He trobat una pàgina web molt interessant, Worldmapper.
En primer lloc, anuncio que faré servir el genèric masculí per evitar que el meu text sigui massa carregós; però això no vol dir que pretengui esborrar d’aquesta visió les dones, res més lluny de la meva intenció. És una tria estilística que faig.
En aquestes alçades, em penso que a ningú se li escapa que en el nostre món globalitzat estem cridats a consumir gairebé sense pensar. I sembla que el món s’aturi si no contribuïm a la roda materialista que consisteix a comprar, consumir, pagar, endeutar-se i una altra vegada comprar. Ens renovem l’armari cada any sense que hi hagi cap necessitat aparent; ens comprem un cotxe sense que necessàriament el vell s’hagi espatllat... I ara, que som en crisi, el govern dóna ajudes per a què la indústria no s’aturi.
Passegem per places, carrers, al costat d’autobusos, tramvia, etc. les parets dels quals parlen, ens envien missatges descarats destinats a fer-nos consumir, a no pensar. Que lluny que ha quedat el vell concepte de ciutat grega! No ens adonem de com pot ser de poderosa, per exemple, l’eina de la publicitat, que no només llença discursos per consumir, sinó molt sovint polítics, socials, culturals.
Existeixen, però, algunes iniciatives “contraoficials” (paraula que m’acabo d’inventar) que s’engloben dins el que s’ha vingut a anomenar subvertising. Per entendre’ns, la paraula és una fusió de subversió i advertising (publicitat). És contrapublicitat: pintades, enganxines, frases modificades en una paret publicitària, samarreta-paròdia... Es pretén conquerir espai a les grans empreses. L’objectiu és cercar la complicitat del ciutadà davant del consumidor, fer-nos reaccionar, provocar un petit “click” al nostre cervell per qüestionar la societat de consum. La idea és fer-nos adonar que el que és considerat com a més “cool”, el que mola, el que es porta, el que se’ns ven com una lliure elecció en realitat no és tal cosa, sinó que es una burda imitació de Matrix.
Es tracta de resistència social davant la nocultura imposada i de cercar mecanismes per fer-nos pensar fins a quin punt ens manipulen i ens converteixen en consumidors i deixem de ser ciutadans.
Jo us recomano que us passeu per aquest web: http://www.consumehastamorir.org/
I vosaltres, coneixeu alguna altra iniciativa en aquest sentit?
Us proposo un joc (la idea l'he treta d'un altre bloc).
Heu d'anar a aquesta pàgina: http://8tracks.com
Allà us heu de crear un perfil i això us permet fer "Mixes", és a dir un grup de cançons una darrere de l'altra, que seleccioneu de la web. Un cop fet això, seguiu aquestes instruccions (faig copy-paste de l'altre bloc):
REGLAS:
- El título debe ser una cita de una película
1. Una canción del último disco que hayas comprado.
2. Una canción blues. No tiene por qué ser de un disco de blues, sino llamarse "_____blues".
3. Una canción que te espabila por las mañanas.
4. Una canción de uno de los primeros discos que recuerdas haber esuchado.
5. Una canción descubierta en una película.
6. Una canción sobre medios de transporte.
7. Una canción de un grupo/solista que normalmente no te gusta, pero esta sí.
8. Una canción con un color en el título.
9. Una canción con un número en el título.
10. Una canción que mencione a algún personaje religioso o religión.
11. Una canción sobre un libro (o sobre libros en general).
12. Una canción divertida.
13. Una versión.
14. Una canción descubierta gracias a una cinta/cd que alguien te regaló.
15. Una canción que te recuerde al instituto.
16. Una canción perfecta para un día lluvioso y tranquilo.
17. Una canción con la palabra "Look" en el título.
18. Tu canción preferida de los Beatles.
19. Una canción de alguien que ya está muerto.
20. Cualquier canción.
El meu resultat és aquest:
La terra es queda avui una mica més òrfena de poetes. Ara toca recordar-lo per sempre més amb els seus poemes.
NO TE SALVES
No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo
pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.
Més info a http://www.jodhaaakbar.com/
Respirar i que l’aire nítid penetri els pulmons fins no poder recuperar més l’alè.
Tocar la sal del mar amb la pell i obrir els ulls dins l’aigua fins enrogir de plaer i aguantar la respiració fins no poder més i sentir el silenci més profund.
Escopir aigua salada de la pell oberta i omplir de terra la mirada. Córrer, córrer fins a rebentar les artèries, fins ajupir el cap de tant de mal.
Penetrar dins un orgasme fantasmal i aterridor amb l’efusivitat dels sentits fins que sents dolor.
I arrencar les parets, i aixecar els sostres! I saber que m’estiren els cabells mentre jec a terra, cansada, serena.
He sentit, sí, ho he sentit... Puc dir que un dia vaig deixar passar aquests moments sota les pedres del gris de les fàbriques d’estiu, dels forats que em van menjar i on ara sóc.
I tot és gris, res no estiba els meus cabells, els meus ulls són d’olor de vidre i l’enemic m’assetja, pertot, com una vella bruixa nariguda, amb monyo postís i perenne, tal com és el temps.
