Viena i sensacions personals

Totes les meves pors i inseguretats es concentraven en la tarda anterior a deixar el meu petit racó al Clot per emprendre un viatge d’autoposada a prova a Viena. Quina bestiesa, us exclamareu! Però m’hi jugava molt, molt més que la superació d’un examen de llengua o del malestar físic del trasllat.
I la por se’n va anar. I va arribar Viena, descoberta rere cada edifici gris, rere cada museu, rere cada expressió, cada paraula amable o freda; reconstruïda per al meu gaudi personal, com un mosaic de sensacions que intentaré donar-vos a bocinets.
Com us puc transmetre cada sensació? Com us puc explicar el que és personal i intransferible? No és cap secret que es tractava d’un viatge parit d’un canvi vital que venia covant de feia temps. Una sola frase podria resumir la primera bufetada de Viena: els prejudicis són parets per ser trencades i convertides en fum. Els palaus i edificis imperials que la fan una ciutat majestuosa i imponent acompanyen la retina i embolcallen una inquietud cultural que nosaltres voldríem i que miro amb enveja insana. Quan passejo pels voltants de la Biblioteca Nacional voldria ser-hi per sempre, voldria quedar-m’hi i contemplar extasiada l’edifici mentre llegeixo qualsevol dels grans escriptors que Àustria va deixar a la humanitat, perquè Àustria va parir grans pensadors, grans músics, grans escriptors. Voldria ser un altre jo.
Perquè Viena és un bon lloc per començar un altre jo. A Viena l’ordre domina el caos i pots col•locar els teus pensaments l’un sobre l’altre i caminar. I les coses funcionen. És un petit oasi de benestar a Europa. Arribats a aquest punt, no em preocupa la manca de sol a l’hivern si puc llegir en aquella biblioteca i si puc seure en un dels innombrables cafès a devorar un bon llibre o simplement a observar. O extasiar la vista descobrint les obres exposades als diversos museus que componen el paisatge més urbà. Redescobrir que una altra Viena, amagada dels bombons de Mozart i del vals, també existeix. Visitant el Mumok.
O desafiar el temps amb un bon abric i passejar o agafar un tramvia i contemplar una i altra vegada els voltants del Ring o passejar sense cap objectiu fins a cansar-me i seure en un banc al costat del Danubi. Aprendre l’alemany que parlen els austríacs; dir “Entschuldigung”; sentir que et respecten i que el respecte no és en va; veure que els habitants d’aquesta bellíssima ciutat s’esforcen per cuidar el que és de tots i vetllar si pot ser encara més que ells perquè el que tots compartim, la res publica, no es malmeti...
I, malgrat tot, seguir lluitant per canviar les coses que no m’agraden d’aquest món, de les quals Àustria tampoc es deslliura: el classisme, el conservadorisme, el tancament de mires d’una part de privilegiats que no volen perdre el que no els pertoca tenir per damunt d’altres. I tantes altres coses.
I tornar a començar.

PS = A la foto veieu un fet curiós que vaig descobrir un diumenge. Com que tot està tancat allà els diumenges, els diaris els col·loquen en aquests posts i hi deixen una capseta per pagar el que costa cadascun. Us puc assegurar que vaig veure com la gent ho pagava! Increïble. Us imagineu això aquí?