Secrets

Enmig de l'horitzó, entre el blau grisós del cel i el blau marí del mar, s'hi amaga el color grogós i rogenc de la caiguda de la tarda.
Mentre contemplo el prodigi del devenir diari, se m'acut que els secrets que guardo són com aquest color groguenc que s'amaga entre el "normal" i l'aparent.
Secrets. Per què tenim secrets? Per què els mantenim ben endins i ens sembla tan terrible que es descobreixin?
Suposo que, per fortuna, jo sóc molt donada que la gent m'expliqui els seus pensaments més íntims, la seva vida amagada i inconfessable. A mi m'han explicat fets i circumstàncies personals terribles, algunes difícils de portar tota sola. Però tinc una norma perenne: no els explico mai a ningú més.
Intueixo que aquesta és la clau perquè els secrets no deixin mai de ser al lloc que els pertoca: amagats, entre el mar i el cel, en un tresor únic i innombrable.
De petita, sempre m'han dit que ho he d'explicar tot, que no m'he de guardar res, però en això sempre he estat molt rebel. No és que amagui veritats indesxifrables i terribles, no, tampoc no és que hagi tingut una vida de tenebres i cavernes; el que passa és que guardar aquell dins teu intocable, només teu, a mi em sembla com si fos tenir un tresor, un tros de cel en l'horitzó que ningú més no pot tocar. Explicar-ho, parlar-ne, segur que fa que mori i perdi bellesa, poesia. És curiós que les paraules puguin fer perdre el mateix que poden donar: poesia.

I vosaltres, guardeu secrets inconfessables? Acostumen a explicar-vos secrets? Sabeu guardar-los? Creieu que cal guardar-los?