La petja del temps
Hola, noies,
Jo també vull fer-vos partíceps d'un trosset de la meva vida. Crec que no calia que us posés l'endevinalla, perquè es nota moltíssim qui sóc... Bé, aquí teniu uns exemples del que vaig ser... m'ha entrat un sentiment de nostàlgia del paradís perdut, que no us ho podeu imaginar...
Entrades
7 comentaris:
Es nota que són fotos de fotos, la darrera ha quedat molt deformada. Però ja s'hi intueix hehe
Que mona!!! m'encanta la disfressa de fada!! repetiràs amb nosaltres aquest any?
Per cert.. a mi tb m'entra una enorme sentiment de paradís perdut al pensar en la meva infància, potser per això encara tinc el síndrome de Peter Pan ;)
Les disfresses me les feia ma mare... com s'ho currava! Aquesta de fada, encara me'n recordo d'ella, com si fos ahir, tardes i tardes cosint estrelletes daurades a la faldilla de tul :-( Però ja no és el mateix, Àstrid, ara no quedaria igual hahaha
Doncs sí, és un paradís perdut, aleshores era feliç...
Quina gràcia, que cuqui....moníssima!
Sembla mentida, jo molts cops ho penso; com un espai de temps tant curt poc ser tant determinant per la resta de les nostres vides!!
Ufff!la infància!A mi no m'agradava anar al cole (sobretot perque no em sentia gaire identificada amb els gustos de bona part de la classe, i la gent em queia malament)No guardo bon record. Això sí! els estius i les festes eren genials!
Crec que era igual de feliç que ara, però amb menys preocupacions.
Jo quan vaig anar a l'escola privada, és a dir a partir de 3r d'EGB (que em sembla que són els 9 o 10 anys) vaig canviar bastant... De ser la reina de la tribu a ser una marginada i vaig patir molt. I a l'adolescència encara més. Però el que és la infantesa en si, fins als 9 anys, vaig ser molt feliç, com no recordo haver-ho estat mai més.
En el teu cas, Tchai ladoo... sí que tenies personalitat tan petita! hehe... ja eres una outsider de bon començament.
Publica un comentari a l'entrada