfurt; el cel és blau.
La porta del súper és oberta i alguns homes i dones compren formatge i pernil.

Clic clic clic qui cloqui clic clic, sabates contra l’asfalt que van a treballar...

Una revista libanesa que incorpora cossos nus i continguts sexuals irromp al món àrab

Us copio un article de Carine Mansour publicat a El Periódico.

«Esmuny-te darrere de la fulla de parra». La frase es refereix a aquella fulla amb què Adam va cobrir el seu sexe quan va tenir consciència del pecat original (Gènesis). «A les dones, també el seu fal·lus», «Salvem Eros de les urpes de la religió»… Amb aquestes paraules, a més escrites en àrab, la revista libanesa Jasad (Cos), s’atreveix a trencar tabús sexuals, a alliberar les llengües i a obrir les mentalitats. Ho diu amb el seu logo, del qual pengen uns grillons oberts enganxats a la J de Jasad. També amb imatges, com la d’una dona despullada d’un quadro de Klimt, observada a través del forat d’un pany.

Jasad surt cada trimestre des del desembre del 2008. Ja se n’han publicat tres números. Es presenta com una revista «cultural especialitzada en la literatura, les ciències i les arts del cos». La revista «vol dir les coses tal com són», subratlla la seva fundadora, la poeta Iumana Haddad, de 38 anys.Sense pseudònim.

En cada número, una cinquantena d’escriptors i artistes, la majoria àrabs, parlen de temes relacionats amb el cos entre reproduccions artístiques de cossos despullats. Els autors també es despullen, ja que la publicació no permet firmar amb pseudònim.

Al Líban, on el francès i l’anglès són reconegudes com a llengües secundàries, es publiquen una multitud de revistes en aquests idiomes, dirigides a un públic específic. Economia i negocis en anglès, culturals en francès. En canvi, l’àrab és l’idioma del gran públic i no només es llegeix a tot el Líban, sinó també als altres països de la regió. Per això, publicar la revista en àrab va ser el gran repte de Haddad, que és també cap de la secció cultural d’Annahar, el diari libanès més important. A diferència del francès i l’anglès, en àrab, algunes paraules que designen certes parts íntimes del cos o relacionades amb el sexe «estan carregades de tabús», indica. Si el món àrab està vivint avui un període d’obscurantisme, contra la llibertat d’expressió, no va ser així al llarg de la història. Haddad recorda que el cos ha estat sempre un tema central de la poesia oriental i afirma: «La llengua àrab va ser castrada. Va perdre una gran part del seu vocabulari. És injust. S’ha de llegir el que descrivíem fa 1000 anys, en obres com Els contes de les 1001 nits, en la versió no censurada, o El jardí perfumat». Aquest últim manual de literatura eròtica, escrit a Tunísia al segle XV pel xeic Nefzawi, a petició d’un visir que no aconseguia practicar sexe amb les dones del seu harem, està reconegut per ser infinitament més divers i estar més ben escrit que el Kama-sutra.

La repressió idiomàtica va començar durant la dominació otomana. «És una reacció d’autodefensa del món àrab davant la temptació de ser envaït pels valors occidentals, a més del pes de la religió», opina Haddad. El Líban, el país més liberal del món àrab, ha estat el bressol de Jasad. «No hauria pogut néixer en cap altre país àrab», reconeix la poeta.

