Hamlet, sein oder nicht sein!

Ahir vaig anar a veure una versió moderna de Hamlet al teatre lliure. Dirigida per Thomas Ostermeier, en alemany amb subtítols en català. Només tinc una paraula per descriure-la: genial! L'aposta arriscada del director queda més que ben reeixida. Els actors, tots boníssims, desenvolupen la tragèdia clàssica feta moderna amb dots magistrals d'interpretació. En Hamlet fa un esforç monstruós (mai millor dit) de transformació de la cruesa de la realitat que té al davant (la mort del seu pare de mans del seu oncle i el posterior casament de la seva mare amb l'assassí del seu pare, aprofitant el banquet de l'enterrament). L'escenari era un gran espai ple de terra gairebé roja, molt simbòlica, que de mica en mica va embrutant els personatges. L'obra comença amb l'enterrament del pare i com el fill es llença a la seva tomba metafòricament una i altra vegada. Hi ha moltíssimes coses que em van agradar de l'obra; les enumero sense ordre de preferència: els símbols de la terra (com he dit), la representació del teatre dins del teatre i el món de les idees, el paper d'un Hamlet completament boig, lluny dels dictàmens de la raó i aplicat a la bogeria més sàvia possible, l'aprofitament de les noves tecnologies sense que quedés com un artifici sense sentit, el moviment de l'escenari, els canvis de paper de la mare-Ofèlia d'en Hamlet, la manera com representen la mort d'Ofèlia,els tocs d'humor irreverent, les picades d'ullet al públic, etc. etc.
Després, hi ha el missatge i la història clàssica que no canvien mai: el discurs sobre la voluntat en aquest món. Quin paper hem d'adoptar: el de ser-hi? el de no ser-hi? potser dormir? potser somniar?

I després, el silenci.