LA BODA DE POOJA

Projectes

La pluja t'ha mullat els cabells mentre pedalaves en línia recta. Sempre el mateix camí, una i altra vegada. Cames, cos i màquina contra la força dels elements. Res, batalla sentenciada.

I has seguit el mateix ritual: cares anònimes, la rapidesa de les vides que van i vénen i no s'aturen. Moviments mecànics i sense sentit, tràfec quotidiani, tedi només salvat per l'eternitat de la música.

Aleshores, quan tot és silenci, només silenci trencat per la música, ets conscient de tu i del món. No saps quin dia tot va canviar: vas deixar de governar-lo i de mica en mica una profunda tristesa s'està apoderant de tu. On són els herois? On són els contes de Tim Burton?

El món es desdibuixa i va deixant un rastre de sucre com si fos arena de platja que s'escapa de les mans. I la música ja no se sent. N'Eduardo Manostijeras t'hi ha deixat les seves ungles per tallar el gel. Has d'agafar-les. Has de començar a retallar figures de gel del foc que tens al voltant. Abans que sigui massa tard.

I ho faràs. Ho saps. No has nascut per perdre, no has nascut per ser-hi, has nascut per deixar un rastre de pell i de cabells arrencats pel vent, com cicatrius en la pell de l'heroi.

El món és dins nostre abans que fora.

Què us sembla aquesta cita:

“El món és dins nostre abans que fora. La
mesura del món és la nostra llibertat. Saber que
el món que ens envolta és vast, tenir consciència
d’això, encara que no hi viatgem, és un element de
la llibertat i de la grandesa de l’home. L’amenaça, i
aquest és el gran sofisma, és tenir al cap una Terra
reduïda”
Paul Virilio

BOLLYWOOD PARTY

DIUMENGE, 14 desembre
De 6:00pm - 11:00pm
Club La Fira, c-Provença 171


Hi anem?

10 de desembre, 60 anys després encara tenim motius...

Avui es commemora el 60è aniversari de la Declaració dels drets humans. Obriu el diari, visiteu pàgines de difusió d'informació a Internet i verifiqueu l'aplicació d'aquests drets :-(

http://www.canalsolidario.org/web/noticias/noticia/?id_noticia=10644

Miralls i cementiris

Avui t’has mirat al mirall i t’hi has vist una mirada estranya, com si el pas dels anys l’hagués enfosquit de cop i volta. Tornes a mirar-t’hi i hi descobreixes unes bosses incipients i uns solcs al costat de la boca, enfonsats segur no pels somriures amb què comptes...

I aleshores has mirat més endins: hi ha cementiris de làpides grises que fan olor de molsa més enllà de les taques del vidre. Hi entres, sobre una de les tombes hi ha el teu vestit negre, aquell que et vas posar una nit d’estiu tenyida de suor, amarada de vermell. Aranyes de vellut el cobreixen. S’estan quietes. Són mortes.

Si camines pots llegir els noms de pols sobre les làpides. Et retrobes amb totes les coses que eres i que ja havies oblidat. Hi ha les dates de la seva mort gravades sobre les pedres i el dia que vas venir a enterrar-les. Algunes tombes ja no tenen flors.

De cop se t’apareix l’esperit de la companya morta. Li hauries volgut dir tantes coses... S’esvaeix; duu un vestit blanc i la seva cara de cera et somriu. Els ulls es desdibuixen mentre la cera li regalima pel vestit... I jo no ploro.

No miro enrere. Hi ha el meu avi que em mira amb ulls petitíssims i somriure de plata. Les ulleres gruixudes i la paraula amable i la seva darrera mirada llarga... “Vine”, em diu. “Hi ha cementiris rere els vidres.”


PS = Escoltant aquesta cançó preciosa de Fang:

LA BODA DE POOJA

SI us agrada el Bollywood, no us perdeu la Boda de Pooja!



S'estrena el dia 16, i continuarem dimarts 23, 30 i 6 de gener!
A les 21h a Teatreneu.

S'HA AJORNAT!!! SEGURAMENT ESTRENAREM EL DIA 30 DE DESEMBRE!!! JA US INFORMARÉ!!!

Imagineu que podeu canviar la vostra vida i treballar en un altre lloc

Dimarts comenceu una nova vida, però no us lliureu de treballar. On us agradaria començar de nou?

A mi, aquí:

http://alt1040.com/2008/12/el-sueno-de-cualquier-escritor/

Que bonic que és somniar!

La música

La música.

(escoltant Peter Murphy, A strange kind of love)

Sovint em pregunto què és la música, perquè no acabo d’entendre per què aconsegueix enviar-me a un altre món mentre la tediosa quotidianitat amenaça amb menjar-se’m. És allò de “no importa el que faci; la història m’engolirà.” Però, no, la música fa que el transcórrer del temps sigui menys pautat, més arrítmic i em salvi.
La música és llevar-me un diumenge al matí i saber que tot és possible; tancar els ulls, viatjar des del meu petit racó i deixar-me sentir.
La música podria ser, només per a les ments pràctiques, una combinació de sons agradable; però, no, no és això. És la màquina de viatjar en el temps, en el passat i en el futur; és endinsar-se en el món dels bojos per després tornar a la cordura i saber que mai més tornarà a ser el mateix, si no hi ha música.
La música és tots els teus tu, tots els teus jo i un estrany tipus d’amor, que no saps ben bé com va aparèixer. Són tots els amants que mai no vas tenir i els que encara no has tingut. És una llarga espera plena de sentor de flors marcides i un verí que corre com un llampec per les nostres venes.
La meva sang és un verí que corre per les meves venes i arriba fins al cor. Estima’m fins al final.
I, per a tu, què és la música?

Grans escenes de cinema.

Aquesta és, sens dubte, una de les millors escenes del cinema:



El monòleg de Nexus 6 és històric: "Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja."

A mi és una de les escenes que més m'ha impactat del cinema. I a vosaltres?

El PQ m'agrada fer mitja ;P

Hi ha una nova manera de fer graffitis als USA, i sembla molt agradable.. jejeje
No us perdeu aquest video!!!

Dissabte: dia sense compra.

Què us sembla?

Ho seguireu?

26/11/2008 Edición Impresa SET X SET
La conga del carret
JULI CAPELLA
Cada dia és el dia d'alguna cosa. Avui, per exemple, és el Dia Mundial Contra l'Ús Indiscriminat d'Agroquímics, ahir va ser el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència Contra la Dona... Aquests són els dies oficials, però n'hi ha altres d'alternatius, com el dia mundial de no comprar res, que se celebra aquest dissabte. Es tracta de passar-se tot el dia sense caure en la temptació del shopping.
L'ocurrència la va tenir un artista canadenc de vint-i-pocs anys, Ted Dave, fart de veure que tot pujava, menys el seu sou. Va editar el cartell Buy nothing day que deia: "Necessitem res, participa-hi no participant-hi" i el va escampar just el Dia d'Acció de Gràcies, quan l'Amèrica del Nord arriba al paroxisme consumista. Les protestes s'han anat sofisticant, hi ha grups que es planten davant dels centres comercials i s'ofereixen a tallar amb estisores les targetes de crèdit. Altres es vesteixen de Satan Claus, dimonis temptadors del consum, o bé al contrari, de Zenta Claus, és a dir, meditabunds ascetes que prescindeixen dels béns materials. Alguns reparteixen certificats d'exempció de regal per poder oferir als teus éssers estimats. Altres més divertits planegen entrar en grups de 10 al súper, agafar carrets buits i fer una conga ben llarga, passejant fins a la caixa, comprant res. ¡I surt gratis! Ja sé que en temps de crisi s'hauria d'incentivar el consum, però un dia de reflexió sobre l'eslògan "compro, per tant existeixo" de Bárbara Kruger val la pena. "Vull tornar el poder al comprador --diu Dave--, la idea de votar amb els teus dòlars és una solució apolítica a un problema polític". Doncs això, votem amb els euros a la butxaca aquest dissabte.

Arrrrggggggggg!

AAAAAAAAARRRRGGGGGGGGGGGGGG!

sbfsjgbolwbhgwnkghlgnlwjglw!!!!!
piiiiiiiiiii....piiiiiiiiiiiiiii....!!!!
nmdlsnf fthweghw whighioghwoihn,xdnvighwhglwlklehgibvs,mvwrjthkwhtioghwohgohsfnslfn
sfdjhfuweggwhirghuerhgehoighoehgogohgoeh AAAAAAAAAARRRRRRRRRRRRGGGGG!

Estic estressada!

El dia que em vaig vestir de lila

El dia que em vaig vestir de lila era un dia com qualsevol altre. Pels volts de maig, em sembla. Recordo, sí, que era un 10 de maig. El rellotge devia marcar dos quarts de sis i una tremolor de les mans volia aturar-lo. Ningú no em va veure plorar, ni tan sols ell. Les paraules van imprimir una bufetada sobre el meu clatell i ja no vaig tenir temps de contestar. Encara observo (com en un quadre) la seva esquena ampla i el pas ràpid, lleuger, de grans passes, que s’allunyava. “Ets dèbil, ets dèbil...”; me’n desfaré algun dia de la seva música, jo, que tinc obsessió pels objectes antics? Obro el calaix, llenço la cinta de casset i em poso una camisa lila. Mai més ningú em tornarà a abaixar el cap.

Noies de revista

Últimament perdo el temps fent aquestes coses! ;)

www.revistate.com

Tere bina de Guru

Aiii! noies! que m'animo i omplo el blog de vídeos Bollywood!

Barso Re de GURU

Aqui teniu un vídeo Bollywood a petició "popular", jejejeje!

és una cançó molt maca, i el paisatge impresionant..., no?

