Miralls i cementiris

Avui t’has mirat al mirall i t’hi has vist una mirada estranya, com si el pas dels anys l’hagués enfosquit de cop i volta. Tornes a mirar-t’hi i hi descobreixes unes bosses incipients i uns solcs al costat de la boca, enfonsats segur no pels somriures amb què comptes...

I aleshores has mirat més endins: hi ha cementiris de làpides grises que fan olor de molsa més enllà de les taques del vidre. Hi entres, sobre una de les tombes hi ha el teu vestit negre, aquell que et vas posar una nit d’estiu tenyida de suor, amarada de vermell. Aranyes de vellut el cobreixen. S’estan quietes. Són mortes.

Si camines pots llegir els noms de pols sobre les làpides. Et retrobes amb totes les coses que eres i que ja havies oblidat. Hi ha les dates de la seva mort gravades sobre les pedres i el dia que vas venir a enterrar-les. Algunes tombes ja no tenen flors.

De cop se t’apareix l’esperit de la companya morta. Li hauries volgut dir tantes coses... S’esvaeix; duu un vestit blanc i la seva cara de cera et somriu. Els ulls es desdibuixen mentre la cera li regalima pel vestit... I jo no ploro.

No miro enrere. Hi ha el meu avi que em mira amb ulls petitíssims i somriure de plata. Les ulleres gruixudes i la paraula amable i la seva darrera mirada llarga... “Vine”, em diu. “Hi ha cementiris rere els vidres.”


PS = Escoltant aquesta cançó preciosa de Fang: