Pell

“Haig de parlar amb tu”, li diu, mentre el nus que se li ha fet a la panxa encongeix encara més l'estómac, fins a fer-lo petit, petit... Ni tan sols el to de gravetat de la seva veu ni el cor que li va a cent l'aturen: les paraules flueixen i el fil de telèfon tremola de la por de la Martina. Fa dies que el mira al magatzem, dissimuladament; mentre ell treballa i calla, ella puja cap a l'oficina i s'asseu, esperant que algun dia la vegi.
Però els dies passen i ara camina lenta cap al desembre i ell ha tocat sense voler la seva cama en passar; i la pell li fa mal i se li estira fins a trencar-se i fer-se ferida. Abans que la sang caigui a terra, la Martina vol parlar amb ell. I la veu li flueix apagada i fosca, però flueix.
Avui és el dia, un dia fred d'abans de desembre. El magatzem és fosc; les caixes plenes de pols tapen les parets i els sorolls de fora. La Martina baixa les escales; les seves mans plenes d'esquerdes es fan d'olor d'humitat i de cartró. La veu és dins seu, les paraules correctes i estudiades. Però ell no hi és. Les gotes regalimen pel seu cos i un rierol de sang s'esmuny pel terra de pols.