Carol, una nova amiga, m'ha citat aquesta bella frase, provinent del llibre "El señor Ibrahim y las flores del Corán"
Todo lo que se da, se queda para siempre,
todo lo que se guarda, se pierde para siempre.
No oblideu mai d'expressar el que sentiu ni de dir t'estimo amb més freqüència, guardar-s'ho només va a sac buit. Us estimo.
El Cap de setmana passat vaig anar amb les "Herbetes" a donar un tomb per Barcelona en helicòpter. De fet l'única que va pujar va ser l'Ebe. Era el seu regal d'aniversari! Li va encantar! Així que si heu de fer un regal i no sabeu el que, aqui teniu una idea.
El vol només dura 10 minuts, però et dona temps de veure tota Barcelona.
Aqui teniu algunes fotografies:
Dimecres passat vaig anar a veure l'exposició que hi ha al museu d'història de Barcelona, sobre la història del barraquisme a la ciutat. El títol és Barraques. La ciutat informal. Es podrà veure fins al dia 22 de febrer de 2009. Com a filla d'immigrants que van venir d'Andalusia durant els anys 60, em va semblar molt interessant que d'una vegada per totes es recordés aquest fenomen que semblava haver-se tapat per no se sap exactament quins motius oficials. En aquest exposició, s'hi pot veure un recorregut històric sobre el perquè d'aquests assentaments, amb tot luxe de detalls: indrets, condicions de vida, condicions infrahumanes d'aquestes barraques, etc. L'exposició està narrada a través de fotos i documents àudiovisuals dels testimonis que varen viure el fenomen en 1a persona. És esfereïdor que tot això hagi desaparegut i que no en quedi cap traça. El que més em va agradar va ser escoltar els testimonis d'aquelles persones que parlaven de la forma d'organització que tenien: ho compartien tot, aprofitaven les capacitats de les persones que en formaven part, inventaven els millors mètodes per treure recursos d'allà on on n'hi havia... Si hi aneu, mireu sencer el documental que hi ha al final de tot. També em va agradar que d'una vegada per totes es parlés obertament d'aquest fet i del perquè durant tant de temps no se n'havia parlat i s'havia amagat sota jardins i parcs que fan de Barcelona una ciutat guapa. Senyors i senyores: el barraquisme també és Barcelona! Mireu aquest link: http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,1653_1802_1_533752746,00.html?accio=detall&home=HomeBCN
Somorrostro, Peron, Montjuïc... etc. varen caldre exposicions universals i Olimpíades per fer-vos enterrar en el record, però aquells qui ho varen viure tenen força suficient per desenterrar-ho tot i donar fe de la història que no cal oblidar.
I com que l'estiu també és època d'entrar en alguna sala de cinema per deixar de veure el sol durant una hora i mitja o més i endinsar-se en la història d'uns personatges per fugir de la pròpia... us faig una recomanació, la darrera pel·li que he vist: Un novio para Yasmina, al cinema Floridablanca. Es tracta d'una coproducció hispanomarroquina sobre la vida d'una noia d'origen marroquí, Yasmina, que viu en un poble d'Extremadura. Les vicissituds i els pensaments d'aquesta noia que ha de lluitar entre dos mons, una noia intel·ligent, amb sentit crític, atrapada entre la burocràcia, el pensament d'uns personatges que temen i alhora se senten atrets per una altra cultura no ens poden deixar indiferents. I més si penseu que està narrada amb tocs d'humor... és d'aquelles pel·lis que tracten un tema seriós des d'una perspectiva diferent... Consulteu la pàgina web de la pel·li: http://www.unnovioparayasmina.com/ i aneu a veure-la! Us agradarà
Hola noies,
Com porteu l'estiu? Entre bany i bany, i entre orxata i orxata us faig cinc cèntims del que ha sigut la descoberta d'aquest any: el ball Ragga. Com que les tardes d'estiu es fan llargues, amb la compi de pis vam decidir apuntar-nos a una activitat lúdica un parell de dies a la setmana: el ball Ragga a la Farinera del Clot. Deixant de banda com en puc arribar a ser, de maldestra, us explico una mica d'on ve el Ragga: es tracta d'un tipus de reggae que inclou instrumental digital. Va néixer a Anglaterra a mitjans dels anys '80. La cançó "Under Me Sleng Teng", de Wayne Smith (1985) es reconeix com a cançó exemplar de la música ragga als seus inicis.
La part instrumental està normalment per sota de la veu, i el seu enfocament rítmic és similar a la música rap.
