Sentir

Respirar i que l’aire nítid penetri els pulmons fins no poder recuperar més l’alè.
Tocar la sal del mar amb la pell i obrir els ulls dins l’aigua fins enrogir de plaer i aguantar la respiració fins no poder més i sentir el silenci més profund.
Escopir aigua salada de la pell oberta i omplir de terra la mirada. Córrer, córrer fins a rebentar les artèries, fins ajupir el cap de tant de mal.
Penetrar dins un orgasme fantasmal i aterridor amb l’efusivitat dels sentits fins que sents dolor.
I arrencar les parets, i aixecar els sostres! I saber que m’estiren els cabells mentre jec a terra, cansada, serena.
He sentit, sí, ho he sentit... Puc dir que un dia vaig deixar passar aquests moments sota les pedres del gris de les fàbriques d’estiu, dels forats que em van menjar i on ara sóc.
I tot és gris, res no estiba els meus cabells, els meus ulls són d’olor de vidre i l’enemic m’assetja, pertot, com una vella bruixa nariguda, amb monyo postís i perenne, tal com és el temps.