Per molts anys

FELIÇ ANIVERSARI TALLADET!

Cinemar

Passar un estiu a Barcelona, no necessàriament significa avorrir-se. El passat divendres vaig anar a Cinemar, un passeig cinèfil en el tradicional vaixell de les Golondrines de Barcelona (pensar que l'últim cop que vaig pujar portava una canya amb un cranc penjat a la punta...)

Deixant de banda records nostàlgics, només dir-vos que l'experiència em va encantar! Totalment recomanable!

L'ambient era de principis del segle passat, utilitzant un projector antic vaig veure pel·lícules de Tom & Jerry, Charles Chaplin i Buster Keaton. Vaig gaudir de les vistes del front marítim barceloní (bé, de les siluetes plenes de llums dels edificis) mentres un pianista ens amenitzava la nit amb música en directe.

Sensacional!

Aquest cap de setmana crec que és l'últim que ho fan, però espero que l'estiu vinent repeteixin.

Per pensar... i somriure

" Afortunades les persones que se'n riuen de si mateixes, ja que mai els hi faltarà motiu de diversió"

Habib Bourguiba

Dinar

Camino sota el Sol d’un calorós dia d’agost. L’asfalt es desenganxa de les entranyes de la ciutat. Sento que el cel cau sobre mi, m’impregna la pell, fa sortir llàgrimes de suor del meu cos. El local és obert i el cambrer em rep amb un somriure tímid. M’assec al lloc de sempre, sola, amb el meu llibre i demano aigua fresca. Aquests fideus d’avui són com els d’ahir, ni massa eixuts ni massa oliosos; m’endinso en la lectura i de tant en tant aixeco el cap. La parella amb el cotxet i el nen petit que plora; aquella dona tan estranya que duu els cabells grisos, que és extremadament prima i ossuda, la pell blanca, com s’hi hagués tirat pols d’arròs i un barret que no es treu en cap moment. Duu els llavis pintats d’un vermell cridaner, escandalós, i parla amb el seu home, a qui no sabria descriure, perquè ella és tan especial que ell resulta mediocre, tristament normal. Giro la vista -no m’agrada que descobreixin la meva curiositat- i miro endavant: hi ha dos homes vestits amb mono blau que parlen de tot i de res; de cop, a un d’ells li sona el mòbil: increïble, però duu la melodia “som i serem”. L’agafa ràpidament, no deixa sonar ni un to, uf, respiro alleujada. Mentre menjo les postres, escolto la conversa de tres senyors grans en qui abans no havia parat atenció. Seuen al meu costat.

Vénen d’un enterrament. Parlen de la mort.

I mentre menjo el gelat i tinc la vista sobre el llibre, els senyors acaben de dinar. S’aixequen i un d’ells em desitja bon profit.

Desitjos

" Si no controlas tus deseos ahora, ellos te controlaran a ti más tarde". Amma

Devenir

Carrer Clot, tarda de dijous 6 d'agost de 2009

Devenir

El cel aranya els edificis, els de colors pàl•lids i mediocres.
Les èpoques de la història romanen, burlesques, impassibles,
El Sol es va ponent i a la pell ens creix una altra arruga.

Soroll de martells a la vorera, trenquen els ossos de l’asfalt, desfan els músculs de les pedres i ens en mostren la sang.

Ttttttrrrrr, tttttrrrrr, tttttrrrrrrrrrr, martelleig constant i que amenaça.

El cel és negre i tràgic, la llum dins les cases forada la negror.
La reixa del balcó em separa de la vida que patrulla la nit.
Nens de colors grocs, verds, negres, juguen al carrer.

Clàxons, crits, cotxes de policia, desfan la fredor de la nit
En un sacseig constant de devenir de motors i fums.

Bip bip bip bip bip bip bip, policies persegueixen lladres al carrer.

El cel que aranya i tràgic, ja no és negre, pesa sobre el cap de la veïna,
que roman, al balcó, asseguda i recolzada, vella, amb mirada d’escriptora.
Quatre homes juguen a bàdminton al carrer.

Olor de curri i de motor, de patates fregides i de Frankfurt; el cel és blau.
La porta del súper és oberta i alguns homes i dones compren formatge i pernil.

Clic clic clic qui cloqui clic clic, sabates contra l’asfalt que van a treballar...

Una revista libanesa que incorpora cossos nus i continguts sexuals irromp al món àrab

Us copio un article de Carine Mansour publicat a El Periódico.

