dimecres, 25 de març del 2009

Bollywood Sitare y Sunny Singh


Bollywood Sitare col·labora en el taller intensiu que fa Sunny Singh aquest cap de setmana a Barcelona.
No us ho perdeu !

dimarts, 24 de març del 2009

El tramvia

Mireu aquesta filmació feta des d'un tramvia de Barcelona en moviment des del Passeig de Gràcia fins Sant Gervasi.

http://www.europafilmtreasures.eu/PY/245/see-the-film-barcelona_by_tram


(També hi ha filmacions del segle passat d'altres païssos)

diumenge, 22 de març del 2009

Les paraules d'un vampir des de la nit


El discurs d’un vampir

Where do I belong?
Where do I fit?
Who are my people?

It’s scary on the franges.
Some labels are… they mark us
.

That’s when you discover whatever you are that you can really start to live.

Mitchell (de la sèrie anglesa de la BBCThree Being Human)


El món de l’imaginari creat pels humans ens pot fer reflexionar sobre la nostra pròpia humanitat.
A quin món pertanyo? On encaixo? Preguntes que es fa el vampir des de l’eternitat que ens podríem fer nosaltres, els qui només tenim una vida.
Diu el vampir que és difícil viure als marges, fora dels límits que ens marca la realitat diària, l’evident. Si mires enfora, si surts de la foscor, de la llum que només sap donar la lluna, et col•loques la capa d’acer negre per no demostrar al món que no segueixes els dictats de la massa anònima. Però qui són aquells que ni tan sols et veuen? Qui són els qui et fan de miralls? Miralls on no t’hi pots reflectir, com el vampir... Deixant de banda el fet que resulta gairebé impossible conèixer-nos els uns als altres, els qui ens trobem millor en l’espai nocturn, sense que la llum del sol ens enlluerni, els qui ens mirem el dia des de fora, des de l’espai dels marges, hem decidit ja fa molt de temps deixar de reflectir-nos en miralls buits i tirar endavant en la nit eterna, en la foscor.
En Mitchell, al seu discurs deia: “Algunes etiquetes ens marquen...” i jo hi afegeixo: arrencar-se-les o, simplement, que se’t desenganxin és el que ens fa lliures, el que, en definitiva, ens fa feliços... malgrat que ser-ho ens costi de vegades no sentir-nos bé en tot moment. Em pregunto si amb l’edat que tinc he fet el que s’esperava de mi. I és obvi que no, però el que també sé és que, a mesura que m’he anat allunyant del que s’esperava de mi, he anat conquerint espais de llibertat i de felicitat. Per això, m’agrada quedar-me en l’espai de la nit. En Mitchell, com a vampir, ha viscut moltes vides, en el seu estat etern de joventut, i afirma, després dels seus més de 100 anys: “és quan descobreixes qui ets, quan pots començar a viure”. A nosaltres ens toca descobrir-ho per no ser uns morts, més morts que en Mitchell, en vida. I no tenim gaire temps. Només tenim una vida.

PS = per no donar la sensació que sempre escric coses tristes, us deixo una cançó alegre que confio que us agradi, que en el fons és en la mateixa línia d'aquest post:

dimarts, 17 de març del 2009

Condemnen a 3 anys de presó al periodista iraquià Muntadar al Zaidi

El periodista iraquià de la cadena de televisió Al Bagdadia que al passat desembre va llançar una sabata al president dels EUA George Bush , ha estat condemnat a 3 anys de presó pel Tribunal iraquià de l'Iraq.

Al Zaidi, es va declarar no culpable durant el judici ja que diu que la seva reacció va ser "natural, com la de qualsevol iraquià". Que ho va fer en nom de tot un poble, de tots els orfes, vidues i gent que ha patit durant el conflicte.

Jo crec que mig món se sent representat amb aquest gest i que més d'un li haguessim llençat una sabata a Bush. Així que deixo constància al nostre "humil bloc" del meu recolzament cap a aquest home i la seva acció. Ja se sap que la violència no resolt res, però em puc imaginar la ràbia tant gran que deuen sentir els iraquians vers G. Bush, tan gran que es difícil de controlar.

La cara oculta de los supermercados



Comparteixo amb vosaltres un article que he trobat a http://www.canalsolidario.org/ sobre el poder que tenen els supermercats. És una mica llarg però val la pena.