Tchai ladoo

Familiars arreu del món

Hola noies,

Mireu aquesta pàgina web tan curiosa! Us dirà on hi ha gent amb el mateix cognom que vosaltres! (potser trobeu a familiars llunyans)

http://www.publicprofiler.org/worldnames

El meu primer cognom és d'origen nòrdic!

Top Countries / Country FPM (frequency per million)
DENMARK 165.21
NORWAY 80.59
GERMANY 4.08
NETHERLANDS 3.85
SWEDEN 2.53
CANADA 1.6
UNITED STATES 0.93
SPAIN 0.84 (jo sóc part d'aquest porcentatge)
BELGIUM 0.57
ARGENTINA 0.32

El segon cognom és català i no gaire comú!:

Top Countries / Country FPM
SPAIN 2.62
UNITED STATES 0.03

El mapa també em marca algú a l'India (yupiii!), Australia i Argentina...

Conclusió, amb aquesta combinació no sé si hi haurà algú al món a part de mi!Sóc única! ja,ja, ja!!! ;)

(aquesta frase encara que soni "creguda" no té aquesta intenció!)

Una mica de música... Lisa Mitchell "Neopolitan dreams"

La meva primera...presentació a la premsa

Nenes, com ja sabreu, divendres vaig estar a Madrid per presentar a la premsa de la capital un parell dels videojocs que distribuim, Unsolved Crimes i 101-in-1 Explosive Megamix, ambdós per NDS. Heus aquí la prova gràfica. I'm proud of myself. A la fi he aconseguit allò que un dia vaig renunciar per inseguretat: treballar de periodista. Gràcies en part a vosaltres, que m'heu donat ànims per aixecar el vol quan estava perduda en la foscor. Va por ustedes.

(per cert, jo no surto perquè estic fent la foto XDXDXDXD)

(per cert II, la noti ja ha sortit a Vandal, que és un dels portals de videojocs més imporants de l'estat. Aquí teniu l'enllaç http://www.vandal.net/cgi-bin/vinot.pl?n=35758&i=1)

El psiquiàtric infantil

Penúltim dia de participació en el projecte de treball amb els nens i nenes a Casa Alianza. Aquesta vegada visitem el psiquiàtric infantil de Ciudad de Guatemala, l'únic que existeix al país amb fons públics. Gaudium Paidós, l'ONG que es va fundar a Barcelona i que col·labora amb Casa Alianza, ofereix els seus mitjans i la persona de l'Eustaqui, psquiatre, per tal de millorar les condicions en què es trobava i es troba el psiquiàtric. Són nenes i nens que han estat abandonats al carrer i que tenen greus deficiències mentals. El problema és que tots els casos (des d'esquizofrènies fins a malalties lleus) es troben barrejats en un mateix indret i reben un tractament similar, cosa gravíssima, ja que els casos lleus acostumen a empitjorar-se si estan en contacte amb nens que tenen malalties més greus. A més, no reben la subvenció ni els mitjans suficients, la qual cosa es tradueix en: pèssimes condicions higièniques (el dia que hi vam anar el vam veure bé, però segons l'informe del psiquiatre, anteriorment la cuina no passaria un control de sanitat i les instal·lacions s'omplien d'excrements i vòmits dels nens). A més, només hi ha una infermera per a tots els nens i no tenen cap especialista en neurologia. No tenen la medicació adequada i moltes vegades se'ls acaba, amb la qual cosa interrompen el tractament molt sovint i això té conseqüències nefastes, com és obvi, per als nens. D'igual manera, els nens i nenes no tenen roba adequada per assumir el fet que s'han de canviar de vegades més d'una vegada al dia, que se l'embruten i se l'arrenquen... Tampoc no tenen bolquers suficients. Quan nosaltres hi vam anar, les coses havien millorat després de l'informe de l'Eustaqui: tenien bolquers (arran de la visita de la primera Dama: la dona del president, que gestiona temes socials), la cuina més o menys estava neta, malgrat l'olor, i no hi havia tants nens cridant com altres vegades. Ara Gaudium Paidós els oferirà un neuròleg i alguns nens amb malalties lleus ja havien sigut traslladats a altres centres.
Quan hi vam anar, alguns d'aquests nens venien a saludar-nos i intentaven comunicar-se amb nosaltres. Una d'aquestes nenes no deixava de dir-nos "Elsa". Després vam saber que l'Elsa és una infermera que hi havia treballat, que havia marxat feia temps. Aquesta nena encara la buscava.
Quan érem en una de les sales de joc, una altra nena em va agafar de la mà i em va arrossegar cap a on eren dos nens que patien la malaltia dels ossos de vidre: jeien en uns cotxets, amb la mirada perduda, sense poder expressar-se, indefensos. Aquella nena, en la seva inconsciència i irracionalitat, crec que em volia transmetre alguna cosa: aquests nens existeixen, ja és hora que algú els vegi.
Una abraçada.

Relacions...

Aquests dies estic llegint Las relaciones humanas , de Krishnamurti.