El nom original ve donat per l'àlbum d'Asher D & Daddy Freddy - "Raggamuffin Hip-Hop" i pels coneguts temes de Daddy Freddy "Ragga House" amb Simon Harris o "Ragga Rock" amb Led Zeppelin.
El nom Raggamuffin ve del nom personalitzat anglès Ragamuffyn, utilitzat de manera ofensiva. Posteriorment la paraula va designar una persona que portava roba bruta. Ja cap allà al segle XIV, Raggamuffin també va ser utilitzat com el nom d'un dimoni.
Alguns grups de música ragga: Sean Paul, Gentleman, Lyricson, Arrested Development, Rat Race, Yellowman, Capleton, Sizzla, Elephantman, Beenie Man, Bounty Killer, 2Play, Pitbull Seam, Modoro o Blac Eyedpeas.
Com a forma de ball, el ragga prové de Jamaica i de les Antilles i es balla amb música Raggamuffin. Originalment es caracteritza pel predomini de moviments de pelvis i moviments ondulats bastant repetitius. El ball actual és la fusió de ragga amb hip hop, el ball africà i el reggae.
Molt recomanable si voleu desconnectar, passar una bona estona i moure el cos sense parar!!!
Aria de Calaf, Turandot de Puccini
Pueblo de Pekín! Esta es la ley: Turandot, la Pura, será la esposa de aquel que, siendo de sangre real, resuelva los tres enigmas que ella le propondrá. Pero el que afronte la prueba y resulte vencido ofrecerá al hacha su cabeza soberbia.
Así reza el edicto impuesto por la bella pero fría y sanguinaria princesa Turandot y que ha llevado a la muerte a decenas de aspirantes subyugados por su inigualable belleza. El príncipe Calaf se ha sometido a la difícil prueba y ha logrado resolver los tres misteriosos enigmas de Turandot. ¿Cuáles son? la esperanza, la sangre y el último, el hielo que enciende tu llama: Turandot. Ahora le toca reclamar la mano de la fría princesa, quien ha quedado a merced del hasta entonces desconocido vencedor. Pero la derrotada princesa se rehúsa a cumplir con el juramento sagrado que la obliga a ser esposa del hombre que adivine sus enigmas, por lo que ruega a su padre, el emperador de China, que no la entregue al extranjero.
El desconocido príncipe, viendo temblar de miedo a la princesa por primera vez, le propone un enigma: “Mi nombre no sabes, dime mi nombre... dime mi nombre y al alba moriré”.
Nessun dorma (Nadie duerma)¡Nadie duerma! Los heraldos de la princesa Turandot esparcen el decreto por todo Pekín. Nadie dormirá esa noche hasta que se encuentre a alguien que conozca el nombre del extranjero.
Mientras Turandot y sus guardias recorren la ciudad atemorizando a la gente en su afán de descubrir el nombre de Calaf, éste, posado en una escalera, contempla las estrellas y, seguro de su victoria, espera con ansia la llegada de la mañana.
Per fi!
Ja han passat les dues setmanes de "hiperactivitat", en les que només he tingut temps d'anar a dinar dos dies a casa... Ufff! Prova superada! La qüestió és no desesperar-se per la falta de temps!, però el millor de tot és que avui he posat la "guinda". He aprovat el carnet de conduir! Encara no m'ho crec, em sembla increible!
M'ha tocat un examinador super maco!Que contenta estic!
Així que tenim una celebració pendent!
(la fotografia és de la rotonda de Swindon, UK)
El que més em va agradar de Beijing és que és una ciutat molt viva. Sobretot els parcs que sempre estan plens de gent ( un 80% jubilats) fent tot tipus d'activitats.
De debò que em va canviar tant la imatge que tenim dels xinesos!!! va ser una sorpresa molt agradable.
He trobat aquest text tan interessant en un bloc que acostumo a mirar. Crec que s'adapta molt bé als temes que hem estat parlant aquests dies. 
En cierta ocasión durante un
seminario para matrimonios, le
preguntaron a una mujer:
-'¿Te hace feliz tu esposo?,
¿Verdaderamente te hace feliz?'
En ese momento el esposo levantó
ligeramente el cuello en señal de
seguridad, sabía que su esposa diría
que sí, pues ella jamás se había
quejado durante su matrimonio.
Sin embargo la esposa respondió con
un rotundo
- 'No ...... no me hace feliz'
Y ante el asombro del marido...
continuó:
- 'No me hace feliz ......... ¡Yo soy
feliz! ...
El que yo sea feliz o no,
eso no depende de él,
sino de mí.
Yo soy la única persona de quien
depende mi felicidad.