«Esmuny-te darrere de la fulla de parra». La frase es refereix a aquella fulla amb què Adam va cobrir el seu sexe quan va tenir consciència del pecat original (Gènesis). «A les dones, també el seu fal·lus», «Salvem Eros de les urpes de la religió»… Amb aquestes paraules, a més escrites en àrab, la revista libanesa Jasad (Cos), s’atreveix a trencar tabús sexuals, a alliberar les llengües i a obrir les mentalitats. Ho diu amb el seu logo, del qual pengen uns grillons oberts enganxats a la J de Jasad. També amb imatges, com la d’una dona despullada d’un quadro de Klimt, observada a través del forat d’un pany.

Jasad surt cada trimestre des del desembre del 2008. Ja se n’han publicat tres números. Es presenta com una revista «cultural especialitzada en la literatura, les ciències i les arts del cos». La revista «vol dir les coses tal com són», subratlla la seva fundadora, la poeta Iumana Haddad, de 38 anys.Sense pseudònim.

En cada número, una cinquantena d’escriptors i artistes, la majoria àrabs, parlen de temes relacionats amb el cos entre reproduccions artístiques de cossos despullats. Els autors també es despullen, ja que la publicació no permet firmar amb pseudònim.

Al Líban, on el francès i l’anglès són reconegudes com a llengües secundàries, es publiquen una multitud de revistes en aquests idiomes, dirigides a un públic específic. Economia i negocis en anglès, culturals en francès. En canvi, l’àrab és l’idioma del gran públic i no només es llegeix a tot el Líban, sinó també als altres països de la regió. Per això, publicar la revista en àrab va ser el gran repte de Haddad, que és també cap de la secció cultural d’Annahar, el diari libanès més important. A diferència del francès i l’anglès, en àrab, algunes paraules que designen certes parts íntimes del cos o relacionades amb el sexe «estan carregades de tabús», indica. Si el món àrab està vivint avui un període d’obscurantisme, contra la llibertat d’expressió, no va ser així al llarg de la història. Haddad recorda que el cos ha estat sempre un tema central de la poesia oriental i afirma: «La llengua àrab va ser castrada. Va perdre una gran part del seu vocabulari. És injust. S’ha de llegir el que descrivíem fa 1000 anys, en obres com Els contes de les 1001 nits, en la versió no censurada, o El jardí perfumat». Aquest últim manual de literatura eròtica, escrit a Tunísia al segle XV pel xeic Nefzawi, a petició d’un visir que no aconseguia practicar sexe amb les dones del seu harem, està reconegut per ser infinitament més divers i estar més ben escrit que el Kama-sutra.

La repressió idiomàtica va començar durant la dominació otomana. «És una reacció d’autodefensa del món àrab davant la temptació de ser envaït pels valors occidentals, a més del pes de la religió», opina Haddad. El Líban, el país més liberal del món àrab, ha estat el bressol de Jasad. «No hauria pogut néixer en cap altre país àrab», reconeix la poeta.

No obstant, la llibertat sexual al país dels cedres sovint és només una aparença. «Vivim en una esquizofrènia», denuncia Haddad, que afegeix: «Molts joves pretenen ser lliures. Però en realitat són tan tradicionals com els seus pares. Les noies surten i s’ho passen molt bé, però a l’hora de casar-se, es fan cosir l’himen per tornar a ser verges. A més, els nois només es volen casar amb verges. És absurd».Jasad ha suscitat la ira de les autoritats religioses i d’associacions femenines. El Consell Libanès de la Dona va amenaçar de portar l’assumpte als tribunals. Però Jasad se segueix publicant. «No m’interessa que hi hagi unanimitat», afirma Haddad. En el projecte hi va invertir els seus diners.Des de la seva aparició, Jasad ha tingut un èxit que sobrepassa les fronteres libaneses. A més, per esquivar la censura en altres països, Haddad va trobar una solució: enviaments per correu. Curiosament, més de la meitat de les subscripcions es venen al país més rígid i tancat del món àrab: l’Aràbia Saudita