Últimament estic molt reflexiva. Tot és degut a que arriben a les meves mans escrits, opinions que m'agrada compartir. Aqui us deixo un que m'ha arribat per e-mail (no cal que ho reenvieu a 15 persones! hahahahaha!)
Un cop em van dir que som com una barreja de com ens veuen els demés, com ens veiem nosaltres i com creiem que ens veuen els demés. Jo matitzo aquest mecanisme de la personalitat. Jo sóc una barreja, un trenca-closques de les petites lliçons que m'han donat i em donen la gent que m'he trobat pel camí.
Sóc una mica de tot i de tots. Per les meves reaccions i allò que he aspirat de les demés persones que he estimat sóc com sóc. Una melange. Una barreja. Una mescolanza. Un poti-poti de sensacions que sovint em fan parar boja però que en definitiva són caracterítics del meu jo.
Així ara estic aquí, acceptada amb les meves virtuts i defectes...gràcies a tots i la meva manera diferent d'interpretar la meva realitat. Vive la diference. Visca les barreges.
Si algú es vol apuntar als propers cursos que organitza Bollywood Sitare per més informació mireu la seva pàgina web:
* 13 de abril: Sala la salamandra 19h - 21h (places limitades)
* 18 de abril: Taxonera, 12h -14h
* 20 de abril: Centre Asana (sabadell)
Preu: 25€ per classe
Per confirmar l'assistència envieu un e-mail a djbadal@gmail.com
Des del racó pot veure un bocí de finestra. Les parets intactes de les cases del davant. I un rajolí de sol que entra a l’habitació la fa més càlida que no la de qualsevol altre dia. Però ella resta immòbil, veient passar la vida al seu voltant. El temps col•loca fils de llana blanca sobre la melena negra, abans llarga i forta. I els ulls de teranyines descansen sobre el llibre obert sempre a la mateixa pàgina. El raig de sol s’esmuny fins que desapareix rere les cortines. La mateixa cançó sona al portàtil, una i altra vegada. Als prestatges, plens de pols i de llibres, hi ha la foto que ha mirat tantes vegades, perenne, impassible. Mira al seu voltant: els objectes li són fidels, talment gossos immortals que romanen a l’espera de la seva mestressa. Ella els amanyaga amb els ulls pàl•lids. Obre la finestra, enllà de l’horitzó hi ha els amants que fan l’amor salvatgement en l’atreviment de la felicitat conquerida. Gira els ulls cap a la fotografia que fuig del temps i fa clic de nou a la cançó que ha escoltat tantes vegades. Mira cap a la finestra; s’adona que, en obrir-la, ha entrat una ploma de colom a l’habitació. L’escombra i torna al seu lloc. Sent com cauen gotes d’aigua de l’aixeta, sempre mal tancada. Leonard Cohen i el degoteig constant i l’ànima morta. I res no és diferent i res no és igual.
Mireu aquesta filmació feta des d'un tramvia de Barcelona en moviment des del Passeig de Gràcia fins Sant Gervasi.
http://www.europafilmtreasures.eu/PY/245/see-the-film-barcelona_by_tram
(També hi ha filmacions del segle passat d'altres païssos)
El discurs d’un vampir
Where do I belong?
Where do I fit?
Who are my people?
It’s scary on the franges.
Some labels are… they mark us.
That’s when you discover whatever you are that you can really start to live.
Mitchell (de la sèrie anglesa de la BBCThree Being Human)
El món de l’imaginari creat pels humans ens pot fer reflexionar sobre la nostra pròpia humanitat.
A quin món pertanyo? On encaixo? Preguntes que es fa el vampir des de l’eternitat que ens podríem fer nosaltres, els qui només tenim una vida.
Diu el vampir que és difícil viure als marges, fora dels límits que ens marca la realitat diària, l’evident. Si mires enfora, si surts de la foscor, de la llum que només sap donar la lluna, et col•loques la capa d’acer negre per no demostrar al món que no segueixes els dictats de la massa anònima. Però qui són aquells que ni tan sols et veuen? Qui són els qui et fan de miralls? Miralls on no t’hi pots reflectir, com el vampir... Deixant de banda el fet que resulta gairebé impossible conèixer-nos els uns als altres, els qui ens trobem millor en l’espai nocturn, sense que la llum del sol ens enlluerni, els qui ens mirem el dia des de fora, des de l’espai dels marges, hem decidit ja fa molt de temps deixar de reflectir-nos en miralls buits i tirar endavant en la nit eterna, en la foscor.