La cara oculta de los supermercados




Se produce, se distribuye y se come aquello que se considera más rentable, obviando la calidad de la alimentación. Los supermercados se han convertido en uno de los actores más significativos del proceso de globalización capitalista.

Esther Vivas/Público* (14/03/2009)


La gran distribución comercial (supermercados, hipermercados, cadenas de descuento) ha experimentado en los últimos años un fuerte proceso de expansión, crecimiento y concentración industrial. Las principales compañías de venta al detalle han entrado a formar parte del ranking de las mayores multinacionales del planeta y se han convertido en uno de los actores más significativos del proceso de globalización capitalista.Su aparición y desarrollo ha cambiado radicalmente nuestra manera de alimentarnos y de consumir, supeditando estas necesidades básicas a una lógica mercantil y a los intereses económicos de las grandes corporaciones del sector. Se produce, se distribuye y se come aquello que se considera más rentable, obviando la calidad de nuestra alimentación. Aditivos, colorantes y conservantes se han convertido en algo cotidiano en la elaboración de lo que comemos. En Estados Unidos, por ejemplo, debido a la generalización de la comida rápida, se calcula que cada ciudadano toma anualmente 52 quilos de aditivos, hecho que genera crecientes dosis de intolerancia y alergias. Lo publicitado como “natural” no tiene nada de ecológico y es resultado de procesos de transformación química. Nuestra alimentación, lejos de lo que producen los ciclos de cultivo tradicionales en el campo, acaba desembocando en una alimentación “desnaturalizada” y de laboratorio. ¿Sus consecuencias? Obesidad, desequilibrios alimentarios, colesterol, hipertensión... y los costes acaban siendo socializados y asumidos por la sanidad pública. Alimentos viajerosLos alimentos “viajeros” son otra cara del actual modelo de alimentación. La mayor parte de lo que comemos viaja entre 2.500 y 4.000 kilómetros antes de llegar a nuestra mesa, con el consiguiente impacto medioambiental, cuando, paradójicamente, estos mismos productos son elaborados a nivel local.


La energía utilizada para mandar unas lechugas de Almería a Holanda, por ejemplo, acaba siendo tres veces superior a la utilizada para cultivarlas. Nos encontramos ante un modelo productivo que induce a la uniformización y a la estandarización alimentaria, abandonando el cultivo de variedades autóctonas en favor de aquellas que tienen una mayor demanda por parte de la gran distribución, por sus características de color, tamaño, etc. Se trata de abaratar los costes de producción, aumentar el precio final del producto y conseguir el máximo beneficio económico. No en vano, según el sindicato agrario COAG, los precios en origen de los alimentos han llegado a multiplicarse hasta por once en destino, existiendo una diferencia media de 390% entre el precio en origen y el final. Más del 60% del beneficio para los distribuidores. Se calcula que más del 60% del beneficio del precio del producto va a parar a la gran distribución.


La situación de monopolio en el sector es total: cinco grandes cadenas de supermercados controlan la distribución de más de la mitad de los alimentos que se compran en el Estado español acaparando un total del 55% de la cuota de mercado. Si a éstas sumamos la distribución realizada por las dos principales centrales de compra mayoristas, llegamos a la conclusión de que solo siete empresas controlan el 75% de la distribución de alimentos. Esta misma dinámica se observa en muchos otros países de Europa. En Suecia, tres cadenas de supermercados tienen el 95,1% de la cuota de mercado; en Dinamarca tres compañías controlan el 63,8%; y en Bélgica, Austria y Francia unas pocas empresas dominan más del 50%.Una tendencia que se prevé aún mayor en los próximos años y que se visualiza muy claramente a partir de lo que se ha venido en llamar la “teoría del embudo”: millones de consumidores por un lado y miles de campesinos por el otro y tan solo unas pocas empresas controlan la cadena de distribución de alimentos.


En Europa, se contabilizan unos 160 millones de consumidores en un extremo de la cadena y unos tres millones de productores en el otro, en medio unas 110 centrales y grupos de compra controlan el sector. Este monopolio tiene graves consecuencias no solo en el agricultor y en el consumidor, sino también en el empleo, en el medio ambiente, en el comercio local, en el modelo de consumo.