Del fenomen Millenium i de com jo hi he caigut

Ho he de confessar: jo sóc antillibres best-sellers. No me n’he llegit cap dels que tothom ha llegit: ni el Codi da Vinci, ni l’Ombra del Vent, ni Àngels i dimonis, ni cap d’aquests. Sóc contrària a fer el que fa tothom sense plantejar-me per què i més si es tracta d’esmerçar el meu temps lliure en un dels plaers més grans d’aquest món: llegir. Pel que fa a la trilogia de Larsson, quan vaig saber de l’existència de nous llibres que havien causat furor i febres col•lectives, no hi vaig parar ni tan sols atenció: “una bona operació de màrqueting més la mort sobtada del seu autor, ja tenim la fórmula perfecta per a l’èxit”, vaig pensar. I ni tan sols em vaig molestar a esbrinar de què anaven aquestes novel•les. Només sé que arreu on anava, veia persones de totes les edats i colors immerses en la lectura d’aquests llibres en diferents idiomes. Fins i tot a Grècia, me n’he fet un fart i m’escandalitzava de com poder ser tan “borreguils” de llegir el que els altres llegeixen només per allò de fer el que fa el veí, sense pensar-hi gaire. I, sobretot, em faig creus de com podem contribuir que algú es faci tan ric amb els nostres diners, quan segurament altres bons autors ni tan sols han vist recompensada amb elogis la seva feina.
Però ai, las! Vet aquí que ahir vaig anar a veure la pel•li Millenium, la corresponent al primer dels llibres que componen la trilogia de Larsson. La veritat és que hi vaig anar perquè vaig voler, ningú m’hi va obligar, o potser sí i jo no en sóc conscient: no sé què tenia aquell cartell que m’atreia: la sordidesa, el personatge gòtic, els colors foscos... i voilà: des del primer moment que era dins una història de lluita personal per part de personatges que són autèntics, que no es venen, que tenen un jo infranquejable i profund, personatges marginals. Per a mi la clau no és només en la trama de la pel•lícula –la investigació d’un cas d’assassinat- que també ho és, sinó que és en els dos personatges protagonistes, sobretot en el de la noia: una hàquer d’aspecte gòtic amb un passat molt dur, que ha de suportar vexacions, violència i abusos per part de molts... Sense cap mena de dubte, el que transmet ella: la superació d’aquestes situacions dures sense enfonsar-se, la intel•ligència, la seva duresa són elements que fa que el personatge sigui molt atractiu. A més, es tracta d’una sociòpata, que es manté bastant allunyada de les normes de la societat i això, per a mi, és irresistible en una novel•la o pel•lícula ;-) El personatge masculí també és algú que s’enfronta a qui calgui (les grans empreses) per tal de fer justícia. Treballa en una revista d’ideologia esquerrana, a través de la qual ha fet sortir a la llum alguns assumptes que no han agradat a gent poderosa... I, per acabar-ho d’adobar, hi ha contingut polític en la història: el passat nazi d’alguns personatges i la ideologia del personatge masculí, que es deixa entreveure.
En fi, que la història, en si, enganxa i molt! Una altra cosa és tota la polèmica que envolta la trilogia arran de la mort del seu autor. Vegeu-ho aquí. Però, tal com diu l’actriu que fa el paper de Lisbeth Salander, la foto de la qual encapçala aquest post, no crec que al seu autor li hagués agradat tot el que està passant al voltant dels llibres que va escriure.

Vacances sostenibles

Basat amb idees de WWF/Adena publicades a “canal solidario”:

* Maleta: Intentar incloure xampús i gels ecològics , que no contaminen tan les aigues residuals de les dutxes. Evitar els productes “format viatge” ja que s'utilitza massa “embalatge”.

* Tranport: Una manera de contaminar menys a la carretera es reduïr la velocitat del nostre vehicle i no abusar de l'aire acondicionat. Utilitzar el transport públic sempre que sigui possible, o compartir cotxe amb altres persones que tinguin el mateix origen i destí. La carretera acostuma a estar plena de cotxes que circulen amb una o dues persones.

Es pot utilitzar un transport ecològic com la bicicleta pels desplaçaments curts (la pots llogar), o anar caminant. Que a més a més de saludable, és barat i no contamina. Si les distàncies són més llargues, s'hauria d'utilitzar el transpor públic i així també es redueix la contaminació acústica.

* Allotjaments ecològics: Són aquells que utilitzen energia solar, tenen un accés senzill amb transport públic, menjar ecològic i local, reciclen les deixalles, i no estan ubicats en zones de sobrecàrrega hotelera. Com que encara hi ha pocs establiments ecològics el més comú és que acabem en un de convencional. S'ha de recordar que hem de controlar el nostre consum d'aigua (encara que la pagui l'hotel). També es pot minimitzar l'ús de detergents reutilitzant les tovalloles i els llençols.