No se a vosaltres però a mi la "pèrdua d'una amistat" normalment em crea confusió. Tinc un procés d'asimilació lent :P

Segurament tinc l'idea errònea que hem d'intentar no exigir als altres, posar-nos a la seva pell i pensar que l'ésser humà és complex i que no tot són flors i violes, s'ha de lluitar per les relacions, pq si aquestes no superen la més mínima complicació aleshores..

Us deixo un tast de la teoria sobre les relacions, que el filòsof desenvolupa en tot el llibre:
" (...) Si examinamos nuestra vida, nuestra relación con el otro, veremos que es un proceso de aislamiento. De hecho, no nos interesa el otro; aunque hablemos muchísimo al respecto, no estamos realmente interesados en el otro. Permanecemos relacionados con alguien sólo mientras esa relación nos gratifica, nos brinda un refugio, nos satisface. Pero en el momento que esta relación se ve perturbada por algo que nos incomoda, la descartamos. (...)"

Què en penseu del que diu?

Saló del Manga 2008

Seguint la tradició aquest any tb us he portat unes fotos del saló del Manga que van fer el finde passat a la Farga. A veure si a les properes edicions escullen un lloc més gran ( léase Palau Sant Jordi) pq cada cop hi ha més gent i no hi ha qui es mogui per allà dins.
Amb la Gisela ens hem promès que l’any que ve no passa sense que ens disfressem.

Feliç Aniversari

Espero que siguis molt feliç sempre i que continuem de la mà tot el camí. T'estimo Betsabetsel.la. Gràcies per haver-te trobat aquell primer dia de 8 d'EGB. Et trobaria a faltar malgrat no t'hagués conegut.

Montserrat Abelló........

Avui m´ agradaria compartir amb vosaltres a Montserrat Abelló, em penso que alguna de nosaltres ja la deu conèixer, en qualsevol cas jo la vaig descòbrir fa uns anys i em va captivar tot d´ una; la seva sencillessa, la forma planera i a l´hora tant armónica de plasmar la realitat..... aquí teniu dos obres inèdites que he trobat i cliqueu al títol podreu descobrir-ne mes....

Salut!!!

Memòria de tu i de mi...

Memòria de tu i de mi

i de tantes preguntes

sense resposta.

Ballen les hores a ritme

de rumba i s'oblida

tanta tristesa i el record

de la misèria humana

reflectida a la petita

pantalla

i fent zapping busquem

rostres més bells, imatges

resplendents i focs d'artifici

i tot ens sembla fals

després d'haver vist

la mirada d'aquells ulls.

Ulls pregons que interroguen

i no volem ser partícips

de tants ultratges.

I què fem?

Apaguem el televisor i

tractem de fer un poema

com si ens hi anés la vida.

Sa Mesquida per mi...

Sa Mesquida per mi

sortosament coneguda

i ara feliçment retrobada

a través dels teus ulls sensibles,

gairebé palpable,

amb la mar que tu mostres

encalmada i plena,

rodona, plàcida

talment una dona gràvida.

Com si volgués endinsar-se

terra endins enamorada.

Snatam Kaur - Mul Mantra

Patinant a Can Barça

Quan hi tornem?

"No se vive celebrando victorias, sino superando derrotas."

Ernesto Che Guevara

Les famílies dels nens i nenes de Casa Alianza.

Hola!