Yo determino ser feliz en cada
situación y en cada momento de mi
vida,
pues si mi felicidad dependiera... de
alguna persona, cosa... o
circunstancia. ... sobre la faz de esta
tierra,
yo estaría en serios problemas.
Todo lo que existe en esta vida,
cambia continuamente. ......
el ser humano,
las riquezas,
mi cuerpo,
el clima,
los placeres,
etc.
Y así podría decir una lista
interminable.
A través de toda mi vida he
aprendido algo;
decido ser feliz
y lo demás lo llamo...
'experiencias' ,
amar,
perdonar,
ayudar,
comprender,
aceptar,
escuchar,
consolar.
Hay gente que dice:
- No puedo ser feliz...
porque estoy enfermo,
porque no tengo dinero,
porque hace mucho calor,
porque alguien me insultó,
porque alguien ha dejado de
amarme,
porque alguien no me valoró...
Pero... lo que no sabes es que...
PUEDES SER FELIZ......
aunque... estés enfermo,
aunque... haga calor,
aunque... no tengas dinero,
aunque ...alguien te haya insultado,
aunque ...alguien no te amó ,
o no te haya valorado .
SER FELIZ ES....
UNA ACTITUD ANTE LA VIDA
QUE CADA UNO DECIDE...!!! !!
La felicidad es interior, no
exterior; por lo tanto, no
depende de lo que tenemos,
sino de lo que somos.
Henry Van Dyke (1852-1933) Escritor estadounidense.
Un somriure a totes! ;)
Indicios sutiles como el viento son, para el celoso, pruebas tan concluyentes como las palabras de las Sagradas Escrituras.
OTELO. William Shakespeare.
Dissabte passat, la Talladet sense Sucre, la Te Blanc i servidora vam decidir gaudir de la nit blanca a Montjuïc. Realment no sabíem ben bé on anàvem i com que la nit convidava a passar-la a la fresca, vam entrar al Teatre Grec, a escoltar el concert que s’hi feia. Es tractava de l’Orchestra di Piazza Vittorio. Abans d’escoltar el concert, un documental que s’hi va projectar, que va durar aproximadament una hora (si no m’equivoco), ens va posar al dia sobre el que significa aquesta projecte.
La piazza Vittorio, a Roma, és un lloc d’encontre entre cultures. Senegalesos, equatorians, cubans, xilens, romanesos, italians, xinesos, hindús, persones de procedència molt diversa s’hi agrupen... i fan de la ciutat un festival de colors, accents i veus diversos. En Mario Tronco, el director de l’orquestra, ha trobat una bona fórmula per treure profit de tanta riquesa cultural desaprofitada. Va decidir formar una orquestra amb persones d’orígens diferents. Cadascuna d’aquestes persones aportava coneixements sobre la música que es fa al seu país i donava un ritme diferent al conjunt. El documental va ser divertidíssim; ens hi explicaven les peripècies del seu director per formar l’orquestra i per donar el primer concert... Una setmana abans de participar en un prestigiós festival, tot just feien el seu primer assaig!
L’orquestra està formada per 15 músics, d’entre els quals hi ha persones de Cuba, Tunísia, Itàlia, els Estats Units, Hongria, el Senegal, l’Argentina, el Brasil i Equador. Toquen cançons de tot arreu i han aconseguit que el llenguatge musical sigui veritablement universal.
El concert en directe va durar unes dues hores i mitja. De mica en mica es va anar ficant la gent de Barcelona a la butxaca. Hi vam trobar a faltar els músics indis que apareixen al documental. El seu director ens va desvetllar la incògnita del perquè no hi eren. Les noves lleis d’estrangeria promogudes per Berlusconi han promogut que se’n tornessin a l’Índia. Evidentment, quan el nom de Berlusconi va ser pronunciat, es va endur uns quants xiulets i esbroncs.
A mesura que anava avançant el concert, la gent es posava dreta i ballava a ritme de cada continent. A poc a poc, anava calant ben fons una lliçó: la immigració ens aporta riquesa cultural i coneixements. Preguntem-nos què ens podem aportar mútuament per fer d’aquest món un lloc millor.
Que la música continuï sonant i no pari maiiiiiiiiiii!!!
Bé, noies ja sabeu que ha internet es pot trobar de tot! fins i tot pàgines web tan curioses com aquestes (clickeu al títol)on podeu visitar un museu d'anomalies en els aliments. És curiós!
Que en dieu del tomaquet diabòlic? El pebrot enfadat? o el cacahuet ànec?
A les que us agrada el jazz potser us interessa aquesta activitat del proper diumenge.