Pero existen alternativas. En un planeta con recursos naturales finitos es imprescindible llevar a cabo un consumo responsable y consumir en función de lo que realmente necesitamos, combatiendo un consumismo excesivo, antiecológico y superfluo. En lo práctico, podemos abastecernos través de los circuitos cortos y de proximidad, en mercados locales, y participar, en la medida de las posibilidades, en cooperativas de consumidores de productos agroecológicos, cada vez más numerosas en todo el Estado, que funcionan a nivel barrial y que, a partir de un trabajo autogestionado, establecen relaciones de compra directa con los campesinos y productores de su entorno. Así mismo es necesario actuar colectivamente para establecer alianzas entre distintos sectores sociales afectados por este modelo de distribución comercial y por el impacto de la globalización capitalista: campesinos, trabajadores, consumidores, mujeres, inmigrantes, jóvenes... Un cambio de paradigma en la producción, la distribución y el consumo de alimentos solo será posible en un marco más amplio de transformación política, económica y social y para conseguirlo es fundamental el impulso de espacios de resistencia, transformación y movilización social.

dilluns, 16 de març del 2009

Secrets


Enmig de l'horitzó, entre el blau grisós del cel i el blau marí del mar, s'hi amaga el color grogós i rogenc de la caiguda de la tarda.
Mentre contemplo el prodigi del devenir diari, se m'acut que els secrets que guardo són com aquest color groguenc que s'amaga entre el "normal" i l'aparent.
Secrets. Per què tenim secrets? Per què els mantenim ben endins i ens sembla tan terrible que es descobreixin?
Suposo que, per fortuna, jo sóc molt donada que la gent m'expliqui els seus pensaments més íntims, la seva vida amagada i inconfessable. A mi m'han explicat fets i circumstàncies personals terribles, algunes difícils de portar tota sola. Però tinc una norma perenne: no els explico mai a ningú més.
Intueixo que aquesta és la clau perquè els secrets no deixin mai de ser al lloc que els pertoca: amagats, entre el mar i el cel, en un tresor únic i innombrable.
De petita, sempre m'han dit que ho he d'explicar tot, que no m'he de guardar res, però en això sempre he estat molt rebel. No és que amagui veritats indesxifrables i terribles, no, tampoc no és que hagi tingut una vida de tenebres i cavernes; el que passa és que guardar aquell dins teu intocable, només teu, a mi em sembla com si fos tenir un tresor, un tros de cel en l'horitzó que ningú més no pot tocar. Explicar-ho, parlar-ne, segur que fa que mori i perdi bellesa, poesia. És curiós que les paraules puguin fer perdre el mateix que poden donar: poesia.

I vosaltres, guardeu secrets inconfessables? Acostumen a explicar-vos secrets? Sabeu guardar-los? Creieu que cal guardar-los?

diumenge, 8 de març del 2009

L'estigma de la moral sobre les dones. Un apunt històric


Últimament he llegit que les dones no tenim iniciativa, que som massa passives, que no donem mai el primer pas en les relacions sexuals o amoroses. La pena és que em penso que això té part de raó, que encara tenim una mica interioritzat el paper de princeseta que espera el seu cavaller. En un intent d'explicar per què passa això, he trobat aquest fragment. Està extret de El mundo de ayer, d'Stefan Zweig (1881-1941), i és la seva biografia. És un dels meus escriptors favorits. Si voleu saber com pot arribar un home a entendre el nostre esperit i la nostra ànima us recomano que en llegiu Carta d'una desconeguda. Us preguntareu com pot ser que algú que visqués la seva època ens entengués tan bé. Sempre penso que tot el que passa avui: el nostre comportament, els hàbits, costums, tenen un claríssim referent històric. Deixo parlar l'escriptor:

“Ahora bien, puesto que el ambiente, sobre todo en Viena, también en aquella época de moralidad estaba cargado de peligrosos gérmenes de infección erótica, una muchacha de buena familia tenía que vivir en una atmósfera totalmente esterilizada desde su nacimiento hasta el día en que bajaba del altar nupcial con su marido. Para proteger a las muchachas, no se las perdía de vista ni por un instante. Se les asignaba una institutriz que tenía que velar para que, Dios nos libre, no dieran un solo paso fuera de casa sin protección; las acompañaban a la escuela, a las clases de baile y de música, y también iban a recogerlas.
(…)
Pero así es como la sociedad de entonces quería a las muchachas: necias y desinformadas, bien educadas e ignorantes, curiosas y vergonzosas, inseguras en inútiles, marcadas desde el principio por una educación ajena a la vida, para que después se dejaran llevar abúlicamente al matrimonio y se dejaran moldear por el hombre.”