En Mitchell, al seu discurs deia: “Algunes etiquetes ens marquen...” i jo hi afegeixo: arrencar-se-les o, simplement, que se’t desenganxin és el que ens fa lliures, el que, en definitiva, ens fa feliços... malgrat que ser-ho ens costi de vegades no sentir-nos bé en tot moment. Em pregunto si amb l’edat que tinc he fet el que s’esperava de mi. I és obvi que no, però el que també sé és que, a mesura que m’he anat allunyant del que s’esperava de mi, he anat conquerint espais de llibertat i de felicitat. Per això, m’agrada quedar-me en l’espai de la nit. En Mitchell, com a vampir, ha viscut moltes vides, en el seu estat etern de joventut, i afirma, després dels seus més de 100 anys: “és quan descobreixes qui ets, quan pots començar a viure”. A nosaltres ens toca descobrir-ho per no ser uns morts, més morts que en Mitchell, en vida. I no tenim gaire temps. Només tenim una vida.
PS = per no donar la sensació que sempre escric coses tristes, us deixo una cançó alegre que confio que us agradi, que en el fons és en la mateixa línia d'aquest post:
El periodista iraquià de la cadena de televisió Al Bagdadia que al passat desembre va llançar una sabata al president dels EUA George Bush , ha estat condemnat a 3 anys de presó pel Tribunal iraquià de l'Iraq.
Al Zaidi, es va declarar no culpable durant el judici ja que diu que la seva reacció va ser "natural, com la de qualsevol iraquià". Que ho va fer en nom de tot un poble, de tots els orfes, vidues i gent que ha patit durant el conflicte.
Jo crec que mig món se sent representat amb aquest gest i que més d'un li haguessim llençat una sabata a Bush. Així que deixo constància al nostre "humil bloc" del meu recolzament cap a aquest home i la seva acció. Ja se sap que la violència no resolt res, però em puc imaginar la ràbia tant gran que deuen sentir els iraquians vers G. Bush, tan gran que es difícil de controlar.
Comparteixo amb vosaltres un article que he trobat a http://www.canalsolidario.org/ sobre el poder que tenen els supermercats. És una mica llarg però val la pena.
La cara oculta de los supermercados
Enmig de l'horitzó, entre el blau grisós del cel i el blau marí del mar, s'hi amaga el color grogós i rogenc de la caiguda de la tarda.
Mentre contemplo el prodigi del devenir diari, se m'acut que els secrets que guardo són com aquest color groguenc que s'amaga entre el "normal" i l'aparent.
Secrets. Per què tenim secrets? Per què els mantenim ben endins i ens sembla tan terrible que es descobreixin?
Suposo que, per fortuna, jo sóc molt donada que la gent m'expliqui els seus pensaments més íntims, la seva vida amagada i inconfessable. A mi m'han explicat fets i circumstàncies personals terribles, algunes difícils de portar tota sola. Però tinc una norma perenne: no els explico mai a ningú més.
Intueixo que aquesta és la clau perquè els secrets no deixin mai de ser al lloc que els pertoca: amagats, entre el mar i el cel, en un tresor únic i innombrable.
De petita, sempre m'han dit que ho he d'explicar tot, que no m'he de guardar res, però en això sempre he estat molt rebel. No és que amagui veritats indesxifrables i terribles, no, tampoc no és que hagi tingut una vida de tenebres i cavernes; el que passa és que guardar aquell dins teu intocable, només teu, a mi em sembla com si fos tenir un tresor, un tros de cel en l'horitzó que ningú més no pot tocar. Explicar-ho, parlar-ne, segur que fa que mori i perdi bellesa, poesia. És curiós que les paraules puguin fer perdre el mateix que poden donar: poesia.
I vosaltres, guardeu secrets inconfessables? Acostumen a explicar-vos secrets? Sabeu guardar-los? Creieu que cal guardar-los?
Últimament he llegit que les dones no tenim iniciativa, que som massa passives, que no donem mai el primer pas en les relacions sexuals o amoroses. La pena és que em penso que això té part de raó, que encara tenim una mica interioritzat el paper de princeseta que espera el seu cavaller. En un intent d'explicar per què passa això, he trobat aquest fragment. Està extret de El mundo de ayer, d'Stefan Zweig (1881-1941), i és la seva biografia. És un dels meus escriptors favorits. Si voleu saber com pot arribar un home a entendre el nostre esperit i la nostra ànima us recomano que en llegiu Carta d'una desconeguda. Us preguntareu com pot ser que algú que visqués la seva època ens entengués tan bé. Sempre penso que tot el que passa avui: el nostre comportament, els hàbits, costums, tenen un claríssim referent històric. Deixo parlar l'escriptor:
“Ahora bien, puesto que el ambiente, sobre todo en Viena, también en aquella época de moralidad estaba cargado de peligrosos gérmenes de infección erótica, una muchacha de buena familia tenía que vivir en una atmósfera totalmente esterilizada desde su nacimiento hasta el día en que bajaba del altar nupcial con su marido. Para proteger a las muchachas, no se las perdía de vista ni por un instante. Se les asignaba una institutriz que tenía que velar para que, Dios nos libre, no dieran un solo paso fuera de casa sin protección; las acompañaban a la escuela, a las clases de baile y de música, y también iban a recogerlas.
(…)
Pero así es como la sociedad de entonces quería a las muchachas: necias y desinformadas, bien educadas e ignorantes, curiosas y vergonzosas, inseguras en inútiles, marcadas desde el principio por una educación ajena a la vida, para que después se dejaran llevar abúlicamente al matrimonio y se dejaran moldear por el hombre.”
