Festa Bollywood a Barcelona.

PER MOLTS ANYS!!!

Les "Tea grils" et desitjen moltes felicitats......!!!!*
*Ja veus al final l´ he habut de fer pública!!!

Feliç aniversari Té Blanc (i Amma)

Petons de totes les noies del té!

Benvinguda tardor!

imatges d'Irina Ert

Exhale (To my sweet White Tea)

Per a totes les "meves nenes"

"Después de un tiempo, uno aprende la sutil diferencia

entre sostener una mano y encadenar un alma,

uno aprende que el amor no significa recostarse

y una compañía no significa seguridad

y uno empieza a aprender que los besos no son contratos,

y los regalos no son promesas,

y uno empieza a aceptar sus derrotas con la cabeza alta

y los ojos abiertos,

no con el dolor de un niño...

y uno aprende a construir todos sus caminos en el hoy,

porque el terreno de mañana es demasiado inseguro para planes...

y los futuros tienen una forma de caerse en la mitad,

y después de un tiempo uno aprende: que si es demasiado,

hasta el calorcito del sol quema.

Así que uno planta su propio jardín y decora su propia alma,

en lugar de esperar a que alguien te traiga flores...

y uno aprende que realmente fue de aguantar

que uno es realmente fuerte,

que uno realmente vale y uno aprende y aprende...

con cada adiós uno aprende.

Con el tiempo aprendes que estar con alguien

porque te ofrece un buen futuro

significa que tarde o

temprano querrás volver a tu pasado.

Con el tiempo comprendes que sólo quien es capaz de

amarte con tus defectos,

sin pretender cambiarte,

puede brindarte toda la felicidad que deseas.

Con el tiempo te das cuenta de que si estás al lado

de esa persona sólo por acompañar tu soledad,

irremediablemente acabarás deseando no volver a verla.

Con el tiempo entiendes que los verdaderos amigos

son contados,

y que el que no lucha por ellos tarde o

temprano se verá rodeado sólo de amistades falsas.

Con el tiempo aprendes que las palabras dichas en un

momento de ira pueden seguir lastimando a quien

heriste,

durante toda la vida.

Con el tiempo aprendes que disculpar cualquiera lo

hace,

pero perdonar es sólo de almas grandes.

Con el tiempo comprendes que si has herido a un

amigo duramente,

muy probablemente la amistad jamás

volverá a ser igual.

Con el tiempo te das cuenta que aunque seas feliz

con tus amigos,

algún día llorarás por aquellos que

dejaste ir.

Con el tiempo te das cuenta de que cada

experiencia vivida con cada persona es irrepetible.

Con el tiempo te das cuenta de que el que humilla o

desprecia a un ser humano,

tarde o temprano sufrirá

las mismas humillaciones o desprecios.

Con el tiempo comprendes que apresurar las cosas o

forzarlas a que pasen

ocasionará que al final no sean

como esperabas.

Con el tiempo te das cuenta de que en realidad

lo mejor no era el futuro,

sino el momento que estabas viviendo

justo en ese instante.

Con el tiempo verás que aunque seas feliz con los

que están a tu lado,

añorarás terriblemente a los que

ayer estaban contigo

y ahora se han marchado.

Con el tiempo aprenderás que

intentar perdonar o pedir perdón,

decir que amas,

decir que extrañas,

decir que necesitas,

decir que quieres ser amigo,

ante una tumba,

ya no tiene ningún sentido.

Pero desafortunadamente,

sólo con el tiempo..."

J.L.Borges

Feliç Diada a tothom!

Festa Bollywood a Barcelona

No us perdeu la propera festa organitzada per Bollywood Sitare.
Celebrem 1 any! Hi haurà moltes sorpreses, regals i sortejos!!!

www.bollywoodsitare.com

Antichrist, de Lars Von Trier

Antichrist, de Lars Von Trier


Confirmat. Ja no m’agrada Lars Von Trier. Ja no queda cap esperança. Vaig veure Breaking the waves amb el romanticisme dels 20 anys i guardava el record del mite com si fos un amor d’adolescència. Però ara ja no, ara m’he fet gran de cop. Reconec que no ha estat fins avui que m’he decidit a escriure alguna cosa d’Antichrist malgrat que ja fa uns dies que l’he vista i és que no he sabut fins ara què era el que em provocava aquesta repulsió, aquest sentiment contradictori i de sobresalt. Perquè la pel•li impacta, sí, això no es pot negar. Indiferent no et deixa. A la sala on jo era, una dels cines Icària, enmig de la setmana, quatre persones es van aixecar i van marxar en una de les escenes més dures. I això que el preu de l’entrada d’aquest cine s’acosta als 8 euros! 8 euros malbarats en el que, al meu entendre, resulta un exercici pseudointel•lectual amb voluntat de provocació, amarat de pessimisme exacerbat i amb tufet de misogínia.
Intentaré explicar per què opino això, tot i que sense desvetllar-ne els detalls serà difícil.
D’entrada, però, no em vull estar de dir que la pel•lícula té moltes virtuts, algunes de les quals crec que depenen més dels actors que no pas del director o del guió. El paper de la protagonista és extremadament difícil i, al meu entendre, crec que la Gainsbourg el clava pràcticament a la perfecció. És una actriu que sempre m’ha agradat, des que la vaig descobrir a Jane Eyre i que penso que ha madurat molt bé, sense la necessitat de ser una estrella de Hollywood i passejar-se per la catifa vermella cada dos per tres. Opino que a Antichrist no només transmet sentiments, patiment i angoixa, sinó que fa que nosaltres mateixos (els espectadors) ho experimentem, que ens sentim oprimits a la butaca. Crec que el mèrit és bàsicament d’ella. Ell també fa un paperàs, no li vull treure glòria, però en realitat la protagonista indiscutible és ella. La pel•li, val a dir, només compta amb dos personatges. Bé, diria que en té tres: l’home, la dona i la natura. Però de carn i ossos, en té dos. I ho fan molt bé.
Així mateix, l’escena que encapçala la pel•lícula –el pròleg- és magistral (seguim amb la part d’elogis). Moviments en càmera lenta, estudi minuciós dels actes, dels gestos, en blanc i negre i contrastant l’aspresa de la situació amb la música. Bon començament.
Però a mesura que va calant el missatge que el director vol donar i, amb picades d’ullet (poc encertades, al meu entendre) a David Lynch –potser això és collita meva, però com que un company també ho va pensar, doncs m’atreveixo a dir-ho- i a El Resplandor (com s’ha atrevit!), a mesura que tot això passa, m’adono que el missatge que ha donat és pseudointel•lectual i provocador, principalment perquè crec que és una visió poc sustentada i m’atreveixo a dir, poc documentada. Simplificant: la natura és el nostre enemic, l’enemic de Déu, l’anticrist. I, per extensió, les seves accions malignes ens recorden les nostres i, en concret, les de la dona. I hem arribat al quid de la qüestió, al que hauria de tenir més “xixa”, però que en realitat és queda en algunes fuetades (ben dures, per cert) i en l’impacte d’unes escenes, al meu entendre, excessivament explícites. Escenes repugnants. Si d’una cosa m’ha servit veure la pel•lícula, això sí, és per aprendre el concepte de Ginocidi i ja avanço que, si algú la vol veure, el diàleg en què apareix aquesta paraula és clau per entendre-la.
En resum, si algú vol passar una mala estona mirant aquesta repugnància que el Lars Von Trier va cagar per sortir d’una depressió, doncs ja ho sap: cap al cinema! Si no, ja esteu avisats.