No obstant, la llibertat sexual al país dels cedres sovint és només una aparença. «Vivim en una esquizofrènia», denuncia Haddad, que afegeix: «Molts joves pretenen ser lliures. Però en realitat són tan tradicionals com els seus pares. Les noies surten i s’ho passen molt bé, però a l’hora de casar-se, es fan cosir l’himen per tornar a ser verges. A més, els nois només es volen casar amb verges. És absurd».Jasad ha suscitat la ira de les autoritats religioses i d’associacions femenines. El Consell Libanès de la Dona va amenaçar de portar l’assumpte als tribunals. Però Jasad se segueix publicant. «No m’interessa que hi hagi unanimitat», afirma Haddad. En el projecte hi va invertir els seus diners.Des de la seva aparició, Jasad ha tingut un èxit que sobrepassa les fronteres libaneses. A més, per esquivar la censura en altres països, Haddad va trobar una solució: enviaments per correu. Curiosament, més de la meitat de les subscripcions es venen al país més rígid i tancat del món àrab: l’Aràbia Saudita

Del fenomen Millenium i de com jo hi he caigut

Ho he de confessar: jo sóc antillibres best-sellers. No me n’he llegit cap dels que tothom ha llegit: ni el Codi da Vinci, ni l’Ombra del Vent, ni Àngels i dimonis, ni cap d’aquests. Sóc contrària a fer el que fa tothom sense plantejar-me per què i més si es tracta d’esmerçar el meu temps lliure en un dels plaers més grans d’aquest món: llegir. Pel que fa a la trilogia de Larsson, quan vaig saber de l’existència de nous llibres que havien causat furor i febres col•lectives, no hi vaig parar ni tan sols atenció: “una bona operació de màrqueting més la mort sobtada del seu autor, ja tenim la fórmula perfecta per a l’èxit”, vaig pensar. I ni tan sols em vaig molestar a esbrinar de què anaven aquestes novel•les. Només sé que arreu on anava, veia persones de totes les edats i colors immerses en la lectura d’aquests llibres en diferents idiomes. Fins i tot a Grècia, me n’he fet un fart i m’escandalitzava de com poder ser tan “borreguils” de llegir el que els altres llegeixen només per allò de fer el que fa el veí, sense pensar-hi gaire. I, sobretot, em faig creus de com podem contribuir que algú es faci tan ric amb els nostres diners, quan segurament altres bons autors ni tan sols han vist recompensada amb elogis la seva feina.
Però ai, las! Vet aquí que ahir vaig anar a veure la pel•li Millenium, la corresponent al primer dels llibres que componen la trilogia de Larsson. La veritat és que hi vaig anar perquè vaig voler, ningú m’hi va obligar, o potser sí i jo no en sóc conscient: no sé què tenia aquell cartell que m’atreia: la sordidesa, el personatge gòtic, els colors foscos... i voilà: des del primer moment que era dins una història de lluita personal per part de personatges que són autèntics, que no es venen, que tenen un jo infranquejable i profund, personatges marginals. Per a mi la clau no és només en la trama de la pel•lícula –la investigació d’un cas d’assassinat- que també ho és, sinó que és en els dos personatges protagonistes, sobretot en el de la noia: una hàquer d’aspecte gòtic amb un passat molt dur, que ha de suportar vexacions, violència i abusos per part de molts... Sense cap mena de dubte, el que transmet ella: la superació d’aquestes situacions dures sense enfonsar-se, la intel•ligència, la seva duresa són elements que fa que el personatge sigui molt atractiu. A més, es tracta d’una sociòpata, que es manté bastant allunyada de les normes de la societat i això, per a mi, és irresistible en una novel•la o pel•lícula ;-) El personatge masculí també és algú que s’enfronta a qui calgui (les grans empreses) per tal de fer justícia. Treballa en una revista d’ideologia esquerrana, a través de la qual ha fet sortir a la llum alguns assumptes que no han agradat a gent poderosa... I, per acabar-ho d’adobar, hi ha contingut polític en la història: el passat nazi d’alguns personatges i la ideologia del personatge masculí, que es deixa entreveure.
En fi, que la història, en si, enganxa i molt! Una altra cosa és tota la polèmica que envolta la trilogia arran de la mort del seu autor. Vegeu-ho aquí. Però, tal com diu l’actriu que fa el paper de Lisbeth Salander, la foto de la qual encapçala aquest post, no crec que al seu autor li hagués agradat tot el que està passant al voltant dels llibres que va escriure.