I parlem d'Àustria, un país més avançat que el nostre. Hem avançat moltíssim, però històricament hem hagut de ser passives en les relacions. Em sembla molt injust que se'ns tracti d'indecises, que no sabem el que volem quan portem segles sotmeses als designis de la societat. Hem de canviar les coses, sí, però hi hem de caminar junts.
“Haig de parlar amb tu”, li diu, mentre el nus que se li ha fet a la panxa encongeix encara més l'estómac, fins a fer-lo petit, petit... Ni tan sols el to de gravetat de la seva veu ni el cor que li va a cent l'aturen: les paraules flueixen i el fil de telèfon tremola de la por de la Martina. Fa dies que el mira al magatzem, dissimuladament; mentre ell treballa i calla, ella puja cap a l'oficina i s'asseu, esperant que algun dia la vegi.
Però els dies passen i ara camina lenta cap al desembre i ell ha tocat sense voler la seva cama en passar; i la pell li fa mal i se li estira fins a trencar-se i fer-se ferida. Abans que la sang caigui a terra, la Martina vol parlar amb ell. I la veu li flueix apagada i fosca, però flueix.
Avui és el dia, un dia fred d'abans de desembre. El magatzem és fosc; les caixes plenes de pols tapen les parets i els sorolls de fora. La Martina baixa les escales; les seves mans plenes d'esquerdes es fan d'olor d'humitat i de cartró. La veu és dins seu, les paraules correctes i estudiades. Però ell no hi és. Les gotes regalimen pel seu cos i un rierol de sang s'esmuny pel terra de pols.
Ja us podeu fer seguidores del nou bloc d'actualitat Bollywood! he, he, he...!
http://www.bollywoodsitarebcn.blogspot.com/
Autora: Irma GruenholzHola!
Vull compartir amb vosaltres aquesta convocatòria per reivindicar unes condicions laborals dignes. Si podeu aneu-hi, encara que sigui una estona.
Aqui teniu més informació:
Els preus desorbitats de PRADA no repercuteixen en les condicions de les treballadores que fabriquen els seus artícles.
La fàbrica DESA de Düzce (Turquia) fabrica productes de marroquineria per diverses firmes de tot el món. El client més important de DESA és la marca italiana PRADA.
********
PARTICIPA EN L'ACCIÓ que realitzarem el dissabte 7 de març davant les botigues del Passeig de Gràcia que venen articles PRADA.
Convocatòria: 7 de març a les 11.00h al Passeig de Gràcia cantonada Casp.
Confirma la teva participació a info@robaneta.org per rebre'n més detalls
Les condicions laborals a DESA
A la fàbrica de Düzce, les treballadores reben el salari mínim legal (que és un 50% inferior al que es necessitaria per a mantenir un nivell de vida digne a Turquia).
Algunes treballadores de DESA han manifestat haver treballat 220 hores extraordinàries obligatòries al mes (quan la llei turca estipula un màxim de 270 hores extres… a l'any!) i haver hagut de realitzar torns “diaris” de 14 hores seguides diverses vegades a la setmana.Les treballadores també s'han queixat que no hi ha suficients serveis higiènics i els quals hi ha són insalubres.
L'únic punt d'aigua potable en la fàbrica és una mànega en la planta dels serveis. L'empresa no oferix cobertures socials com baixes per maternitat o per malaltia malgrat que les treballadores estan exposades a productes químics potencialment tòxics i moltes pateixen dolències a causa de les males condicions de salut i seguretat en el treball.
Persecució sindical a les treballadores turques
A l'abril de 2008, centenars de treballadores de DESA van dir basta i van decidir unir-se al sindicat turc de treballadors de la pell, Deri Is. Des de llavors, 44 treballadores han estat acomiadades i altres 55 han estat forçades a dimitir del sindicat.
Les treballadores estan lluitant perquè se'ls reconegui el seu dret a organitzar-se. Realitzen manifestacions diàriament enfront de la fàbrica DESA a la zona industrial de Düzce havent de suportar detencions i repressió per part de la policia local. A Emine Arslan, líder sindical de la fàbrica DESA a Istanbul, van intentar subornar-la en repetides ocasions perquè abandonés el cas que tenia interposat en els tribunals contra DESA i perquè acabés amb les manifestacions enfront de la fàbrica. Quan va rebutjar els suborns, van amenaçar a la seva família. Hores més tard, la seva filla de 11 anys va sofrir un intent de segrest per part d'un home motoritzat.
Al llarg dels mesos de Desembre i Gener 2009, els tribunals turcs van donar la raó a Emine i a 13 treballadors i treballadores més i van sentenciar que havien estat acomiadats il·legalment a causa de les seves activitats sindicals. Els tribunals van dictaminar que havien de ser immediatament readmesos. Tant DESA com les empreses clients han ignorat la sentència.
Exigim a PRADA que doni la cara davant les demandes del sindicat i de la Campanya Roba Neta!
Informem a les persones clientes de PRADA de com actúa la seva marca!
********
El dia 10 de març a les 18.30h farem una taula rodona amb la participació de dues treballadores de la fàbrica turca DESA i extreballadores catalanes del sector tèxtil a l'espai Francesca Bonnemaison.
********
més informació: info@robaneta.org
Hi ha obres de teatre que et fan riure; n'hi ha que et fan pensar; d'altres, plorar. Però n'hi ha poques que condensin totes aquestes emocions en una de sola. En un clima en què gairebé es pot tocar el malestar per la corrupció política actual, la ironia agra sembla un bon ingredient per pair el que passa al nostre voltant o, com a mínim, per fer-nos-en ressò i ser crítics amb el que passa. No crec que sigui casualitat que hagi sortit a escena una obra d'aquest tema. El que sí que em sobta i em fa pensar és com una peça de teatre escrita al segle XIX pot estar de tan rabiosa actualitat. Us n'explico una mica l'argument: En l'època dels tsars, un alcalde d'un poble de Rússia rep la notícia que aviat arribarà un inspector del govern per comprovar que tot funciona correctament al poble. Ràpidament es mobilitzen les autoritats del poble per “tenir-ho tot en ordre” i comencem a conèixer els protagonistes de la història: uns personatges volgudament plans i ratllant el grotesc pel que tenen de simples, mancats de moral i plens de misèries: són les autoritats al poble. Paral·lelament hi arriba un funcionari de l'Estat, tarambana i pobre com una rata. Quan l'alcalde se n'assabenta, aquest el confon amb l'inspector i ja tenim comèdia servida. Tot un seguit de confusions, situacions estrafolàries i comicitat se succeeixen i ens van mostrant la pobresa d'esperit de tots els personatges. Encara que ho pugui semblar (i potser això, en sóc conscient, és una interpretació personal), no crec que aquesta sigui una obra de crítica en exclusiva cap a la classe política de l'època, sinó cap al gènere humà en general, ja que ni tan sols els habitants del poble -enganyats per les autoritats (la directora de l'escola, el cap de correus, el gerent de l'hospital, el jutge i el mismíssim alcalde)- se salven d'haver estat deshonestos alguna vegada en les seves accions.
L'obra va ser escrita per Gógol en un moment en què no es feia teatre per al poble. El tsar Nicolau II va autoritzar-ne la posada en escena i va commocionar tant el poble com les autoritats de l'època. Era la primera vegada que s'hi veien reflectits, i d'una manera tan satírica.
Actualment, segur que se'n poden fer lectures aplicades al que ens passa. Però jo vull anar més enllà: és l'ésser humà sempre tan miserable? El poder sempre corromp? M'aventuro a dir que no, que per a mi no sempre és així, tot i que aquesta visió i la lectura dels diaris setmana rere setmana, mes res mes, em diuen el contrari. Ai, las! Però m'agrada anar contra corrent, encara que això signifiqui que algú em titlli d'innocent.
L'obra es pot veure al TNC fins al 12 d'abril.
(il·lustració de http://www.thepinkinuit.blogspot.com/)
"NO SÓLO SOMOS PRISIONEROS DE NUESTROS DESEOS, SINO IGNORANTES DE NUESTRA CONDICIÓN"
Dimarts 10 de març
8h a 20h - DEJUNI PER LA PAU (Pl Catalunya)
19h30 - MARXA PACIFICA (Fundació CASA del TIBET - Pl.Sant Jaume)
20h - CONCENTRACIÓ amb lectura de manifest(Pl. Sant Jaume)
Més info: a la pàg web Casa del Tibet (http://www.casadeltibetbcn.org/principal.html) i a l'e-mail: dretshumans@casadeltibetbcn.org
Tel. 34 93 207 59 66
Si algú pensava passar l'inici de la primavera al Tibet, que s'oblidi perque les autoritats xineses han tancat les fronteres. I jo em pregunto com pot ser que al s. XXI encara passin aquestes coses? el món és de tots, no? (teòricament)Que hagi governs que vulguin anul·lar la cultura d'un altre poble?
Incloc un article d'EL Periódico de Catalunya publicat avui:
JORDI CORACHÁN
BARCELONA
La Xina va forta. El Govern de Pequín ha tancat el Tibet als turistes estrangers fins a finals de març, en previsió d'incidents amb motiu del 50è aniversari de la insurrecció tibetana contra la Xina, que es compleix el pròxim dia 10.
Ahir, els que desitjaven visitar el Tibet i pretenien obtenir un visat, a l'anar a les agències de turisme es van trobar amb una resposta que sorprèn: no hi podran viatjar fins a finals de març.
La prohibició pràcticament no afecta el turisme espanyol. "Són molt pocs els ciutadans del nostre país que visiten el Tibet per aquestes dates a causa de les baixes temperatures", va afirmar un portaveu de l'Associació Catalana d'Agències de Viatges (ACAV). La seva opinió és que la mesura del Govern xinès pretén evitar l'arribada de simpatitzants estrangers de la causa tibetana.