Reprenc el meu relat sobre Guatemala en el punt en què ho vaig deixar fa uns dies. Ja feia tres dies que havíem conegut algunes nenes a Guatemala i alguns nens i nenes del carrer. El programa de Casa Alianza també inclou, però, les visites a les famílies dels nois i noies que viuen a les cases d'acollida. Va ser dijous que vàrem anar a fer un parell de visites amb la Marta, una de les treballadores socials de CA. El primer dels casos era el d'una mare separada, amb 8 fills, a qui acabaven d'acomiadar de la feina. Ella es deia, es diu, Mari Carmen i té un fill a Casa Alianza. El seu fill consumia crack abans d'arribar-hi i havia estat sotmès al programa de desintoxicació a Casa Alianza. La senyora Mari Carmen viu en una barraca feta d'uralita enmig d'un munt de cases de les mateixes característiques, perduda en un turó dels voltants de Ciudad de Guatemala. Vam lliscar pel fang de la muntanya, sota els cables d'electricitat fins a ser ateses per ella. La senyora M. Carmen i els seus dos fills petits viuen en una "casa" d'uns pocs metres, on hi té un llit gran, un fogonet, alguns taburets i un armari. Les mosques i una forta olor són, a més, també els seus acompanyats.
La senyora M. Carmen ens ofereix un lloc per seure i comença la conversa. La Marta té molta paciència en parlar amb les famílies: cal que els doni tota mena de dades i després ho han de contrastar amb d'altres membres de cada família. La senyora M. Carmen amb prou feines sap llegir i escriure (l'analfabetisme és un dels greus problemes de Guate) i transmet una tranquil·litat i conformisme que contrasta amb la vida dura que ha patit, perquè aquesta vida no es viu, es pateix. La Marta li ho comenta: "la vida le trató duro", li diu i ella contesta: "sí, pero yo no me amargo. Vivo el día a día. Yo podría haberme puesto una faldita y salir a la carretera, pero no lo hice.". La senyora M. Carmen, en parlar del seu fill, s'emociona i no reconeix el seu mal: ha caigut en la droga, per fugir d'una situació angoixant. Està a punt de plorar i de retruc també la meva incondicional amiga Toñi i jo. Els seus fills han deixat d'anar a escola i ella, resignada, no hi fa res... Ara li toca tornar a buscar-se les garrofes i intentar sobreviure. A Casa Alianza intenten fer-hi pressió perquè parli amb els professors i li prometen una nova visita. En sortir d'aquella casa, primer fem un llarg silenci. Després la Marta ens explica que de vegades la immobilitat i la conformitat dels pobres fa que no avancin. És allò de: "governi qui governi una sempre es queda de portera". En canvi, els indígenes treballen de sol a sol per tirar endavant i tenen una actitud més combativa.
Després de veure la sra. M. Carmen anem a visitar, a la zona 18, una de les més perilloses de Ciudad de Guatemala, el senyor Alfredo. A ell i a la seva família uns lladres els van entrar a casa, els la varen robar i els varen fer fora. Es van quedar sense casa i sense tot el que hi tenien. I ara vivien a una zona totalment apartada d'aquella, ja que els havien amenaçat per haver-los denunciat. El senyor Alfredo és tranquil, pausat i contesta a les preguntes que li fa la Marta amb molta paciència. Ara treballa de guarda de seguretat en un centre comercial, però abans havia estat "xicler" ambulant. Són uns venedors que duen una parada de fusta amb tabac, xiclets i caramels. El senyor Alfredo ens explica que s'enduia els nens amb ell per vendre i que de vegades obtenia més beneficis amb ells que amb la venda, ja que, segons ell, els compradors li regalaven diners per veure que duia nens petits amb ell. Després d'un ball de números i xifres, la Marta va arribar a la conclusió que el senyor Alfredo posava els nens a demanar pel carrer... En sortir de casa seva, ens vàrem trobar un dels nens petits, el que ens havia obert la porta abans. La Marta li va preguntar si ell demanava al carrer i el nen ens va dir que sí. El senyor Alfredo i la seva dona tenen 8 fills. Ell amb prou feines en recorda tots els seus noms. El control de la natalitat és pràcticament inexistent en un país amb una població altíssima de nens i adolescents, on ni tan sols es pot parlar de la prevenció i menys de l'avortament.
A casa del senyor Alfredo vàrem seure al llit, ja que no hi té ni tan sols cadires.
No hi ha dia que no recordi aquestes dues persones, què en serà? com sobreviuran als aiguats, al dia a dia, al temps?

Viatjar en èpoques de "desacceleració" econòmica

Aquells meravellosos anys.....

Avui que estic de bon humor, volia seguir els pasos de la madu i compartir ambvosaltres la meva infantesa.

Aquí ens veieu a ma mare i a mi, les dues molt glamuroses, com diria la nyunyi.

i més mon............ amb el tete i les meves floretes.....

Qui corri s´ endú una entrada...

Al Caixa forum el diumenge 2/11/08 a les 19.30 hrs....tinc dues entrades gentilessa de casa àsia, algú m´ hi vol acompanyar??

És molt bo, perque a aquesta gent els hi fet fet avui una reserva d´ allotjament a una de les residències de bcn.....

Salut!

L´ Amma ens torna a visitar

Amma Mata Amritanandamayi

Barcelona -2008
11, 12 y 13 de novembre

Centre Poliesportiu
de la Mar Bella.
Platja de la Mar Bella,
Av. Litoral 86, 08005 BCN

"El amor es la nostra autèntiva essencia. L´amor no té limitació de religió, raça o nacionalitat"

DIWALI

Ahir va començar el Diwali, un dels festivals hindús més importants. Aquest dura cinc dies. La palabra "diwali" significa "fileres de llums enceses" i la festa sovint es coneix com el "festival de la llum".

Diwali celebra la victòria del bé sobre el mal, així com la glòria de la llum. Es commemora el retorn de Lord Rama al seu reine d' Ashoka després d' exil·liar-se durant 14 anys.

Durant el Diwali, les cases es netegen exhaustivament i les finestres s'obren per donar la benvinguda a Lakshmi, la deessa hindú de la fortuna. S'encenen espelmes i llums per saludarla. Es fan regals i es preparen menjars especials, és com el nostre Nadal. Cada dia es celebra una cosa diferent i hi ha diferents rituals.

BON DIWALI a totes!

La feina

foto: visita dels nostre especialista a les vaquetes lleteres

Què seria de la nostra vida sense els nostres companys de feina? alguns podem agrair l’existència dels nostres compis i d’altres.. d’altres s’estiren els cabells pensant com han pogut tenir tanta mala sort per anar a parar al mateix departament que aquells “energúmens” o marujes desesperants...

