Slumdog Millionaire o els pobres que recuperen el seu regne
Com en un conte del segle XXI, Jamal viu la possibilitat de sortir de la pobresa a partir de la seva participació en un conegut programa de televisió. El presentador, bastant més antipàtic i cínic que el nostre Carlos Sobera, interpel·la el protagonista amb comentaris que sorgeixen de les preguntes del programa i en Jamal reviu la seva dura vida a partir dels records. Un argument un pèl naïf que porta de manera sorprenent cap a una reflexió profunda sobre la societat hindú i sobre les relacions humanes en general. És especialment interessant la relació d'en Jamal amb el seu germà gran; les peripècies que viuen tots dos junts i les situacions a què la vida els enfronta van posant de manifest les seves personalitats diferenciades i, en el cas del seu germà, les misèries i contradiccions humanes. De ben segur que trobaríem paral·lelismes entre aquest personatge i persones d'altres cultures. És això el que fa que la pel·lícula arribi al públic, el que va fer que tots aplaudíssim en una sala plena de gom a gom, una tarda qualsevol d'aquest hivern. De fet, no era una tarda qualsevol, era la tarda en què descobríem aquesta pel·lícula. No cal dir que em va agradar moltíssim (no he pogut deixar-ho pel final, hehe). No només em va agradar molt perquè mostra el rerefons social de l'Índia, ni només per la preciosa història d'amor que hi ha entre en Jamal i la Latika (jo vull que algun dia algú m'estimi com ella l'estima a ella), sinó també per la tècnica que fa servir el director per anar i venir del passat al present. La pel·lícula es nodreix dels flaixbacks, però no de qualsevol manera, sinó de forma totalment justificada (és en el passat allà on en Jamal busca respostes) i, a més, no tan sols mirant cap enrere sinó cap endavant i cap endarrere en salts temporals constants que justifiquen la situació present i la de certs moments en el passat. Una mica embolicat? No ho és gens. Si l'aneu a veure, descobrireu que aquests salts es donen de manera natural, que tot condueix cap a un final apoteòsic, potser una mica irreal, però qui ha dit que els somnis no es poden fer realitat? I és que potser els pobres, algun dia, recuperaran el regne que els pertoca.
6 comentaris:
Hola Té de Llimona! Que bé que hagis escrit sobre aquesta pel·lícula, jo també ho pensava fer perque també m'ha fascinat. Com tu dius els flashback estan més que justificats (de fet és la base de la pel·lícula, el que li dona sentit)els actors genials, i el director sap plasmar la duresa de les barraques de Bombay amb naturalitat.
També m'agrada molt com comença i acaba la pel·lícula. És a dir, al principi ens planteja una pregunta amb les quatre opcions i al final tenim la resposta.
Una pel·lícula que ens farà reflexionar.
Serà que el nostre destí està escrit?
Per cert, m'agrada molt la fotografia!
Encara no l'he vist!!! ja veig que al final hi heu anat totes pel vostre compte!! jejeje
Bé, tampoc no ens havíem posat d'acord, no? Últimament estic llegint males crítiques, per això. Però continuo dient que és una bona pel·li.
A mi me l'han passat en DVD! Últimament estem fent intercanvis de pel·lis!
Te la deixo Té Blanc?
Merci!! El meu germà se la va baixar ahir, a veure si aquest vespre la mrio.Tens raó Te de llimona, al final no hi va haver quorum.
Publica un comentari a l'entrada