La notícia de la prohibició va ser facilitada per tres agències de turisme que organitzen habitualment viatges a la regió: una de Lhasa, capital del Tibet, una altra de Chengdu i una tercera de Sichuan.
Una empleada de l'agència oficial de Lhasa, que va demanar mantenir-se en l'anonimat, va assegurar a l'agència France Presse: "Les autoritats xineses ens han demanat que no organitzem viatges per als estrangers fins a l'1 d'abril".
Per la seva part, una empleada d'un alberg juvenil de Lhasa, on hi va haver disturbis l'any passat, va informar que allotjava actualment dos turistes estrangers. "Els hem hagut d'informar que han de marxar de la ciutat", va assegurar la funcionària, que va demanar quedar en l'anonimat per por de represàlies. "Marxaran probablement demà o demà passat, i el mateix passarà en altres centres de la ciutat", va afegir.
ESTAT POLICIAL
Davant el 50è aniversari de la sagnant revolta del Tibet, el Govern xinès ha optat per prendre policialment la regió, segons van denunciar ahir organitzacions defensores dels drets humans. No obstant, no és la primera vegada que la Xina prohibeix l'entrada d'estrangers al territori.
Després de les violentes protestes del 2008 --les més greus en 20 anys--, les autoritats xineses van tancar les portes al turisme i les van reobrir al juny, per permetre el pas de la torxa olímpica.
Els disturbis del 2008 van començar quan un grup de tibetans violents van atacar comerços i persones d'ètnia han, la majoritària a la Xina. El Govern xinès va reaccionar mitjançant la repressió policial, que va provocar un nombre indeterminat de morts. Això va provocar que alguns països es plantegessin la possibilitat de no acudir als Jocs Olímpics de Pequín.
El cas més sonat va ser el protagonitzat pel president francès, Nicolas Sarkozy, que va fer marxa enrere després d'una vaga de consumidors xinesos contra la cadena Carrefour. La Xina va fer gestos d'acostament al dalai-lama, però els Jocs van generar múltiples protestes per part de tibetans i simpatitzants de la seva causa a tot el món.
Doncs les manifestacions les haurem de fer des de Barcelona!
«Se necesitan dos años para aprender
a hablar y sesenta para aprender a callar»
ERNEST HEMINGWAY
Aquesta frase la dedico a aquelles persones que a vegades parlen massa, escolten poc i per tant normalment s'equivoquen. A aquelles persones que creuen que ho saben tot!
(segur que coneixeu algú així)
http://www.makeatuvida.net/makeasite.html
En aquesta pàgina web trobareu idees per treure profit aquells utensilis que anaven directament al cubell de les escombraries. En temps de crisi val més reutilitzar les coses, no? i a més a més col·labores en mantenir la natura lliure de residus!
Com en un conte del segle XXI, Jamal viu la possibilitat de sortir de la pobresa a partir de la seva participació en un conegut programa de televisió. El presentador, bastant més antipàtic i cínic que el nostre Carlos Sobera, interpel·la el protagonista amb comentaris que sorgeixen de les preguntes del programa i en Jamal reviu la seva dura vida a partir dels records. Un argument un pèl naïf que porta de manera sorprenent cap a una reflexió profunda sobre la societat hindú i sobre les relacions humanes en general. És especialment interessant la relació d'en Jamal amb el seu germà gran; les peripècies que viuen tots dos junts i les situacions a què la vida els enfronta van posant de manifest les seves personalitats diferenciades i, en el cas del seu germà, les misèries i contradiccions humanes. De ben segur que trobaríem paral·lelismes entre aquest personatge i persones d'altres cultures. És això el que fa que la pel·lícula arribi al públic, el que va fer que tots aplaudíssim en una sala plena de gom a gom, una tarda qualsevol d'aquest hivern. De fet, no era una tarda qualsevol, era la tarda en què descobríem aquesta pel·lícula. No cal dir que em va agradar moltíssim (no he pogut deixar-ho pel final, hehe). No només em va agradar molt perquè mostra el rerefons social de l'Índia, ni només per la preciosa història d'amor que hi ha entre en Jamal i la Latika (jo vull que algun dia algú m'estimi com ella l'estima a ella), sinó també per la tècnica que fa servir el director per anar i venir del passat al present. La pel·lícula es nodreix dels flaixbacks, però no de qualsevol manera, sinó de forma totalment justificada (és en el passat allà on en Jamal busca respostes) i, a més, no tan sols mirant cap enrere sinó cap endavant i cap endarrere en salts temporals constants que justifiquen la situació present i la de certs moments en el passat. Una mica embolicat? No ho és gens. Si l'aneu a veure, descobrireu que aquests salts es donen de manera natural, que tot condueix cap a un final apoteòsic, potser una mica irreal, però qui ha dit que els somnis no es poden fer realitat? I és que potser els pobres, algun dia, recuperaran el regne que els pertoca.
Hola noies i visitants del bloc!
Us presento als meus besavis per part de mare. Són els pares de la meva àvia materna.
