Sobre les "persones"

Fa molt de temps que la inseguretat em dóna la mà. Ara menys, doncs he après a respectar-me, a saber que no sóc pitjor ni millor que ningú, sinó diferent, única i irrepetible. Una altra cosa és el que pensen els demés. No em refereixo aquells que m'estimen (que són molts)

Em refereixo a la gent que no es prèn la molèstia de conèixer el contigut i quedar-se amb el continent, amb la imatge, amb el que es veu a simple vista. He sentit dir mil coses sobre mi. Coses no molt bones: que si estic boja, que si em falta un bullit, que si no valgo res...

Jo sempre em solia sentir malament pels comentaris d'aquesta gent per no tenir una 100 de sostenidor, ni uns llavis carnosos, ni ser sempre sèria, ni ser més centrada, etc...però ara la meva reacció és diferent. Sí, em toquen la fibra un segon, però de seguida aixeco el cap, respiro, penso en totes les persones que m'estimen i aprecien, amb tot el que tinc...i per suposat, em gravo a la ment una veritat com un temple: facis el que facis, siguis com siguis aquest tipus de gent que jutja, jutja i jutja SEMPRE et jutjarà, perquè els ulls de la seva ànima estan tapats per grans punts negres que no deixen veure més enllà.