* Cremes solars ecològiques: Anualment al món deixem anar al mar des de la pell entre 4.000 i 6.000 tones de protector solar, i contaminem l'aigua amb els productes químics que porten les cremes. Un protector ecològic natural és l' Aloe Vera o qualsevol altre que no porti “ paraben, cinnamate, benzofenone i derivats de l'alcanfor.” . Un remei natural pel sol és hidratar-se per dins amb fruites, verdures i molta aigua.

* Platja, boscos...: No deixarem cap tipus de deixalla, i així vigilarem tan l'aspecte de la platja com l'ecosistema.

* Contaminació acústica: El soroll constant pot generar estrés, ansietat, mal de cap...Procurarem no fer sorolls innecesaris i utilitzar poc el cotxe.

* “Souvenirs”: Es recomana no comprar regals fets amb coral, petxines, pells o marfil procedents d'animals en perill d'extinció.

També us pot interessar aquest article.

Simplement estadístiques?

Vull compartir els resultats d'un estudi de mercat de Meetic (portal de contactes d'internet), "Amor y Solter@s en Europa". Es van analitzar els comportaments i les percepcions dels europeus en aspectes relacionats amb l'amor, el sexe, la parella i les costums socials.

La Vanguardia, 07/07/2009 (parts extretes de l'article del diari)

- En virtud de los datos ofrecidos por este estudio, las mujeres españolas y francesas son percibidas como las europeas con mayor iniciativa a la hora de seducir a un hombre.

- Los españoles son considerados como lo más guapos, divertidos y atractivos por un gran número de europeos.

- España destaca por ser uno de los países en los que las relaciones sentimentales duran más o en el que el amor se convierte en el eje principal de nuestras vidas, frente a otros países vecinos. Sin embargo, nuestro país se sitúa a la cola a la hora de repartir los papeles, las tareas y las decisiones de forma igualitaria.

- La percepción general de España es que se sigue situando como uno de los países más románticos de nuestro entorno.

- España, junto a Italia, es uno de los países en los que es más fácil conseguir una cita y, junto a Gran Bretaña, en los que más sencillo es irse a la cama después de conocerse.

- En cuanto al número de relaciones sexuales dentro de una pareja, los europeos piensan que Italia (32%), Francia (28%) y España (20%) son los países en los que la frecuencia del sexo es mayor.

- El estudio también da una valoración de los europeos en sus formas, hábitos y costumbres sociales. De este modo, los italianos(45%) y los españoles (25%) son percibidos como los más atractivos por el resto de los países.

- En cuanto a los mejores vestidos, italianos y franceses llevan la delantera al resto, con un 46% y un 31%, respectivamente. Por otra parte, los alemanes, con un 41%, y los italianos, con un 18%, son concebidos como los más deportistas de toda Europa.

- España es considerada, en un 36% de las ocasiones, como el país en el que mujeres y hombres son más apuestos, seguido de Italia, con un 29%.

- Sin embargo, España no se sitúa como el país más "estiloso" o moderno, categoría en la que Reino Unido y Francia se sitúan a la cabeza.

- Tampoco los españoles son percibidos como uno de los países más cultos, ya que este lugar se reserva para los alemanes (33%) y franceses (27%).

- El área en la que España sí se sitúa como uno de los principales es el del sentido del humor. De este modo, los británicos, con un 29%, y los españoles, con un 26%, son los más divertidos y con mejor sentido del humor.

- En relación con la liberación sexual, los franceses (27%) y los ingleses (21%) son percibidos como los países con una mayor permisividad y libertad sexual.

Para la realización de este estudio, se ha tomado en cuenta la opinión de más de 5.000 personas en cinco países de Europa: Alemania, España, Francia, Italia y Reino Unido.En él se ha querido conocer la imagen que tienen los habitantes de diferentes países acerca de sus vecinos, una percepción que es el resultado de su historia, su sistema de valores, su cultura y el peso de la religión, según Meetic.

Bé, l'opinió de només 5000 persones de tota Europa no crec que sigui gaire "real", però és divertit veure la percepció que tenim d'altres cultures. O quina imatge projectem nosaltres a Europa.

Percepció igual a realitat? Això ja és un altre tema!