Sabeu que ara mateix treballo amb estadístiques ( qui ho hauria dit!! Jo que vaig substituir les mates pel llatí!), i com que al meu departament som tan caxondos tenim penjats a la paret lemes com aquests:

- "Las estadísticas debidamente torturadas acaban por confesar"
- “ The best way to predict the future is to invent it”

Alguna anècdota del vostre lloc de treball?

Un poema.

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

R. M. Rilke.

Oi que és sublim?

Planeta Hambriento: lo que come el mundo

Hola noies, a continuació podreu llegir una explicació de l'exposició que hi ha actualment a Caixa Madrid de Pl. Catalunya. Jo hi vull anar!

La exposición fotográfica muestra los hábitos alimenticios de 30 familias de 24 países diferentes a partir de su presupuesto semanal en comida. La muestra enseña y denuncia al mismo tiempo. A través de las imágenes del estadounidense Peter Menzel, se puede ser testigo de las desigualdades alimenticias que hay en el mundo, en el que el sobrepeso convive con la desnutrición.

El autor y la productora y escritora Faith D’Aluisio, recorrieron un total de 24 países en busca de las costumbre que en cada uno hay a la hora de comer. A través de este viaje fueron testigos de cómo ha cambiado la dieta global en los últimos veinte años, sobretodo como consecuencia del fenómeno de la Globalización.

Per veure la exposició virtualment clickeu al títol:
http://video.alisys.net/cajamadrid/obrasocial/planetahambriento/

Les fotos són boníssimes! Crec que estarà fins el desembre!

Merci guapes

Nenes. Moltes gràcies pel cumple. Però, sobretot, gràcies per ser així, sense colorants ni conservants, naturals com la vida mateixa. Us estimo.

No deixeu mai de creure en la màgia ni permeteu que la nena que dueu dins creixi. Amén.

Per molts anys Floreta!!

PER MOLTS ANYS FLORETA!!!

ET DESTIGEM UN SUPER SWEET ANIVERSARI!

MUAKS

Guatemala: Del genocidio al feminicidio.

Victoria Sanford va escriure aquest llibre inclòs a la col·lecció "cuadernos del presente imperfecto". Són uns llibrets molt curts que analitzen la situació a Guatemala. Es tracta d'un llibre molt interessant que parla dels assassinats de dones a Guatemala. Durant els primers anys del segle XXI, cada any les xifres de crims perpetrats a dones ha augmentat, així com la violència amb què aquestes morts es produeixen. Al llibre, l'autora investiga el cas de Claudina Isabel, assassinada a Guatemala l'any 2005. El seu pare mou cel i terra perquè el cas sigui investigat de forma adequada. Perquè les negligències que comet la policia són molt simptomàtiques. En primer lloc, insistien que ella formava de "pandilles" o que era una prostituta només perquè portava pírcings. No van entrevistar les persones que van assistir a la mateixa festa que ella abans de morir. Van suggerir, abans de trobar-la morta, que havia marxat amb el seu amant. No van recollir evidències dels sospitosos. Si no fos per la insistència del seu pare, el cas ja hauria estat dipositat en una pila. Igual que molts altres, que queden sense jutjar.
Claudina Isabel és una de les 518 assassinades l'any 2005. El 2006 van morir de forma violenta més de 600 dones. El 2007 una mitjana de dues dones al dia van ser assassinades. La societat entén que és una lliçó envers les dones aquests assassinats: no sortir al carrer quan no toca, no anar amb segons quines companyies...
L'autora d'aquest llibre culpabilitza la societat en general pel seu silenci davant aquests fets. A més de diversos estaments civils que són culpables d'aquestes morts: policia, exèrcit...
Durant un temps es va parlar de neteja social a Guatemala (l'exèrcit contra determinats sectors: pandilles, narcos, seguidors de les guerrilles...). Avui dia ja es parla de feminicidi.
Tot i així Guatemala ha estat capdavantera a abolir la llei que condemnava les víctimes d'abusos sexuals a una vida de turment i va deixar d'obligar-les al matrimoni amb els seus violadors. Tot i així, encara hi ha molt per fer per prevenir la violència contra les dones. I el primer és que la comunitat internacinoal no els giri l'esquena.

Als carrers de Ciudad de Guatemala.

El segon dia que érem a Guatemala, ens van portar al carrer.
Ens van avisar que no portéssim res de valor a sobre, ni res que cridés l'atenció. Ciudad de Guatemala pot arribar a ser molt perillosa, tant que un dia normal pot convertir-se en la teva fi, tan sols en pujar a un autobús.
Jo tenia por, molta por... Mentre ens dirígiem cap al barri en qüestió, el nostre "pare espiritual", l'Eustaqui, que és psiquiatre, em va avisar que la meva expressió transmetia tant de nerviosisme, que havia de dissimular una mica.
Quan vam arribar al primer indret en què hi havia nens al carrer, se'm va passar la por. Hi havia dos nens menjant patates fregides a terra i el primer que van fer en arribar l'equip de Casa Alianza, va ser oferir-nos-en! En un estat de semiconsciència (perquè no érem capaces d'assimilar el que estava passant) els en vam agafar, perquè pot ser un lleig molt gran rebutjar alguna cosa que ells ens ofereixen, quan tenen el triple de gana que nosaltres... Són patates que llença la societat capitalista en forma de McDonald's de ciutat...
A Casa Alianza, els donen consells, els curen les ferides i els encoratgen perquè surtin dels carrers. Alguns els fan cas, d'altres diuen que vindran i d'altres continuen als carrers, esnifan el dissolvent de pintura per oblidar.
Després vàrem anar a una àrea de prostitució infantil a repartir condons a les nenes... Són xarxes controlades per proxenetes. Nenes d'entre 12 i 17 anys n'hi havia desenes, centenars... No vam trigar a acabar els condons que dúiem. Algunes tenen malalties que no saben que tenen... I el que es pot fer des de Casa Alianza és intentar educar-les perquè surtin d'aquest infern en què hi són ficades.
Tot seguit, vam passar per la zona d'un mercat enorme. Allà darrere hi viuen alguns nens, un dels quals ens va acompanyar durant bona part del trajecte. Ell treballa matí i tarda, però no cobra prou diners per poder tenir un lloc on viure. Tan sols per no drogar-se i per menjar alguna cosa sense haver de demanar o de robar.
Al final, vàrem anar a una zona en què hi viuen alguns adults (a Guatemala i en aquestes condicions, una persona a partir de 20 anys és un adult, ja que ha viscut tan durament, que envelleixen molt aviat). Allà vam veure el futur dels nens que ara viuen al carrer. Tots ells tenen problemes neuronals. N'hi ha un a qui han donat el mal nom d'"home aranya", ja que no pot caminar sobre les dues cames, camina a quatre grapes. Allà em vaig quedar completament paralitzada: allà hi havia els damnats de la terra, els oblidats, els desheretats... Un d'aquests nois ens va ensenyar els cops que havia rebut. La vida d'aquest home no té cap valor. És possible que els cops els hi hagués donat algun policia. Perquè és el principal enemic moltes vegades d'aquestes persones.
Aquellla nit tampoc no vaig dormir. I és que, a la nit, la consciència està més exposada que mai. Sola, en la foscor, t'adones de tots els mals del món i les cares d'aquells nens et vénen a la ment. És quan saps del cert que ja no ets la mateixa.

La Nika, la gosseta dels meus tiets

Flor de te dixit

El dia que deixi de somiar, aquell dia moriré.

Els meus primers dies a Guatemala.

Hola, noies,

Com que crec que encara tinc molt a dir sobre Guatemala, intentaré fer una mena de diari de Bitàcola sobre el viatge per anar compartint amb vosaltres tot allò que em vaig endur d'allà, que no és poc.
El dia 8 de setembre ens van portar a la casa de les nenes Casa Alianza. Són nenes que han anat a parar a aquesta casa d'acollida per diversos motius: o bé perquè les han trobades al carrer -la majoria de les vegades exercint la prostitució el benefici de la qual se l'enduen els proxenetes- o bé perquè ho ha dictaminat un jutge, ja sigui perquè les famílies les maltractaven o perquè per diversos motius (alcoholisme, situació econòmica...) els pares no se'n poden fer càrrec. Actualment hi ha 99 nenes a la casa, que en total té capacitat per a 70. Les nenes es divideixen en tres nivells: nivell 1: són les que acaben d'arribar. Es distingeixen perquè porten un polo vermell. Bàsicament el que necessiten és molt de carinyo i plorar, plorar molt. No poden parlar del que els va passar. Nivell 2: porten un polo groc i han superat una sèrie de fites. Ja poden parlar del que els va passar. Joves mares: conviuen amb els seus fills mares que tenen entre 12 i 17 anys.
Casa Alianza ofereix assessorament psicològic a les nenes, tallers i formació ocupacional.
Quan hi vam arribar les tres noies de Barcelona, a cadascuna ens van posar en un pavelló. A mi em va tocar al nivell 2. La idea era que poguéssim parlar amb elles i que ens expliquessin alguna cosa de la seva situació. Les noies del nivell 2 d'entrada estaven una mica reàcies a parlar amb qualsevol persona desconeguda. Normal, a mi també em passaria, i més sabent el que han viscut. Però de mica en mica, van anar agafant confiança. Em va sobtar com n'eren, d'educades i que col·laboressin tant en les tasques a fer a la casa. Estaven preparant una festa, ja que el dia 15 de setembre és el dia de la independència a Guatemala (la independència dels opressors espanyols haha). Em va semblar una mica violent preguntar-los per què eren allà... Tan sols una de les noies em va ensenyar la seva llibreta amb textos i dibuixos que havia fet i em va explicar per què era allà: per "dolenta i per tallar-se". Es veu que existeix una nova "pandilla" que s'autolesiona en vida. I és que és normal que, en el món en què viuen, de vegades no vegin cap altra solució... Per què viure si estan condemnats des que neixen?
El dia comença molt aviat a Casa Alianza. Les nenes es lleven a les 6 i fan una reunió conjunta per parlar del seu estat d'ànim. Sovint ploren i es consolen. Cal tenir en compte que el procés de recuperació és molt lent. Al dia següent d'anar-hi, algunes nenes ja ens abraçaven i venien a saludar-nos. Ara recordo amb nostàlgia les tardes que vam passar amb algunes nenes mares i els seus fills...

Nota: Si feu clic al títol obtindreu informació sobre els projectes que hi ha ara actualment i hi veureu algunes fotos.

Keep bleeding Love o Quan dones més que reps

Closed off from love I didn't need the pain

Once or twice was enough

And it was all in vain

Time starts to pass

Before you know it you're frozen

Ooooh... But something happened

For the very first time with you

My heart melted into the ground

Found something true

And everyone's looking 'round

Thinking I'm going crazy

Chorus:But I don't care what they say

I'm in love with you

They try to pull me away

But they don't know the truth

My heart's crippled by the vein

That I keep on closing

You cut me open and

I Keep bleeding Keep, keep bleeding love

I keep bleeding I keep, keep bleeding love

Keep bleeding Keep, keep bleeding love

You cut me open Oooh, oooh...

Trying hard not to hear

But they talk so loud

Their piercing sounds fill my ears

Try to fill me with doubt

Yet I know that their goal

Is to keep me from falling

Hey, yeah! But nothing's greater

Than the rush that comes with your embrace

And in this world of loneliness

I see your face

Yet everyone around me

Thinks that I'm going crazy

Maybe, maybe

Chorus:But I don't care what they say

I'm in love with you

They try to pull me away

But they don't know the truth

My heart's crippled by the vein

That I keep on closing

You cut me open and

I Keep bleeding Keep, keep bleeding love

I keep bleeding I keep, keep bleeding love

Keep bleeding Keep, keep bleeding love

You cut me open

And it's draining all of me

Oh they find it hard to believe

I'll be wearing these scars

For everyone to see I don't care what they say

I'm in love with you

They try to pull me away

But they don't know the truth

My heart's crippled by the vein

That I keep on closing

You cut me open and I Keep bleeding

Keep, keep bleeding love I keep bleeding

I keep, keep bleeding love Keep bleeding

Keep, keep bleeding love

You cut me open and I Keep bleeding

Keep, keep bleeding love I keep bleeding I keep,

keep bleeding love Keep bleeding

Keep, keep bleeding love

You cut me open and

Keep bleeding Keep, keep bleeding love

Leona Lewis

http://www.youtube.com/watch?v=sF84pIhP5UM

La Lanse

Aquesta és la Lanse ( de Sir Lancelot) abans d'una bona rentada.

És taaaan bona que molt cops penso que és un angelet disfressat. Me la menjaria a petons!!!

Aquí està fent el que més li agrada , dormir!! jejeje

I en el dia de la mona :P

Festa Diwali

Hi anem?

Els meus gats menys un

Hola noies!

El nostre bloc li faltava alguna cosa... Encara cap de nosaltres havia posat fotografies dels seus animals de companyia. (bé, ara estic pensant que no totes en tenim!)Us presento a tres dels meus gats:


HARI, el gordo carinyós

ADUR, l'aventurer amb glamour

SHAKTI, la reina de la casa

Falta l'ANAN!

Pearl i Lynyrd Skynyrd a la KGB

El proper dissabte 18 d'octubre a les 21h no podeu deixar d'anar a la sala KGB, Barcelona!!

Es farà un concert commemoratiu al grup musical setentero LYNYRD SKYNYRD. Amb artitstes convidats com Santi Campillo i Francesc Bertran, i crec que la Pearl tb hi posarà el seu gra de sorra.

Essent una inculta (musicalment parlant) en procés de reforma, he hagut de googlejar una miqueta... Així doncs aquest grup és descrit per Stephen Thomas Erlewine com "el grupo definitivo de Rock Sureño, fusionando la potencia saturada del blues rock con una imagen sureña rebelde y la arrogancia del hard rock".

Potser les seves cançons més conegudes són Free Bird, Sweet home Alambama, ja que continuen apareixent en bandes sonores de diverses pelis i series ( per exemple Forrest Gump, la masacre de texas, Con Air, Me llamo Earl,etc.)

El grup es va disoldre després de l'accident d'avió que van patir a Gillsburg (Misisipí, EE UU), el 20 d'octubre de 1977, en el que van morir el cantant, Ronnie Van Zant, el guitarrista, Steve Gaines i el manager Dan Kilpatrick. D'aquí l'acte commemoratiu de la sala KGB.