I parlem d'Àustria, un país més avançat que el nostre. Hem avançat moltíssim, però històricament hem hagut de ser passives en les relacions. Em sembla molt injust que se'ns tracti d'indecises, que no sabem el que volem quan portem segles sotmeses als designis de la societat. Hem de canviar les coses, sí, però hi hem de caminar junts.

dissabte, 7 de març del 2009

Felicitats Mixetaaaaaaaa


Et desitgem tot el millor del món i que segueixis sempre igual .MIAUUUUUUUUUUU

divendres, 6 de març del 2009

Pell

“Haig de parlar amb tu”, li diu, mentre el nus que se li ha fet a la panxa encongeix encara més l'estómac, fins a fer-lo petit, petit... Ni tan sols el to de gravetat de la seva veu ni el cor que li va a cent l'aturen: les paraules flueixen i el fil de telèfon tremola de la por de la Martina. Fa dies que el mira al magatzem, dissimuladament; mentre ell treballa i calla, ella puja cap a l'oficina i s'asseu, esperant que algun dia la vegi.
Però els dies passen i ara camina lenta cap al desembre i ell ha tocat sense voler la seva cama en passar; i la pell li fa mal i se li estira fins a trencar-se i fer-se ferida. Abans que la sang caigui a terra, la Martina vol parlar amb ell. I la veu li flueix apagada i fosca, però flueix.
Avui és el dia, un dia fred d'abans de desembre. El magatzem és fosc; les caixes plenes de pols tapen les parets i els sorolls de fora. La Martina baixa les escales; les seves mans plenes d'esquerdes es fan d'olor d'humitat i de cartró. La veu és dins seu, les paraules correctes i estudiades. Però ell no hi és. Les gotes regalimen pel seu cos i un rierol de sang s'esmuny pel terra de pols.

BOLLYWOOD SITARE BLOG

Ja us podeu fer seguidores del nou bloc d'actualitat Bollywood! he, he, he...!

http://www.bollywoodsitarebcn.blogspot.com/

dijous, 5 de març del 2009

Existeix la sort?

Autora: Irma Gruenholz

"Solo aquellos que nada esperan
del azar son dueños del destino"


MATTHEW ARNOLD, escritor y poeta inglés

Campanya Roba Neta (Sabem la procedència de les nostres compres?)

Hola!

Vull compartir amb vosaltres aquesta convocatòria per reivindicar unes condicions laborals dignes. Si podeu aneu-hi, encara que sigui una estona.

Aqui teniu més informació:

Els preus desorbitats de PRADA no repercuteixen en les condicions de les treballadores que fabriquen els seus artícles.
La fàbrica DESA de Düzce (Turquia) fabrica productes de marroquineria per diverses firmes de tot el món. El client més important de DESA és la marca italiana PRADA.
********
PARTICIPA EN L'ACCIÓ que realitzarem el dissabte 7 de març davant les botigues del Passeig de Gràcia que venen articles PRADA.
Convocatòria: 7 de març a les 11.00h al Passeig de Gràcia cantonada Casp.
Confirma la teva participació a
info@robaneta.org per rebre'n més detalls


Les condicions laborals a DESA

A la fàbrica de Düzce, les treballadores reben el salari mínim legal (que és un 50% inferior al que es necessitaria per a mantenir un nivell de vida digne a Turquia).
Algunes treballadores de DESA han manifestat haver treballat 220 hores extraordinàries obligatòries al mes (quan la llei turca estipula un màxim de 270 hores extres… a l'any!) i haver hagut de realitzar torns “diaris” de 14 hores seguides diverses vegades a la setmana.Les treballadores també s'han queixat que no hi ha suficients serveis higiènics i els quals hi ha són insalubres.
L'únic punt d'aigua potable en la fàbrica és una mànega en la planta dels serveis. L'empresa no oferix cobertures socials com baixes per maternitat o per malaltia malgrat que les treballadores estan exposades a productes químics potencialment tòxics i moltes pateixen dolències a causa de les males condicions de salut i seguretat en el treball.

