dimecres, 1 de juliol del 2009

El fracàs


Entrevista publicada avui a El Periódico a José Luis Montes.


–¿Què és el fracàs?

–Fracassar és no aconseguir l’objectiu que t’has proposat.


–També és una sensació.

–Exacte, perquè hi ha un altre fracàs: no fixar bé l’objectiu vital i, malgrat aconseguir el que et proposaves, estar fracassant.


–¿...?

–Hi ha molta gent que en la seva vida sent que està fracassant, malgrat que els signes externs diguin que està aconseguint l’èxit: la corbata, el rellotge, el cotxe, el lloc d’estiueig, el col·legi on van els nens... Externament són signes d’èxit, però aquestes persones no són felices i persegueixen cada vegada més aquest èxit extern per tapar que estan fracassant com a persones.


–¿Com es fixa, segons vostè, l’objectiu vital?

–De la manera més fàcil i a la vegada més difícil: mirant dins teu. Les preguntes són a fora, però les respostes són a dins.


–¿El fracàs és una fortuna?

–El fracàs es converteix en fortuna sempre que en puguis treure alguna cosa positiva. Els fracassos et mostren allò que els èxits t’oculten. El fracàs et posa davant d’un mirall, de la realitat. Si no defuges mirar-te en aquest mirall –i el fracàs és un mirall tremendament fidedigne de cada un de nosaltres, de les nostres carències i desitjos verdaders–, si tens la valentia de mirar aquell altre jo que t’està mostrant el fracàs, llavors has tingut la fortuna de fracassar.


–¿La fortuna de rebre un cop dur, per exemple?

–Si estàs cavalcant damunt del tigre cap a aquest èxit, però no t’estàs sentint feliç i fracasses, tens la sort que aquest tigre ha xocat contra una paret. Aquest moment és una gran oportunitat per preguntar-me si he de tornar a pujar a sobre d’aquest tigre i continuar cavalcant cap on no vull anar. O si, ja que m’he fotut una pinya, decideixo encaminar-me cap a un altre lloc, sense el tigre.


–Parla molt de marques com a símbol d’èxit.

–És que no hem evolucionat gaire des que vivíem a les cavernes. El que diferenciava un home d’un altre eren els ullals que portava penjats al coll, els seus músculs i altres signes externs de la fortalesa que tenia per ser capaç de mantenir la seva part de la tribu. Avui no portem ullals al coll, però pesen les marques, els cotxes, les corbates i els rellotges. L’esclavitud està més present en aquest segle que en anteriors.


–¿No exagera?

–L’única diferència és que els esclaus d’avui dia, en lloc de portar una fulla per tapar-se les vergonyes, porten roba cara, 2.000 quilos de ferro en forma de cotxe o una corbata al coll. L’únic que ha canviat és la mida del ferro que els encadena.


–És un muntanyenc experimentat. ¿Què ha pogut aprendre de la muntanya?

–Pujar muntanyes és una metàfora de la vida. T’ensenya que la pujada, que aparentment pot semblar molt dura, a vegades no és res en comparació amb la baixada. De fet, hi ha quatre vegades més morts a l’hora de baixar cims que en el moment de pujar-hi. És necessària la preparació i ser conscient de les teves capacitats.


–¿Què més ha après?

–El que, per una altra part, m’han llegat els meus pares: entendre que les coses s’aconsegueixen amb esforç. Quan en la vida et trobes en una cruïlla de camins i tens l’opció del camí fàcil o difícil, gairebé a cegues pots intuir que el camí difícil és el correcte.


–¡Ja són ganes, escalar la muntanya pel camí més difícil!

–Normalment, quan a la muntanya esculls el camí fàcil, trobes un abisme, neu o un despreniment. Es tracta d’escollir la part més incòmoda, però que a l’hora de la veritat és també la més segura. En la vida, les coses s’aconsegueixen amb esforç i, quan has d’escollir entre el que és correcte i el que és còmode, normalment, per ser coherent amb els teus valors i la teva ètica, has d’escollir el camí de l’esforç, el camí difícil.


–A curt termini, et porta a sentir-te molt més còmode amb tu mateix.

–Per tant, estàs més a prop de la felicitat. I l’altre, és a dir, el camí fàcil, et porta a la insatisfacció permanent. El camí difícil et permet entrenar-te, entrenar el múscul de la teva essència.


–¿Què li diria a un lector que se senti fracassat i que no tingui ganes d’aixecar-se?

–Li faria una abraçada, per transmetre-li la meva energia i sentiment, i li diria que la vida consisteix a aixecar-se i seguir endavant. Viure no és una tasca fàcil, perquè es tracta d’un camí d’autosuperació personal, i aquest camí consisteix a fer passos, caure, aixecar-se. Si al caure i aixecar-te aprens, llavors cauràs menys vegades. Però si al caure i aixecar-te no aprens, tornaràs a caure al mateix lloc i no avançaràs ni un pas

1 comentari:

Te de llimona ha dit...

Molt interessant. Està bé racionalitzar el fracàs i que serveixi per mirar endins i entendre el que realment vols.
També m'he quedat amb el que diu que el camí difícil sempre és el correcte... M'ha fet pensar sobre les decisions que he pres per comoditat i sobre si em dec haver equivocat... Mmmm, suposo que si no tens sentiment de fracàs, vol dir que no t'has equivocat.