El dia que em vaig vestir de lila

El dia que em vaig vestir de lila era un dia com qualsevol altre. Pels volts de maig, em sembla. Recordo, sí, que era un 10 de maig. El rellotge devia marcar dos quarts de sis i una tremolor de les mans volia aturar-lo. Ningú no em va veure plorar, ni tan sols ell. Les paraules van imprimir una bufetada sobre el meu clatell i ja no vaig tenir temps de contestar. Encara observo (com en un quadre) la seva esquena ampla i el pas ràpid, lleuger, de grans passes, que s’allunyava. “Ets dèbil, ets dèbil...”; me’n desfaré algun dia de la seva música, jo, que tinc obsessió pels objectes antics? Obro el calaix, llenço la cinta de casset i em poso una camisa lila. Mai més ningú em tornarà a abaixar el cap.