Les paraules d'un vampir des de la nit

El discurs d’un vampir

Where do I belong?
Where do I fit?
Who are my people?

It’s scary on the franges.
Some labels are… they mark us.

That’s when you discover whatever you are that you can really start to live.

Mitchell (de la sèrie anglesa de la BBCThree Being Human)


El món de l’imaginari creat pels humans ens pot fer reflexionar sobre la nostra pròpia humanitat.
A quin món pertanyo? On encaixo? Preguntes que es fa el vampir des de l’eternitat que ens podríem fer nosaltres, els qui només tenim una vida.
Diu el vampir que és difícil viure als marges, fora dels límits que ens marca la realitat diària, l’evident. Si mires enfora, si surts de la foscor, de la llum que només sap donar la lluna, et col•loques la capa d’acer negre per no demostrar al món que no segueixes els dictats de la massa anònima. Però qui són aquells que ni tan sols et veuen? Qui són els qui et fan de miralls? Miralls on no t’hi pots reflectir, com el vampir... Deixant de banda el fet que resulta gairebé impossible conèixer-nos els uns als altres, els qui ens trobem millor en l’espai nocturn, sense que la llum del sol ens enlluerni, els qui ens mirem el dia des de fora, des de l’espai dels marges, hem decidit ja fa molt de temps deixar de reflectir-nos en miralls buits i tirar endavant en la nit eterna, en la foscor.
En Mitchell, al seu discurs deia: “Algunes etiquetes ens marquen...” i jo hi afegeixo: arrencar-se-les o, simplement, que se’t desenganxin és el que ens fa lliures, el que, en definitiva, ens fa feliços... malgrat que ser-ho ens costi de vegades no sentir-nos bé en tot moment. Em pregunto si amb l’edat que tinc he fet el que s’esperava de mi. I és obvi que no, però el que també sé és que, a mesura que m’he anat allunyant del que s’esperava de mi, he anat conquerint espais de llibertat i de felicitat. Per això, m’agrada quedar-me en l’espai de la nit. En Mitchell, com a vampir, ha viscut moltes vides, en el seu estat etern de joventut, i afirma, després dels seus més de 100 anys: “és quan descobreixes qui ets, quan pots començar a viure”. A nosaltres ens toca descobrir-ho per no ser uns morts, més morts que en Mitchell, en vida. I no tenim gaire temps. Només tenim una vida.

PS = per no donar la sensació que sempre escric coses tristes, us deixo una cançó alegre que confio que us agradi, que en el fons és en la mateixa línia d'aquest post: