Les famílies dels nens i nenes de Casa Alianza.
Hola!
Reprenc el meu relat sobre Guatemala en el punt en què ho vaig deixar fa uns dies. Ja feia tres dies que havíem conegut algunes nenes a Guatemala i alguns nens i nenes del carrer. El programa de Casa Alianza també inclou, però, les visites a les famílies dels nois i noies que viuen a les cases d'acollida. Va ser dijous que vàrem anar a fer un parell de visites amb la Marta, una de les treballadores socials de CA. El primer dels casos era el d'una mare separada, amb 8 fills, a qui acabaven d'acomiadar de la feina. Ella es deia, es diu, Mari Carmen i té un fill a Casa Alianza. El seu fill consumia crack abans d'arribar-hi i havia estat sotmès al programa de desintoxicació a Casa Alianza. La senyora Mari Carmen viu en una barraca feta d'uralita enmig d'un munt de cases de les mateixes característiques, perduda en un turó dels voltants de Ciudad de Guatemala. Vam lliscar pel fang de la muntanya, sota els cables d'electricitat fins a ser ateses per ella. La senyora M. Carmen i els seus dos fills petits viuen en una "casa" d'uns pocs metres, on hi té un llit gran, un fogonet, alguns taburets i un armari. Les mosques i una forta olor són, a més, també els seus acompanyats.
La senyora M. Carmen ens ofereix un lloc per seure i comença la conversa. La Marta té molta paciència en parlar amb les famílies: cal que els doni tota mena de dades i després ho han de contrastar amb d'altres membres de cada família. La senyora M. Carmen amb prou feines sap llegir i escriure (l'analfabetisme és un dels greus problemes de Guate) i transmet una tranquil·litat i conformisme que contrasta amb la vida dura que ha patit, perquè aquesta vida no es viu, es pateix. La Marta li ho comenta: "la vida le trató duro", li diu i ella contesta: "sí, pero yo no me amargo. Vivo el día a día. Yo podría haberme puesto una faldita y salir a la carretera, pero no lo hice.". La senyora M. Carmen, en parlar del seu fill, s'emociona i no reconeix el seu mal: ha caigut en la droga, per fugir d'una situació angoixant. Està a punt de plorar i de retruc també la meva incondicional amiga Toñi i jo. Els seus fills han deixat d'anar a escola i ella, resignada, no hi fa res... Ara li toca tornar a buscar-se les garrofes i intentar sobreviure. A Casa Alianza intenten fer-hi pressió perquè parli amb els professors i li prometen una nova visita. En sortir d'aquella casa, primer fem un llarg silenci. Després la Marta ens explica que de vegades la immobilitat i la conformitat dels pobres fa que no avancin. És allò de: "governi qui governi una sempre es queda de portera". En canvi, els indígenes treballen de sol a sol per tirar endavant i tenen una actitud més combativa.
Després de veure la sra. M. Carmen anem a visitar, a la zona 18, una de les més perilloses de Ciudad de Guatemala, el senyor Alfredo. A ell i a la seva família uns lladres els van entrar a casa, els la varen robar i els varen fer fora. Es van quedar sense casa i sense tot el que hi tenien. I ara vivien a una zona totalment apartada d'aquella, ja que els havien amenaçat per haver-los denunciat. El senyor Alfredo és tranquil, pausat i contesta a les preguntes que li fa la Marta amb molta paciència. Ara treballa de guarda de seguretat en un centre comercial, però abans havia estat "xicler" ambulant. Són uns venedors que duen una parada de fusta amb tabac, xiclets i caramels. El senyor Alfredo ens explica que s'enduia els nens amb ell per vendre i que de vegades obtenia més beneficis amb ells que amb la venda, ja que, segons ell, els compradors li regalaven diners per veure que duia nens petits amb ell. Després d'un ball de números i xifres, la Marta va arribar a la conclusió que el senyor Alfredo posava els nens a demanar pel carrer... En sortir de casa seva, ens vàrem trobar un dels nens petits, el que ens havia obert la porta abans. La Marta li va preguntar si ell demanava al carrer i el nen ens va dir que sí. El senyor Alfredo i la seva dona tenen 8 fills. Ell amb prou feines en recorda tots els seus noms. El control de la natalitat és pràcticament inexistent en un país amb una població altíssima de nens i adolescents, on ni tan sols es pot parlar de la prevenció i menys de l'avortament.
A casa del senyor Alfredo vàrem seure al llit, ja que no hi té ni tan sols cadires.
No hi ha dia que no recordi aquestes dues persones, què en serà? com sobreviuran als aiguats, al dia a dia, al temps?
2 comentaris:
Te de llimona, m'agrada aquesta mena de diari que vas fent sobre la teva experiència a Guatemala, alhora que fas autoreflexió ens mostres una realitat que molts no tenen present. Entenc que t'hagi frapat tant, ja que a la India vaig veure coses similars o pitjors.
Potser el que més m'entristeix de tot plegat és que al no dur els nens a l'escola sembla que les coses no canviaran, que aquests hauran de seguir els pasos dels pares.
Tb m'ha sorprès que el pare ( el Sr.Alfredo) no recordi el nom de tots els seus fills. Entenc que viu una situació molt dura, però no hi veig l'amor d'un pare en el que expliques.
Hola, Te Blanc!
A veure, planteges dos aspectes clau:
1-El tema de l'escola... allà no tenen la mateixa preocupació en aquest sentit. El fet de tenir tants fills és provocat per una educació excessivament catòlica o per la ignorància dels mètodes autoconceptius... I moltes vegades el que fan és sobreviure i fer servir els fills per obtenir beneficis, perquè els ajudin.
2-La família i el concepte que nosaltres en tenim és diferent (això està relacionat amb la primera). D'una banda són molt catòlics i, de l'altra, els homes tenen moltes amants i es tornen a casar i separar tantes vegades com et sembli i tornen a tenir fills. El senyor Alfredo havia explicat els fills que tenia amb ella, els que tenia amb la seva anterior dona... i, buf, tenia tant d'embolic que ja no els recordava tots. No sé si els estima o no, el que està clar és que si ho fa, ho fa de manera diferent que nosaltres.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada