L’art és un misteri. Intentar definir-lo és gairebé impossible. Sempre s’escapen matisos, elements que no s’havien tingut en compte, i això passa perquè té un component irracional, poc sistematitzable, que emana d’aquells elements incontrolables de l’existència humana.
Aquests dies en què no sé per què experimento una buidor incontrolable, de gairebé malestar físic, m’he parat a pensar sobre la vida, sobre el perquè de les nostres existències. I és un exercici de risc, perquè, si et quedes quieta pensant-hi, el vertigen és descomunal, com si estiguessis a punt de caure de l’edifici més alt del món. I és que la vida, senzillament, és absurda, no té cap sentit. És tan dura aquesta premissa que sovint prenem soma per oblidar-la o l’hem ignorat sempre; és tan dura,deia, que, si et quedes quieta al mig del carrer amb aquesta idea, tot comença a donar voltes i a caure al teu voltant. Et preguntes per què et lleves cada dia, per què vas a treballar o per què penses en el futur, si l’existència és un tràmit cap a la mort inevitable.
I l’art és la manera que hem trobat per calmar aquesta terrible negror. Contemplar un quadre que no sabem per què ens atrau, llegir durant hores un llibre que ens té atrapats/es o perdre’ns dins la gran pantalla en una història amb què ens sentim identificats/es, o simplement entrar en èxtasi amb alguna peça musical són només algunes de les maneres de salvar-se del buit. I de sentir-nos lliures. I és per això que considero que l’art i la llibertat individual van de la mà i són l’instrument principal per conèixer-nos a nosaltres i al món.
Què és l'avarícia?
Un continu viure en la pobresa per por de ser pobre.
Bernart de Claravall
El 36,1% dels espanyols diu que estan molt o bastant d'acord amb l'afirmació que "si una dona és maltractada freqüentment, la culpa és seva per seguir convivint amb l'agressor", mentre que el 63,5% es declara poc o gens d'acord. Les dades formen part d'una enquesta sobre violència de gènere que ha dut a terme el Ministeri d'Igualtat entre 1.008 persones.El Govern ha fet l'estudi per valorar la reacció de la societat davant la violència masclista.
El 93,4% dels espanyols no creu que estigui justificat que un home agredeixi la seva dona o nòvia quan ella decideix deixar-lo, però un 3,8% d'homes i un 4% de dones sí que creuen que està "bastant o molt" justificat.Pel 91,6% dels enquestats, la violència de gènere és "totalment inacceptable"; per un 7% és "inevitable que hagi existit sempre", i per un 1,3 és "acceptable en algunes circumstàncies".
Sobre les raons per les quals cada vegada hi ha més denúncies, el 69,6% creu que "no és que hi hagi més casos, sinó que es denuncia més" i un 15,5% pensa que "realment hi ha més violència de gènere".Preguntats sobre la persona a la qual recorrerien en primer lloc en cas de ser víctima de la violència de gènere, el 45,3% assegura que a algun familiar, seguit pel 33,3% que aniria a la policia o als jutjats. Si la víctima fos una persona propera, els entrevistats recorrerien en un 59% a la policia, i els jutjats, i en segon lloc, als familiars de la víctima (18,6%).
Davant d'un acte de violència de gènere, el 74,5% de les dones i el 55,1% dels homes n'avisaria la policia, mentre que el 10,1% de les dones i el 33,6% dels homes s'enfrontarien a l'agressor. De les dones que no denuncien aquesta mena de violència, el 60,8% creu que és per por, i un 20,3% per vergonya. Només un 3,8% pensa que no denuncien perquè "no veuen l'agressió com greu".
Sobre les raons que fan que les dones maltractades perdonin l'agressor, el 35,1% dels enquestats creuen que és per la "dependència emocional" que els uneix; el 18% creu que ho fan per por, un percentatge lleugerament superior al dels que creuen que es perdona perquè "pensen que pot canviar", que és d'un 17,1%.
Pel que fa al mecanisme més eficaç per lluitar contra aquest tipus de violència, el 55,5% creu que és l'educació, seguit per l'enduriment de les penes als agressors, recolzat pel 21,7% dels enquestats. Cal destacar que l'enduriment de les penes té el suport d'un 28,9% de les dones i del 14,5% dels homes.Per contra, la utilització de les polseres electròniques per controlar els moviments de l'agressor compta amb el suport del 90,8% dels enquestats, i el 67,4% considera que contribueixen a disminuir les agressions.
