"Entre les murs" (La clase)
Aparentment, La clase podria semblar una altra pel·lícula sobre l'educació en un barri marginal de França. Que jo recordi se n'han fet moltes amb aquesta temàtica: Rebelión en las aulas (1967) (amb aquell interessantíssim Sidney Poitier) o la relativament moderna Mentes peligrosas (1995) són només dos exemples que em vénen al cap ara mateix. Jo sempre he trobat que són molt irreals i utòpiques aquestes pel·lícules. En totes hi ha un professor o professora que, no se sap ben bé com, tal vegada com si fos un miracle, aconsegueix que aquest jovent condemnat a l'ostracisme es redimeixi d'alguna manera i descobreixi en els llibres una finestra mig oberta cap a un futur que fins aleshores es presentava molt negre. Aquests protagonistes solen ser professors de literatura. I jo, que sóc una amant gairebé obsessiva de la poesia i de la novel·la, sé que les paraules i les idees tenen molt de poder, però també sé que no són Lourdes. Poden ser bones pel·lícules (amb Mentes peligrosas tindria els meus dubtes), però no deixen de reflectir una realitat pintada amb pinzell de purpurina i embolicada amb un llacet de color rosa.
Ara bé, què té de diferent La clase? Per a mi és una pel·lícula realista en tota regla, és com la vida mateixa. L'aula de l'institut de secundària francès, a més, ben bé podria ser una aula de qualsevol institut de l'extrarradi de Barcelona, de l'àrea metropolitana.
De fet, els actors no són actors sinó que són alumnes reals a qui se'ls va fer el càsting per aparèixer a la pel·lícula. Alguns varen abandonar a mig camí i els que s'hi van quedar són els que hi surten definitivament.
El professor-tutor, evidentment, és professor de llengua; aquest clixé es repeteix respecte a les altres pel·lícules que per a mi constitueixen gairebé un gènere. La novetat és que el professor no és cap heroi ni salva els alumnes de res. Bé, per a mi sí que seria un heroi pel fet d'enfrontar-se cada dia a aquesta realitat, però vull dir que no és un heroi com els que coneixem de les novel·les. És un professor que comet errors, com tots en cometem i que pateix les conseqüències d'aquests errors. És un professor que veu com en alguna ocasió els alumnes li posen traves, però que, per damunt de tot, ha de sobreviure a un sistema que no és capaç d'assumir el que està passant dins les aules d'un institut.
No vull dir que la pel·lícula no tingui tendenciositat; aquesta hi és, és clar, però és quelcom que deduïm després de veure com es desenvolupem els fets a la pel·lícula. M'explico millor si cito les paraules de Laurent Cantet (és a dir, s'explica millor ell), que n'és el director-coguionista):
"Abans de rodar Hacia el sur, vaig pensar a fer una pel·lícula sobre la vida a un institut. Molt aviat vaig decidir que tota la pel·lícula havia de transcórrer dins de l'escola. Però jo volia, al contrari, demostrar que les escoles són com una caixa de ressonància; un lloc que es fa ressò dels esdeveniments; un microcosmos on entren en joc qüestions d'igualtat o desigualtat d'oportunitats, de treball i de poder, d'integració cultural i social, d'exclusió."
Segons el meu parer, Entre les murs és una bona pel·lícula, a més, perquè no hi ha personatges plans, no hi ha bons ni dolents, i això que treballa amb adolescents, que sempre tendeixen a l'extremisme en molts temes. De totes, em quedo amb l'escena en què els alumnes de classe expliquen què és el que han après durant el curs, arran d'una pregunta que els fa el professor. Algunes respostes són sorprenents.
A mi m'ha aportat una cosa bona i molt personal: m'ha fet pensar que hauria d'haver sabut escoltar més els alumnes que vaig tenir en el seu dia. És clar que això és, ara per ara, molt personal.
Entrades
