Antichrist, de Lars Von Trier

Antichrist, de Lars Von Trier


Confirmat. Ja no m’agrada Lars Von Trier. Ja no queda cap esperança. Vaig veure Breaking the waves amb el romanticisme dels 20 anys i guardava el record del mite com si fos un amor d’adolescència. Però ara ja no, ara m’he fet gran de cop. Reconec que no ha estat fins avui que m’he decidit a escriure alguna cosa d’Antichrist malgrat que ja fa uns dies que l’he vista i és que no he sabut fins ara què era el que em provocava aquesta repulsió, aquest sentiment contradictori i de sobresalt. Perquè la pel•li impacta, sí, això no es pot negar. Indiferent no et deixa. A la sala on jo era, una dels cines Icària, enmig de la setmana, quatre persones es van aixecar i van marxar en una de les escenes més dures. I això que el preu de l’entrada d’aquest cine s’acosta als 8 euros! 8 euros malbarats en el que, al meu entendre, resulta un exercici pseudointel•lectual amb voluntat de provocació, amarat de pessimisme exacerbat i amb tufet de misogínia.
Intentaré explicar per què opino això, tot i que sense desvetllar-ne els detalls serà difícil.
D’entrada, però, no em vull estar de dir que la pel•lícula té moltes virtuts, algunes de les quals crec que depenen més dels actors que no pas del director o del guió. El paper de la protagonista és extremadament difícil i, al meu entendre, crec que la Gainsbourg el clava pràcticament a la perfecció. És una actriu que sempre m’ha agradat, des que la vaig descobrir a Jane Eyre i que penso que ha madurat molt bé, sense la necessitat de ser una estrella de Hollywood i passejar-se per la catifa vermella cada dos per tres. Opino que a Antichrist no només transmet sentiments, patiment i angoixa, sinó que fa que nosaltres mateixos (els espectadors) ho experimentem, que ens sentim oprimits a la butaca. Crec que el mèrit és bàsicament d’ella. Ell també fa un paperàs, no li vull treure glòria, però en realitat la protagonista indiscutible és ella. La pel•li, val a dir, només compta amb dos personatges. Bé, diria que en té tres: l’home, la dona i la natura. Però de carn i ossos, en té dos. I ho fan molt bé.
Així mateix, l’escena que encapçala la pel•lícula –el pròleg- és magistral (seguim amb la part d’elogis). Moviments en càmera lenta, estudi minuciós dels actes, dels gestos, en blanc i negre i contrastant l’aspresa de la situació amb la música. Bon començament.
Però a mesura que va calant el missatge que el director vol donar i, amb picades d’ullet (poc encertades, al meu entendre) a David Lynch –potser això és collita meva, però com que un company també ho va pensar, doncs m’atreveixo a dir-ho- i a El Resplandor (com s’ha atrevit!), a mesura que tot això passa, m’adono que el missatge que ha donat és pseudointel•lectual i provocador, principalment perquè crec que és una visió poc sustentada i m’atreveixo a dir, poc documentada. Simplificant: la natura és el nostre enemic, l’enemic de Déu, l’anticrist. I, per extensió, les seves accions malignes ens recorden les nostres i, en concret, les de la dona. I hem arribat al quid de la qüestió, al que hauria de tenir més “xixa”, però que en realitat és queda en algunes fuetades (ben dures, per cert) i en l’impacte d’unes escenes, al meu entendre, excessivament explícites. Escenes repugnants. Si d’una cosa m’ha servit veure la pel•lícula, això sí, és per aprendre el concepte de Ginocidi i ja avanço que, si algú la vol veure, el diàleg en què apareix aquesta paraula és clau per entendre-la.
En resum, si algú vol passar una mala estona mirant aquesta repugnància que el Lars Von Trier va cagar per sortir d’una depressió, doncs ja ho sap: cap al cinema! Si no, ja esteu avisats.