No us heu preguntat mai perque la gent sempre parla del temps meteorològic a l'ascensor?
És curiós però hi ha molta gent que ho fa! Fixeu-vos-hi!
Jo em dono compte perque a mi em possa bastant nerviosa. La meva conclusió és que la gent no sap estar callada, amb lo bònic que és el silenci. Si no hi ha res interessant a dir, millor estar callat, no? Total quan dura un trajecte en ascensor? segons?
Quan pujo amb ascensor a l'edifici de la meva feina...Uffffff! És horrible! sempre les mateixes converses:
- A l'hivern: Uiii! quin fred que fa! (evidentment és hivern, no?)
- A l'estiu: Uiiii! quina calor més insoportable! Fa més calor que mai! (aiiiiiii! cada any igual!Si estem al juliol es el que toca!jejejeje!)
- Quan plou es parla de la pluja, sino de la sequera!
Ai! que tristes són les converses d'ascensors entre persones que no tenen res a dir-se!
Un altre tema de conversa a l'ascensor de la meva feina és el tema "vacances"! Quan les fas? A on aniràs?...etc, etc Així comences el compte enrera mentre estàs desitjant arribar al teu pis, a la teva taula i seure davant de l'ordinador!
«Mi padre siempre me decía: encuentra un trabajo que
te guste y no tendrás que trabajar un solo día de tu vida»
JIM FOX, actor británico
Algunes de vosaltres encara no coneixeu la meva faceta una mica freakie hehe...
Us en recordeu, dels que feien la sintonia de la Volta Ciclista? Són Azul y Negro i últimament, no sé per què, m'ha donat per escoltar això:
http://www.youtube.com/watch?v=1UPYhbfps3k&feature=related
Hahahaha... M'estaré tornant boja? ;-) Per cert, en aquesta foto, els Azul y negro semblen sortits de la sèrie V (que gran que sóc hehe)
Per fí, i gràcies a la meva tossuderia vaig poder tornar a respirar una mica d´aire pur i fresc del nord.
Natura al costat de les ciutats, carrers nets, gent educada, transports que arriben a l´ hora!
Quan viatges al nord t´hen adones com ens han venut el rotllo de la dieta mediterranea, el sol i la platja... en fi que estem a anys llum i ens falta molt per avançar en drets socials, laborals....
Nenes. Com bé sabreu he estat a Cannes aquests dies per la feina. Només dir que no hi ha per tant, que la platja és normaleta (Visca la Costa Brava) i que la gent està carregada de punyetes amb la fam que hi ha al món. Mucho lujo y pocas nueces ;)
Avui us vull donar a conèixer una escriptora que he descobert per casualitat. Es tracta de la premi Nobel de Literatura, Elfriede Jelinek. Jo havia vist la pel·lícula de Michael Haneke, La pianista, que està basada en el llibre homònim de l'escriptora austríaca.
El guió de la pel·lícula és excepcional: una professora de piano que té una relació insana amb un alumne seu, que se n'ha enamorat. L'educació burgesa i radicalment religiosa que li ha donat la seva mare l'ha convertit en una reprimida sexual que arriba fins i tot a l'automutilació per acabar amb els seus instints. La crudesa i l'impacte de la pel·lícula, però, no fan tapar la intel·ligència i el detallisme amb què està narrada.
Avui he llegit per casualitat que l'escriptora Jelinek no va anar a recollir el seu premi perquè pateix una malaltia que la té reclosa a casa. Pateix fòbia social a les multituds. És una dona marcadament d'esquerres i feminista que no es calla ni una respecte al seu govern. Per això es va guanyar unes quantes crítiques que li qüestionaven la validesa del seu premi. Però si mireu la pel·li, o millor, si llegiu el llibre, us adonareu que aquesta crítica a les normes morals socials narrat d'una manera magistral bé es valen un premi.
Sant Joan és la nit més curta de l'any i el dia més llarg, correspon i celebrem el Solstici d´Estiu.
Sant Joan junt amb St jordi és una de les festivitats més celebrades a Catalunya.
Aquesta nit de revetlla ens espera l'aldarull dels petards i coets al carrer; la consumició de coques festives, l'encesa d'alguna foguera mig amagada,les tires de banderetes i serrells de paper penjats al carrer, i la música de les orquestres. ( per què no una vetllada tranquila a casa?)
Ens espera la coca de fruita confitada, de pinyons, de crema,de llardons... etc.)i el cava.
La nit del foc
El 23 de juny és el dia en què els pobles han celebrat sempre el solstici d'estiu, que és el moment de l'any en què el Sol està en el seu punt més alt, en el zenit; en el moment de l'any en què el Sol és visible per més espai de temps i, per tant el moment de l'any en què el Sol ha escalfat més temps la Terra. Si la claror i l'energia del Sol donen viada, és en aquesta nit quan tota la Terra es presenta amb la seva màxima esplendor i amb totes les seves virtuts:
Les herbes remeieres: els romans sortien a collir la berbena (el gram negre) d'on la festa pren el nom. Aquesta herba proporcionava riqueses i ventura. És costum recollir herbes aquesta nit; totes cobren virtuds guaridores si a mitjanit ens freguem amb elles la zona afectada.
· L'aigua: estirar-se nu damunt la rosada o banyar-se a la mar o al riu enforteix i embelleix el cos.
· La terra: Les pedres ballen aquesta nit; segons sembla, la muntanya de Montserrat balla tota sencera.
Els animals també adopten virtuds especials, així doncs, beure llet o menjar set ous fa entendre el llenguatge dels animals de pèl o de ploma. És la nit en què es poden veure amb més facilitat tots els éssers fantàstics: nyitos, cucales, gambutzins, llufes, pertenidors, ferams, males bèsties, Peirot, Banya verda, pixarelles, fumeres, moro Muça, sa Bubota negra, l'ànima d'en Cantiret que salta i balla per la paret. Tots ells se'n pensen alguna: corren darrera les dones, els estiren les faldilles i els diuen paraulotes, o bé ens entren dins els cervell per les orelles i es mengen la memòria, o bé fan festa amb els dimonis i les bruixes (ja que aquesta nit és com el Nadal a l'infern), que és quan tenen més poder. Es reuneixen i ballen nus tota la nit damunt d'una gran pedra. Nosaltres ho celebrem amb fogueres i petards. Molts són els enamorats que han saltat set vegades damunt del foc o han donat set voltes al seu entorn per correspondre al seu amor. Per guarir malaties o de ronya o per fer forts els infants, hom s'acosta al foc o es passeja per damunt les seves brases, ja que aquesta nit sembla que no cremen.
A les muntanyes, fa temps s'encenien fogueres, com encara avui es fa tot partint de la Flama del Canigó, que és com un símbol d'aquest cim que s'entén cap a tots els indrets de Catalunya per donar inici a totes les fogueres.
L'origen de les fogueres es troba en el desig d'imitar i regenerar el foc del Sol i de conjurar les sequeres per assegurar així una bona gràcia per part dels genis dels elements: l'aigua, la terra, el vent i el foc.
Al voltant del foc s'han ballat danses ( com els planetes al voltant del Sol ), la majoria de balls amb la intenció de fer créixer el foc amb l'aire que la dansa aixeca.
Informació extreta de: http://www.xtec.cat/~ealtimir/stjoanca.htm
Bona revetlla!
Dos contes que m'ha agradat llegir, pq han estat capaços de copsar sentiments que en aquests moments ocupent una part important dels meus deliris i inquietuts.
"Un home parla amb un llenguatge adult, el llenguatge de les persones que han madurat emocionalment. Té per finalitat atraure una dona. De mica en mica ella va entenent que aquell llenguatge prové d'un esquema mental que té al cap i que no té res a veureamb les seves emocions. La veritat és que, emocionalment, no ha passat de l'adolescència. Malgrat tot, encara que ho sap, no pot resistir l'emoció i l'atracció del llenguatge". --- aquest em recorda als 3 amors de la meva vida. Al final després d'una aparent maduresa extrema vaig descobrir que eren nens amb por.
"(...) Un problema incomprensible: les dones, fins i tot les més preparades tendeixen a enamorar-se d'homes molt inferiors a elles. La ressenya, evidentment, l'havia escrita un home. La veritat és que quan dones que valen
Doris Lessing, El quadern Daurat.
Harry Manx fa molts anys que m'acompanya en les passejades que faig en solitari, gaudint de la llibertat, l'anonimat i la ciutat.
De moment el millor CD que ha tret és Dog my Cat ( almenys per a mi).
Revisant els apunts de dret constitucional he recordat que el rei rep cada any "un sou" per part de l'Estat i m'ha entrat la curiositat per saber quin era el sou que li han assignat aquest any de crisis:
"Los Presupuestos Generales del Estado contemplan un gasto para la Casa Real de 8,5 millones de euros (cuatro millones de pesetas diarios), lo que supone un incremento del 14,5% con respecto al año anterior, o lo que es lo mismo, un 12% más que el IPC, que rondará entre el 2,4 y el 2,6. Además de tener estos cuantiosos ingresos, la familia real española se ahorra un sinfín de gastos como viajes -que corren a cargo del ministerio de Asuntos Exteriores- o escoltas -pagados por Interior-, entre otros"
No se si ho deuen publicar al BOE.. ara em fa mandra mirar-ho però si algú ho sap..
Nocilla Dream , de Agustín Fernández Mallo (un llibre interessant amb un recull d'històries d'estil indie)
+ info sobre Christiania: http://christiania.org/modules.php?name=Side&navn=linkeng
Una cançó i un vídeo increïbles. Els Deien Lakaien els vaig descobrir no fa gaire gràcies a una recomanació que em van fer. Des d'aleshores estan escrits en lletres d'or a la meva llista de grups preferits. La veu del cantant és d'aquelles profundes, que se't fiquen ben endins i la música et deixa sense paraules.
Love me love me to the eeeeeeeeeeeenddddddddd!!!!!
El link és aquest: http://www.youtube.com/watch?v=gykAh1s7nnE
Us copio el poema de Parcerisas, un dels meus poetes preferits. Algú va dir que totes les paraules del diccionari són poètiques. Jo hi afegiria que totes les situacions de la vida poden arribar a ser poètiques, des de la quotidianitat més insignificant fins als fets més grandiosos de la humanitat.
Que el gaudiu! Ah, i espero que us animeu a comentar-ne el significat!
Francesc Parcerisas, L'edat d'or.
MATÍ AL BAR
S'han vist sovint al bar,
a les hores de sol del migdia,
quan l'enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l'abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.
Tchai Ladoo , Talladet sense sucre... aquesta és una part del nostre cap de setmana.
Una visita al meu poble i un intent de seguir el GR Arenys - Corredor del Montnegre que va acabar amb una beguda a Lourdes.
A veure si el proper cop veniu :p
Sento pasar d'uns temes tan seriosos i interessants a un tant frívol com el que vaig fer el cap de setmana passat. Però suposo que això és com la vida mateixa, en un moment pots passar de fer coses profundes a les més vanals.Jejejeje!
Doncs primer de tot sento no haver respost la trucada del mòbil i els mails..., però és que m'he "penjat". Ja us ho imaginaveu, no?
La meva experiència amb Shava Group va ser molt divertida i es pot dir que el resultat final va ser tot un èxit!Després d'estar assajant varies setmanes els balls, aquests van sortir bé i el que és més important vam disfrutar molt i molt!
Ja sé que la música Bollywood no agrada a tothom, potser hi ha cançons horteres i casposes, però el que no es pot negar és que és super alegre i et transmet l'alegria de viure! (almenys a mi)
Així que ja estem preparant altres actuacions (potser a les properes ja us convidaré amb més entusiasme perque vingueu)
I que tal el vostre cap de setmana?
La lletra... pura ironia sobre la missió de la vida d'una dona. La resta... art en el seu estat més pur.
Hola noies i fidels participants, Algunes ja ho sabeu, però dissabte vaig assistir a una sessió de la Mostra Internacional de Films de Dones, que s'està duent a terme a Barcelona. Calle Santa Fe, de Carmen Castillo. A priori, dues hores i mitja d'un documental sobre la dictadura de Pinochet a Xile podrien semblar poc atractives, però la intuïció em deia que aquesta vegada la visió sobre el tema seria diferent. Es tracta del testimoni d'una dona que va sobreviure a un vil atemptat a la seva llar del carrer Santa Fe, a principis dels setanta. El seu company, però, un dels més destacats membres del Movimiento de izquierda revolucionaria (MIR), no va córrer la mateixa sort. Ell va morir assassinat pels sequaços de Pinochet. A Carmen Castillo, la nostra protagonista, li esperava, a partir d'aquell dia, un llarg exili a França, marcat pel record dolorós i per l'odi envers els assassins. El documental narra el retorn d'aquesta dona al carrer Santa Fe, on tenia una casa clandestina amb el seu company i la investigació i l'evolució que ella experimenta al llarg de cinc anys (durada de la producció del documental). Bàsicament, la pel·lícula és el testimoni de tots els protagonistes (herois) que van envoltar les seves circumstàncies vitals: els seus pares, els veïns que van ajudar-la, membres del MIR convençudíssims, pares que han perdut fills, dones que han perdut els seus companys... Tots ells parlaven amb una lucidesa esfereïdora. El públic, a la Filmoteca de Barcelona, ens vam quedar les dues hores i mitja que va durar més el poc més de mitja hora en què va tenir lloc el debat posterior. Crec que em vaig quedar tan enganxada al missatge que transmetia que no recordo haver plorat tant de feia temps. El missatge de coherència i les ganes de canviar el món que encara romanen en aquells testimonis que han patit tortures, vexacions i morts d'amics, companys, familiars... ens va donar una lliçó a tots els assistents. La nostàlgia, però intel·ligència i clarividència amb què estava narrada i la voluntat de deixar la petja d'aquests testimonis per part de la seva directora ens va calar fons, sense arribar a ser morbós ni excessivament lacrimògen. Em quedo amb una frase que va dir l'autora al final:
Aquesta pel·lícula no parla dels dolents; parla dels bons, d'aquells oblidats. M'havia passat els anys d'exili pensant com la humanitat pot arribar a ser tan dolenta: com poden haver-hi torturadors i assassins. Però en tornar a xile vaig descobrir la bondat. És aquell senyor tan humil, que va trucar a l'ambulància que em va recollir sagnant i embarassada i em deia: "Vaig fer el que havia de fer. És normal."
