Del fenomen Millenium i de com jo hi he caigut

Ho he de confessar: jo sóc antillibres best-sellers. No me n’he llegit cap dels que tothom ha llegit: ni el Codi da Vinci, ni l’Ombra del Vent, ni Àngels i dimonis, ni cap d’aquests. Sóc contrària a fer el que fa tothom sense plantejar-me per què i més si es tracta d’esmerçar el meu temps lliure en un dels plaers més grans d’aquest món: llegir. Pel que fa a la trilogia de Larsson, quan vaig saber de l’existència de nous llibres que havien causat furor i febres col•lectives, no hi vaig parar ni tan sols atenció: “una bona operació de màrqueting més la mort sobtada del seu autor, ja tenim la fórmula perfecta per a l’èxit”, vaig pensar. I ni tan sols em vaig molestar a esbrinar de què anaven aquestes novel•les. Només sé que arreu on anava, veia persones de totes les edats i colors immerses en la lectura d’aquests llibres en diferents idiomes. Fins i tot a Grècia, me n’he fet un fart i m’escandalitzava de com poder ser tan “borreguils” de llegir el que els altres llegeixen només per allò de fer el que fa el veí, sense pensar-hi gaire. I, sobretot, em faig creus de com podem contribuir que algú es faci tan ric amb els nostres diners, quan segurament altres bons autors ni tan sols han vist recompensada amb elogis la seva feina.
Però ai, las! Vet aquí que ahir vaig anar a veure la pel•li Millenium, la corresponent al primer dels llibres que componen la trilogia de Larsson. La veritat és que hi vaig anar perquè vaig voler, ningú m’hi va obligar, o potser sí i jo no en sóc conscient: no sé què tenia aquell cartell que m’atreia: la sordidesa, el personatge gòtic, els colors foscos... i voilà: des del primer moment que era dins una història de lluita personal per part de personatges que són autèntics, que no es venen, que tenen un jo infranquejable i profund, personatges marginals. Per a mi la clau no és només en la trama de la pel•lícula –la investigació d’un cas d’assassinat- que també ho és, sinó que és en els dos personatges protagonistes, sobretot en el de la noia: una hàquer d’aspecte gòtic amb un passat molt dur, que ha de suportar vexacions, violència i abusos per part de molts... Sense cap mena de dubte, el que transmet ella: la superació d’aquestes situacions dures sense enfonsar-se, la intel•ligència, la seva duresa són elements que fa que el personatge sigui molt atractiu. A més, es tracta d’una sociòpata, que es manté bastant allunyada de les normes de la societat i això, per a mi, és irresistible en una novel•la o pel•lícula ;-) El personatge masculí també és algú que s’enfronta a qui calgui (les grans empreses) per tal de fer justícia. Treballa en una revista d’ideologia esquerrana, a través de la qual ha fet sortir a la llum alguns assumptes que no han agradat a gent poderosa... I, per acabar-ho d’adobar, hi ha contingut polític en la història: el passat nazi d’alguns personatges i la ideologia del personatge masculí, que es deixa entreveure.
En fi, que la història, en si, enganxa i molt! Una altra cosa és tota la polèmica que envolta la trilogia arran de la mort del seu autor. Vegeu-ho aquí. Però, tal com diu l’actriu que fa el paper de Lisbeth Salander, la foto de la qual encapçala aquest post, no crec que al seu autor li hagués agradat tot el que està passant al voltant dels llibres que va escriure.