EFE. Dades publicades a El Periodico
Diu la Renée a L'elegància de l'eriçó, el llibre que estic llegint:
"De les persones que la meva família freqüenta, totes han seguit el mateix camí: una joventut intentant rendibilitzar la seva intel·ligència, esprement com una llimona el filó dels estudis i assegurant-se una posició d'elit i després tota una vida preguntant-se amb esbalaïment per què tals esperances han desembocat en una existència tan vana. La gent creu que persegueix les estrelles i acaben com peixos vermells en una peixera. Em pregunto si no fóra més senzill ensenyar des de l'inici als nens que la vida és absurda. Això trauria alguns bons moments a la infantesa però faria guanyar un temps considerable a l'adult -sense comptar que ens estalviaríem si més no un trauma, el de la peixera."
Què en penseu? Hi esteu d'acord? Posem massa aspiracions a la vida? La intel·ligència està sobrevalorada? És més, i afegeixo de collita pròpia, ser intel·ligent és garantia de poder, d'una posició còmoda en el món? O, pel contrari, és una virtut que ens fa patir més que no pas gaudir? Qui triomfa actualment en la nostra societat? Els intel·ligents? Els espavilats? Els llestos?
Jo ho tinc molt clar: intel·ligència no és sinònim d'èxit, ans al contrari, intel·ligència + bona predisposició i valors humans és garantia de fracàs moltes vegades...
I pensar massa és patiment assegurat.
Totes les meves pors i inseguretats es concentraven en la tarda anterior a deixar el meu petit racó al Clot per emprendre un viatge d’autoposada a prova a Viena. Quina bestiesa, us exclamareu! Però m’hi jugava molt, molt més que la superació d’un examen de llengua o del malestar físic del trasllat.
I la por se’n va anar. I va arribar Viena, descoberta rere cada edifici gris, rere cada museu, rere cada expressió, cada paraula amable o freda; reconstruïda per al meu gaudi personal, com un mosaic de sensacions que intentaré donar-vos a bocinets.
Com us puc transmetre cada sensació? Com us puc explicar el que és personal i intransferible? No és cap secret que es tractava d’un viatge parit d’un canvi vital que venia covant de feia temps. Una sola frase podria resumir la primera bufetada de Viena: els prejudicis són parets per ser trencades i convertides en fum. Els palaus i edificis imperials que la fan una ciutat majestuosa i imponent acompanyen la retina i embolcallen una inquietud cultural que nosaltres voldríem i que miro amb enveja insana. Quan passejo pels voltants de la Biblioteca Nacional voldria ser-hi per sempre, voldria quedar-m’hi i contemplar extasiada l’edifici mentre llegeixo qualsevol dels grans escriptors que Àustria va deixar a la humanitat, perquè Àustria va parir grans pensadors, grans músics, grans escriptors. Voldria ser un altre jo.
Perquè Viena és un bon lloc per començar un altre jo. A Viena l’ordre domina el caos i pots col•locar els teus pensaments l’un sobre l’altre i caminar. I les coses funcionen. És un petit oasi de benestar a Europa. Arribats a aquest punt, no em preocupa la manca de sol a l’hivern si puc llegir en aquella biblioteca i si puc seure en un dels innombrables cafès a devorar un bon llibre o simplement a observar. O extasiar la vista descobrint les obres exposades als diversos museus que componen el paisatge més urbà. Redescobrir que una altra Viena, amagada dels bombons de Mozart i del vals, també existeix. Visitant el Mumok.
O desafiar el temps amb un bon abric i passejar o agafar un tramvia i contemplar una i altra vegada els voltants del Ring o passejar sense cap objectiu fins a cansar-me i seure en un banc al costat del Danubi. Aprendre l’alemany que parlen els austríacs; dir “Entschuldigung”; sentir que et respecten i que el respecte no és en va; veure que els habitants d’aquesta bellíssima ciutat s’esforcen per cuidar el que és de tots i vetllar si pot ser encara més que ells perquè el que tots compartim, la res publica, no es malmeti...
I, malgrat tot, seguir lluitant per canviar les coses que no m’agraden d’aquest món, de les quals Àustria tampoc es deslliura: el classisme, el conservadorisme, el tancament de mires d’una part de privilegiats que no volen perdre el que no els pertoca tenir per damunt d’altres. I tantes altres coses.
I tornar a començar.
PS = A la foto veieu un fet curiós que vaig descobrir un diumenge. Com que tot està tancat allà els diumenges, els diaris els col·loquen en aquests posts i hi deixen una capseta per pagar el que costa cadascun. Us puc assegurar que vaig veure com la gent ho pagava! Increïble. Us imagineu això aquí?
"El hombre que más ha vivido no es aquel que más años ha cumplido, sino aquel que más ha experimentado la vida"
Jean Jacques Rousseau
Entrades