Sabeu que significa el codi de nº dels ous?
Des de gener de 2004, la normativa de comercializació exigeix que els ous portin escrit un codi que informi de l'origen del producte.
El primer numero que trobem indica com es cria la gallina.
1- Gallines camperes. Quan les gallines viuen en naus industrials, però amb possibilitat de sortir a l'aire lliure (s'assembla bastant als seu hàbitat natural)
2- Gallines que no tenen accés a l'exterior però que poden moure's lliurement per la nau on viuen(encara que la nau està densament poblada).
3- Criades en bateria o gàbies. És un sistema que permet produir més ous però la gallina té una capacitat de moviment limitada.
El millor número que pot haver és el zero.
0- gallines de producció ecològica. Tenen una llibertat de moviment similar a la gallina campera però amb menys densitat d'ocupació de galliner i més terreny a l'aire lliure. S'alimenten de pinsos ecològics en un 80% com a mínim i no s'utilitzen medicaments per criar-les.
Després del primer numero hi ha 2 lletres que identifiquen el pais de procedència dels ous.
Els següents és el codi de la granja o "fàbrica d'ous"; dos números informen de la provincia, tres al municipi, i la resta concreta la procedència. Així que ja podeu anar corrents a la nevera i mirar quin tipus d'ous mengeu!
Bé ara ja ho sabeu.La majoria són del número 3. Això significa que les gallines han estat explotades i maltractades. Les gallines tenen una esperança de vida de 10 anys però les que viuen en fàbriques si tenen sort arriben als 2 anys. En una gàbia de 30 cm (mida foli aprox)viuen 3 o 4 gallines. Aquestes gàbies estan col·locades en fileres de tres nivells, així que les gallines que estan a sota reben totes les caques i pijarrades de les altres. Les gallines es lesionen les potes amb el filferro de les gàbies, no tenen espai per obrir les ales, tenen llagues i se'ls hi cauen les plomes. Per evitar baralles per estrés se'ls hi talla el bec amb una navalla calenta i sense anestèsia.
Cada ou produit en una gàbia necessita 180 litres d'aigua, quan per exemple a l'India la gent utilitza uns 10 litres d'aigua diaris.
Les granjes avicoles tenen un index molt alt d'emisió d'amoníac.
Hi ha una sobreproducció d'ous, degut a que les gallines s'alimenten amb hormones i viuen sempre amb llum artificial, que fa que no deixin de pondre. Quan paren de pondre, pel seu cicle natural, se'ls hi treu l'aigüa i l'aliment.
Si no compleixen la seva quota de producció, les maten.
Tot això és molt cruel.
Bé, ara ja ho sabeu. Part d'aquesta info l'he tret d'un diari d'AnimaNaturalis. Hi ha articles molt interessants que ja us donaré a conèixer.
L'ONG Intermon Oxfam organitza el III Festival AcTÚa. Es podran veure els millors curts de denúncia de l'any que ens faran reflexionar sobre el model de consum que tenim i les seves conseqüències.
Aquests curts es podran veure a Catalunya a:
* Barcelona, del 12 al 14 de juny
· Ateneu Barcelonès, C/ Canuda, 6
· Horari: tots els dies a partir de les 20h.
*Vilanova i la Geltrú, els dies 7, 13 i 14 de juny
· Neápolis, Rambla Exposició, 59-69 (edificio Neápolis)
· Horari: tots els dies a partir de les 22h.
* Badalona, els dies 12,13,14 i 19 de juny
· Museu Municipal, Plaça Assemblea de Catalunya, 1
· Horari: tots els dies a partir de les 19h.
