Tot resta igual

Des del racó pot veure un bocí de finestra. Les parets intactes de les cases del davant. I un rajolí de sol que entra a l’habitació la fa més càlida que no la de qualsevol altre dia. Però ella resta immòbil, veient passar la vida al seu voltant. El temps col•loca fils de llana blanca sobre la melena negra, abans llarga i forta. I els ulls de teranyines descansen sobre el llibre obert sempre a la mateixa pàgina. El raig de sol s’esmuny fins que desapareix rere les cortines. La mateixa cançó sona al portàtil, una i altra vegada. Als prestatges, plens de pols i de llibres, hi ha la foto que ha mirat tantes vegades, perenne, impassible. Mira al seu voltant: els objectes li són fidels, talment gossos immortals que romanen a l’espera de la seva mestressa. Ella els amanyaga amb els ulls pàl•lids. Obre la finestra, enllà de l’horitzó hi ha els amants que fan l’amor salvatgement en l’atreviment de la felicitat conquerida. Gira els ulls cap a la fotografia que fuig del temps i fa clic de nou a la cançó que ha escoltat tantes vegades. Mira cap a la finestra; s’adona que, en obrir-la, ha entrat una ploma de colom a l’habitació. L’escombra i torna al seu lloc. Sent com cauen gotes d’aigua de l’aixeta, sempre mal tancada. Leonard Cohen i el degoteig constant i l’ànima morta. I res no és diferent i res no és igual.