El besavi
La meva besàvia
I la meva àvia amb el meu tiet, tieta (en braços) i la meva mare.
Ja us penjaré fotos de l'àvia de la meva àvia (ja veieu que això de fer fotos ho porto ja de tradició familiar)jejejeje!
El passat Sant Valentí no va ser potser el més romàntic a l'Índia però si el més reivindicatiu. Moltes dones indies han aprofitat aquest dia per combatre el sexisme. Han regalat milers de calces roses a un grup integrista hindú que setmanes abans havia atacat a un grup de noies per comportament "inapropiat". Les noies estaven en un bar de copes a Mangalore (Karnataka)quan els integrants del grup religiós Sri Ram Sena (exèrcit del Senyor Ram)les van acusar d'obscenes i les van començar a agredir.
L'atac sexista ha tingut molta controversia a l'Índia. Però cap reacció ha tingut tant ressó com la del 'Consorci de Dones Marxoses i atrevides' que, a través d'internet (link) ha començat la campanya de les "calces roses", que coinsisteix en enviar aquesta peça de roba a Sri Ram Sena.
De moment ha tingut un gran èxit. Així que la "lluita" de l'exèrcit de l'amor contra l'exèrcit del Senyor Ram continua.
Mireu el link per mé info.
http://thepinkchaddicampaign.blogspot.com/
Bona tarda,
Avui us explicaré un secret: quan vaig néixer, els meus pares em volien posar Marianna. La veritat és que vaig agrair que al final canviessin, tot i que el fet de portar el meu nom es deu tan sols a una moda passatgera. És a dir: que hi ha moltes noies de la meva generació que porten el meu nom.
Amb tot, sempre he pensat que el meu segon nom és Marianna. I si penso en el motiu pel qual me'l volien posar, aleshores ja em sembla un nom molt més maco. Volien que em digués Marianna, per la Mariana Pineda, que va immortalitzar García Lorca en la seva obra.
Fa dies que no em trec del cap una cançó de Leonard Cohen, a més, que es dirigeix a una altra dona que es diu Marianne. Aquí us la deixo perquè en gaudiu tant com jo ho he fet:
La millor persona que he conegut mai va ser el meu avi. No va tenir molta sort, va néixer pobre. Es va haver de barallar amb la vida per sortir endavant. Va passar gana, molta gana, tanta que va aprendre a menjar de l’hort del veí en una Andalusia en què fins i tot els arbres semblaven tristos. Van matar el seu germà, el van assassinar els qui després van estar 40 anys convertint Espanya en un país autàrquic, endarrerit i sense memoria. Va aprendre tot sol a llegir i a escriure, va acabar essent català fins a l’espinada, encara que no parlés ni una paraula de català. “En aquesta terra és on he menjat”, em deia. Encara recordo les tardes que havíem passat ma germana i jo assegudes al seu costat, la seva manera d’aconseguir un acudit de gairebé tot. Sempre m’he preguntat com podía continuar essent tan bona persona malgrat tot el que havia patit. No oblidaré mai la seva darrera mirada llarga i com va aixecar el cap malgrat l’asma traïdora que va acabar amb el seu cor tan fort, quan va saber que la meva germana i jo érem allà hores abans de morir. Hi ha persones que no haurien de morir mai. Sí, el meu avi és la millor persona que he conegut mai.
I, per a vosaltres, qui és la millor persona?
Us deixo alguns pensaments en forma de haikú:
Camino recte
el rumb es desvia quan
em deixo portar.
Ser mediocre
abans que la música
em porti uns ulls blaus.
Moltes paraules
se'n van anar i ja no
tornaran mai més.
Qui pogués sortir
arrencar les voreres
i assaborir el món!
Un foc recorre
les venes anònimes;
i jo el veig fugir.
L'etern dilema
no deixa d'aparèixer;
potser no és prou.
Un bri de Sol lluu
darrere els vidres negres
només un segon.
Aquell silenci
després de la funció
no se m'oblida.
Vidres entelats.
No et veig enlloc si miro
en passar, de lluny.
Aquesta platja
amenaça amb menjar-se'm;
corro tranquil·la.
Mentre em faig vella
la terra continua
intacta, jove.
Trossos de vidre
blancs, negres, rodons, quadrats
fan Històries.
Uns ulls verds de por
semblen mancats de calor.
Miren a terra.
Opressió de veus
que criden i ens arrenquen
la vida fugaç.
Res de paraules
només silenci pertot.
Uns ulls somriuen.
Fàbrica de por,
covards que es desperten folls;
me'n torno a dormir.