* Tarragona, el dia 13 de juny
· Antiga Audiència de Tarragona, Plaza del Pallol, s/n
· Horari: a partir de les 19h.
* Girona, els dies 12 i 13 de juny
· L'Estació Espai Jove, C/ Santa Eugènia, 17
· Horari: tots els dies a partir de les 19h.
(es fa també per tota Espanya)
Més info a la pàg web: http://www.intermonoxfam.org/es/page.asp?id=2229 (clickeu al títol)
A la fi fa poc que he acabat de llegir La muntanya màgica, un llibre que recomano a tothom, no només per la riquesa de les seves descripcions paisatgístiques i dels personatges, sinó per l'anàlisi que Mann fa del pensament polític i filosòfic del moment. Es tracta d'una novel·la de principis de segle que l'alemany va escriure inspirat per l'estada de la seva dona a un sanatori suís. En principi, tenia intenció d'escriure una novel·la curta, però li va sortir aquest gran tractat filosòfic i una delícia per als lectors. Malgrat que es tracta d'una lectura no gens fàcil (per la profunditat de les seves anàlisis i els discursos dels personatges), de debò que val la pena llegir-la. Trobo que el més interessant és el que ens ensenya: a dalt de la muntanya, on no hi ha desitjos materials ni aspiracions ambicioses, els personatges gaudeixen i són "feliços", a través de la cultura (música, literatura, pensament). Hans Castorp, Settembrini, Joachim Ziemssen, Madame Chauchat... tots els personatges troben la manera de realitzar-se i no els cal res més. El protagonista, en Hans Castorp, experimenta un creixement personal que el duu a una transformació i a un aprenentatge, la qual cosa ens permet dir que es tracta d'una novel·la d'iniciació.
Llegiu-la! Aprendreu molt...
Per fi tinc fotos de la sortida a la Vall de Núria!! Ho vaig passar genial, llàstima de la pluja, la calamarsa i la boira.. jejeje
A veure si n'organitzem una on hi poguem anar totes!!
ps, les Núries i Gils tenen el cremallera gratis. I les Montses un 50% de descompte si s'han fet el carnet al cremallera de Montserrat. Quin morro!!! això és discriminació ;)
Hola!
Una cançó que em passaria el dia escoltant... de la Patti Smith, la que hauria d'haver estat entre els grans de la música, si no fos perquè és una dona...
Aixequeu-vos de la cadira, enretireu les cadires del vostre voltant i, després, de fer clic aquí:
http://www.youtube.com/watch?v=4-Ve19tbxlQ&feature=related
deixeu-vos anar i no pareu de ballarrrrrrrrrrrrrr!!!!!!!!!!
La Saga de pel·lícules Emmanuelle és un bon inici al cinema eròtic. La seva importància a l'història equival a "Garganta profunda" del cinema pornogràfic.
Encara que aquesta serie de pelis es veuen una mica pasades de moda i bastant light, no estaria malament fer-hi un cop d'ull.
Això si... les que no us podeu perdre: "Bilbao" de Bigas Luna; "El último tango en París" de Bertolucci i "El imperio de los sentidos" de Nagasi Oshima.
Més sugerencies?
Bon dilluns! A propòsit d'una pel·lícula que vaig veure divendres en DVD, us faig una reflexió.
La pel·lícula explica la història d'una dona suïssa que viatja a Kènia amb el seu xicot i, en veure un guerrer masai, se n'enamora i decideix quedar-s'hi. El busca i al final es troben i s'hi queda. El que podria semblar, però, romàntic i aventurer, canviar el color quan comencen a sorgir les diferències culturals. D'una banda, la senzillesa de la vida nòmada de la tribu li atrau; però, de l'altra, la poca consideració envers la dona acaba asfixiant-la. Ella intenta oposar-se a l'ablació de clítoris, per ex. i intenta realitzar-se coma dona muntant una botiga pròpia. El seu marit, però, comença a experimentar una gelosia injustificada... No us explico el final, per si la voleu veure.
La qüestió de fons és: hem de pensar que tot és vàlid només perquè forma part d'una cultura que no és la nostra? el relativisme cultural està per sobre de valors (jo crec) universals com el respecte per la integritat personal, la igualtat entre persones o la llibertat? Jo crec que no, jo crec que hi ha aspectes que no podem passar per alt i que cal recriminar vinguin de la cultura que vinguin. Ei! Però que consti que sóc la primera que critico moltes coses de la nostra societat occidental. Només cal fer una ullada als anuncis per veure quins prejudicis hi ha encara amb les dones...
Una abraçada!
Ah, i us recomano la pel·lícula, em va agradar molt i em va fer pensar.
Entrades
