Calle Santa Fe o de com es recupera la memòria dels vençuts.

Hola noies i fidels participants, Algunes ja ho sabeu, però dissabte vaig assistir a una sessió de la Mostra Internacional de Films de Dones, que s'està duent a terme a Barcelona. Calle Santa Fe, de Carmen Castillo. A priori, dues hores i mitja d'un documental sobre la dictadura de Pinochet a Xile podrien semblar poc atractives, però la intuïció em deia que aquesta vegada la visió sobre el tema seria diferent. Es tracta del testimoni d'una dona que va sobreviure a un vil atemptat a la seva llar del carrer Santa Fe, a principis dels setanta. El seu company, però, un dels més destacats membres del Movimiento de izquierda revolucionaria (MIR), no va córrer la mateixa sort. Ell va morir assassinat pels sequaços de Pinochet. A Carmen Castillo, la nostra protagonista, li esperava, a partir d'aquell dia, un llarg exili a França, marcat pel record dolorós i per l'odi envers els assassins. El documental narra el retorn d'aquesta dona al carrer Santa Fe, on tenia una casa clandestina amb el seu company i la investigació i l'evolució que ella experimenta al llarg de cinc anys (durada de la producció del documental). Bàsicament, la pel·lícula és el testimoni de tots els protagonistes (herois) que van envoltar les seves circumstàncies vitals: els seus pares, els veïns que van ajudar-la, membres del MIR convençudíssims, pares que han perdut fills, dones que han perdut els seus companys... Tots ells parlaven amb una lucidesa esfereïdora. El públic, a la Filmoteca de Barcelona, ens vam quedar les dues hores i mitja que va durar més el poc més de mitja hora en què va tenir lloc el debat posterior. Crec que em vaig quedar tan enganxada al missatge que transmetia que no recordo haver plorat tant de feia temps. El missatge de coherència i les ganes de canviar el món que encara romanen en aquells testimonis que han patit tortures, vexacions i morts d'amics, companys, familiars... ens va donar una lliçó a tots els assistents. La nostàlgia, però intel·ligència i clarividència amb què estava narrada i la voluntat de deixar la petja d'aquests testimonis per part de la seva directora ens va calar fons, sense arribar a ser morbós ni excessivament lacrimògen. Em quedo amb una frase que va dir l'autora al final:
Aquesta pel·lícula no parla dels dolents; parla dels bons, d'aquells oblidats. M'havia passat els anys d'exili pensant com la humanitat pot arribar a ser tan dolenta: com poden haver-hi torturadors i assassins. Però en tornar a xile vaig descobrir la bondat. És aquell senyor tan humil, que va trucar a l'ambulància que em va recollir sagnant i embarassada i em deia: "Vaig fer el que havia de fer. És normal."