Dinar

Camino sota el Sol d’un calorós dia d’agost. L’asfalt es desenganxa de les entranyes de la ciutat. Sento que el cel cau sobre mi, m’impregna la pell, fa sortir llàgrimes de suor del meu cos. El local és obert i el cambrer em rep amb un somriure tímid. M’assec al lloc de sempre, sola, amb el meu llibre i demano aigua fresca. Aquests fideus d’avui són com els d’ahir, ni massa eixuts ni massa oliosos; m’endinso en la lectura i de tant en tant aixeco el cap. La parella amb el cotxet i el nen petit que plora; aquella dona tan estranya que duu els cabells grisos, que és extremadament prima i ossuda, la pell blanca, com s’hi hagués tirat pols d’arròs i un barret que no es treu en cap moment. Duu els llavis pintats d’un vermell cridaner, escandalós, i parla amb el seu home, a qui no sabria descriure, perquè ella és tan especial que ell resulta mediocre, tristament normal. Giro la vista -no m’agrada que descobreixin la meva curiositat- i miro endavant: hi ha dos homes vestits amb mono blau que parlen de tot i de res; de cop, a un d’ells li sona el mòbil: increïble, però duu la melodia “som i serem”. L’agafa ràpidament, no deixa sonar ni un to, uf, respiro alleujada. Mentre menjo les postres, escolto la conversa de tres senyors grans en qui abans no havia parat atenció. Seuen al meu costat.

Vénen d’un enterrament. Parlen de la mort.

I mentre menjo el gelat i tinc la vista sobre el llibre, els senyors acaben de dinar. S’aixequen i un d’ells em desitja bon profit.