Persecució sindical a les treballadores turques

A l'abril de 2008, centenars de treballadores de DESA van dir basta i van decidir unir-se al sindicat turc de treballadors de la pell, Deri Is. Des de llavors, 44 treballadores han estat acomiadades i altres 55 han estat forçades a dimitir del sindicat.
Les treballadores estan lluitant perquè se'ls reconegui el seu dret a organitzar-se. Realitzen manifestacions diàriament enfront de la fàbrica DESA a la zona industrial de Düzce havent de suportar detencions i repressió per part de la policia local. A Emine Arslan, líder sindical de la fàbrica DESA a Istanbul, van intentar subornar-la en repetides ocasions perquè abandonés el cas que tenia interposat en els tribunals contra DESA i perquè acabés amb les manifestacions enfront de la fàbrica. Quan va rebutjar els suborns, van amenaçar a la seva família. Hores més tard, la seva filla de 11 anys va sofrir un intent de segrest per part d'un home motoritzat.
Al llarg dels mesos de Desembre i Gener 2009, els tribunals turcs van donar la raó a Emine i a 13 treballadors i treballadores més i van sentenciar que havien estat acomiadats il·legalment a causa de les seves activitats sindicals. Els tribunals van dictaminar que havien de ser immediatament readmesos. Tant DESA com les empreses clients han ignorat la sentència.
Exigim a PRADA que doni la cara davant les demandes del sindicat i de la Campanya Roba Neta!
Informem a les persones clientes de PRADA de com actúa la seva marca!
********
El dia 10 de març a les 18.30h farem una taula rodona amb la participació de dues treballadores de la fàbrica turca DESA i extreballadores catalanes del sector tèxtil a l'espai Francesca Bonnemaison.

********
més informació:
info@robaneta.org

dimarts, 3 de març del 2009

Festa Bollywood

El proper dia 15 hi ha una festa Bollywood!
Sou tots benvinguts!

dilluns, 2 de març del 2009

L'inspector al TNC



Hi ha obres de teatre que et fan riure; n'hi ha que et fan pensar; d'altres, plorar. Però n'hi ha poques que condensin totes aquestes emocions en una de sola. En un clima en què gairebé es pot tocar el malestar per la corrupció política actual, la ironia agra sembla un bon ingredient per pair el que passa al nostre voltant o, com a mínim, per fer-nos-en ressò i ser crítics amb el que passa. No crec que sigui casualitat que hagi sortit a escena una obra d'aquest tema. El que sí que em sobta i em fa pensar és com una peça de teatre escrita al segle XIX pot estar de tan rabiosa actualitat. Us n'explico una mica l'argument: En l'època dels tsars, un alcalde d'un poble de Rússia rep la notícia que aviat arribarà un inspector del govern per comprovar que tot funciona correctament al poble. Ràpidament es mobilitzen les autoritats del poble per “tenir-ho tot en ordre” i comencem a conèixer els protagonistes de la història: uns personatges volgudament plans i ratllant el grotesc pel que tenen de simples, mancats de moral i plens de misèries: són les autoritats al poble. Paral·lelament hi arriba un funcionari de l'Estat, tarambana i pobre com una rata. Quan l'alcalde se n'assabenta, aquest el confon amb l'inspector i ja tenim comèdia servida. Tot un seguit de confusions, situacions estrafolàries i comicitat se succeeixen i ens van mostrant la pobresa d'esperit de tots els personatges. Encara que ho pugui semblar (i potser això, en sóc conscient, és una interpretació personal), no crec que aquesta sigui una obra de crítica en exclusiva cap a la classe política de l'època, sinó cap al gènere humà en general, ja que ni tan sols els habitants del poble -enganyats per les autoritats (la directora de l'escola, el cap de correus, el gerent de l'hospital, el jutge i el mismíssim alcalde)- se salven d'haver estat deshonestos alguna vegada en les seves accions.
L'obra va ser escrita per Gógol en un moment en què no es feia teatre per al poble. El tsar Nicolau II va autoritzar-ne la posada en escena i va commocionar tant el poble com les autoritats de l'època. Era la primera vegada que s'hi veien reflectits, i d'una manera tan satírica.
Actualment, segur que se'n poden fer lectures aplicades al que ens passa. Però jo vull anar més enllà: és l'ésser humà sempre tan miserable? El poder sempre corromp? M'aventuro a dir que no, que per a mi no sempre és així, tot i que aquesta visió i la lectura dels diaris setmana rere setmana, mes res mes, em diuen el contrari. Ai, las! Però m'agrada anar contra corrent, encara que això signifiqui que algú em titlli d'innocent.

L'obra es pot veure al TNC fins al 12 d'abril.