Barcelona

Barcelona és grandiosa, petita, esfereïdora, latent, viva, pertorbada, maltractada, resistent, grisa, verda, de colors llampants i també negres. Passejo en bici de punta a punta, recorrent arbres, carrers, gent, mirades i la pell s’impregna de l’olor de la pólvora i del mar a la vegada, tota barrejada. I m’enamoro lentament. M’hi sento arrelada, com mai abans no m’havia passat. Les parets m’atrapen, em fan seva, m’engoleixen. No me’n puc estar, d’estimar-la. Ciutat per a guiris, sí; també ciutat de zones verdes i blaves i de pagar taxes i més i més, però l’estimo. L’estimo com només s’estima una vegada, amb passió, irracionalitat, amb bogeria. La brisa del vespre em continua tocant i miro a la meva dreta: la mirada d’un home atractiu em travessa la ment i imagino sopars màgics al costat del mar.
Ploro quan la veig patir, quan veig cossos que dormen als bancs de fusta del meu carrer, quan la platja és bruta, quan els crits dels veïns li destrossen els timpans, quan les voreres i els edificis són bruts, pestilents; ploro quan ella plora i la pell se m’obre i es fa una ferida dins meu. Però ric quan la veig lluir, quan és plena de vida, quan la veïna truca a la porta i em somriu, quan prenc una orxata a la platja en cinc minuts, quan m’assec a terra en una terrassa a compartir una cervesa, quan veig que hi ha gent que es mou, que intenta canviar les coses, quan vaig al cine i al teatre, quan respiro sobre la sorra una tarda d’agost... I tants altres moments.
Barcelona m’ha vist plorar, riure fins que la panxa m’ha fet mal; m’ha vist pensar, m’ha vist somniar. Té trossos de la meva pell a les parets i petjades a l’asfalt. També he blasfemat, he cridat, l’he maleïda, però tot seguit, l’he abraçada, fort, com només s’abraça algú que estimes.