Aparentment, La clase podria semblar una altra pel·lícula sobre l'educació en un barri marginal de França. Que jo recordi se n'han fet moltes amb aquesta temàtica: Rebelión en las aulas (1967) (amb aquell interessantíssim Sidney Poitier) o la relativament moderna Mentes peligrosas (1995) són només dos exemples que em vénen al cap ara mateix. Jo sempre he trobat que són molt irreals i utòpiques aquestes pel·lícules. En totes hi ha un professor o professora que, no se sap ben bé com, tal vegada com si fos un miracle, aconsegueix que aquest jovent condemnat a l'ostracisme es redimeixi d'alguna manera i descobreixi en els llibres una finestra mig oberta cap a un futur que fins aleshores es presentava molt negre. Aquests protagonistes solen ser professors de literatura. I jo, que sóc una amant gairebé obsessiva de la poesia i de la novel·la, sé que les paraules i les idees tenen molt de poder, però també sé que no són Lourdes. Poden ser bones pel·lícules (amb Mentes peligrosas tindria els meus dubtes), però no deixen de reflectir una realitat pintada amb pinzell de purpurina i embolicada amb un llacet de color rosa.
Ara bé, què té de diferent La clase? Per a mi és una pel·lícula realista en tota regla, és com la vida mateixa. L'aula de l'institut de secundària francès, a més, ben bé podria ser una aula de qualsevol institut de l'extrarradi de Barcelona, de l'àrea metropolitana.
De fet, els actors no són actors sinó que són alumnes reals a qui se'ls va fer el càsting per aparèixer a la pel·lícula. Alguns varen abandonar a mig camí i els que s'hi van quedar són els que hi surten definitivament.
El professor-tutor, evidentment, és professor de llengua; aquest clixé es repeteix respecte a les altres pel·lícules que per a mi constitueixen gairebé un gènere. La novetat és que el professor no és cap heroi ni salva els alumnes de res. Bé, per a mi sí que seria un heroi pel fet d'enfrontar-se cada dia a aquesta realitat, però vull dir que no és un heroi com els que coneixem de les novel·les. És un professor que comet errors, com tots en cometem i que pateix les conseqüències d'aquests errors. És un professor que veu com en alguna ocasió els alumnes li posen traves, però que, per damunt de tot, ha de sobreviure a un sistema que no és capaç d'assumir el que està passant dins les aules d'un institut.
No vull dir que la pel·lícula no tingui tendenciositat; aquesta hi és, és clar, però és quelcom que deduïm després de veure com es desenvolupem els fets a la pel·lícula. M'explico millor si cito les paraules de Laurent Cantet (és a dir, s'explica millor ell), que n'és el director-coguionista):
"Abans de rodar Hacia el sur, vaig pensar a fer una pel·lícula sobre la vida a un institut. Molt aviat vaig decidir que tota la pel·lícula havia de transcórrer dins de l'escola. Però jo volia, al contrari, demostrar que les escoles són com una caixa de ressonància; un lloc que es fa ressò dels esdeveniments; un microcosmos on entren en joc qüestions d'igualtat o desigualtat d'oportunitats, de treball i de poder, d'integració cultural i social, d'exclusió."
Segons el meu parer, Entre les murs és una bona pel·lícula, a més, perquè no hi ha personatges plans, no hi ha bons ni dolents, i això que treballa amb adolescents, que sempre tendeixen a l'extremisme en molts temes. De totes, em quedo amb l'escena en què els alumnes de classe expliquen què és el que han après durant el curs, arran d'una pregunta que els fa el professor. Algunes respostes són sorprenents.
A mi m'ha aportat una cosa bona i molt personal: m'ha fet pensar que hauria d'haver sabut escoltar més els alumnes que vaig tenir en el seu dia. És clar que això és, ara per ara, molt personal.
Noies, us hi esperem, eh?
Inici:
dijous, 5 / febrer / 2009 a les 18:00
Final:
dilluns, 16 / febrer / 2009 a les 20:00
Lloc:
Reial Cercle Artístic de Barcelona
Adreça:
C/ Arcs 5 Junto Portal de l'Angel
Ciutat/Poble:
Barcelona, Spain
"Tanmateix, tot allò que potser alguna dia esdevindrà possible per a molts, el solitari pot ja preparar-ho i bastir-ho amb les seves mans, que s'equivoquen, sí, però menys. Per això, estimat senyor, enamori's de la seva solitud i enduri'n el dolor. Que la seva queixa sigui dringant i bella. Car els qui són a prop són lluny, diu vostè, i així es fa palès que ja comença a crear-se una llunyania al seu voltant. I si la seva proximitat queda lluny, és que el seu espai ja va sota els estels i és gran. Alegri's de la creixença que ja no pot compartir amb ningú. I sigui indulgent amb els qui es queden enrere, mostri's ferm i serè davant d'ells i no els turmenti amb els seus dubtes ni els espanti amb la seva confiança total o amb l'alegria que no poden capir. (...) estimi en ells la vida que se li presenta en forma estranya i sigui indulgent amb els qui envelleixen i s'esglaien de la solitud en què vostè confia."
Rainer Maria Rilke, Cartes a un jove poeta. Leipzig, 1929
Hola, noies,
Jo també vull fer-vos partíceps d'un trosset de la meva vida. Crec que no calia que us posés l'endevinalla, perquè es nota moltíssim qui sóc... Bé, aquí teniu uns exemples del que vaig ser... m'ha entrat un sentiment de nostàlgia del paradís perdut, que no us ho podeu imaginar...
Entrades
