Als carrers de Ciudad de Guatemala.

El segon dia que érem a Guatemala, ens van portar al carrer.
Ens van avisar que no portéssim res de valor a sobre, ni res que cridés l'atenció. Ciudad de Guatemala pot arribar a ser molt perillosa, tant que un dia normal pot convertir-se en la teva fi, tan sols en pujar a un autobús.
Jo tenia por, molta por... Mentre ens dirígiem cap al barri en qüestió, el nostre "pare espiritual", l'Eustaqui, que és psiquiatre, em va avisar que la meva expressió transmetia tant de nerviosisme, que havia de dissimular una mica.
Quan vam arribar al primer indret en què hi havia nens al carrer, se'm va passar la por. Hi havia dos nens menjant patates fregides a terra i el primer que van fer en arribar l'equip de Casa Alianza, va ser oferir-nos-en! En un estat de semiconsciència (perquè no érem capaces d'assimilar el que estava passant) els en vam agafar, perquè pot ser un lleig molt gran rebutjar alguna cosa que ells ens ofereixen, quan tenen el triple de gana que nosaltres... Són patates que llença la societat capitalista en forma de McDonald's de ciutat...
A Casa Alianza, els donen consells, els curen les ferides i els encoratgen perquè surtin dels carrers. Alguns els fan cas, d'altres diuen que vindran i d'altres continuen als carrers, esnifan el dissolvent de pintura per oblidar.
Després vàrem anar a una àrea de prostitució infantil a repartir condons a les nenes... Són xarxes controlades per proxenetes. Nenes d'entre 12 i 17 anys n'hi havia desenes, centenars... No vam trigar a acabar els condons que dúiem. Algunes tenen malalties que no saben que tenen... I el que es pot fer des de Casa Alianza és intentar educar-les perquè surtin d'aquest infern en què hi són ficades.
Tot seguit, vam passar per la zona d'un mercat enorme. Allà darrere hi viuen alguns nens, un dels quals ens va acompanyar durant bona part del trajecte. Ell treballa matí i tarda, però no cobra prou diners per poder tenir un lloc on viure. Tan sols per no drogar-se i per menjar alguna cosa sense haver de demanar o de robar.
Al final, vàrem anar a una zona en què hi viuen alguns adults (a Guatemala i en aquestes condicions, una persona a partir de 20 anys és un adult, ja que ha viscut tan durament, que envelleixen molt aviat). Allà vam veure el futur dels nens que ara viuen al carrer. Tots ells tenen problemes neuronals. N'hi ha un a qui han donat el mal nom d'"home aranya", ja que no pot caminar sobre les dues cames, camina a quatre grapes. Allà em vaig quedar completament paralitzada: allà hi havia els damnats de la terra, els oblidats, els desheretats... Un d'aquests nois ens va ensenyar els cops que havia rebut. La vida d'aquest home no té cap valor. És possible que els cops els hi hagués donat algun policia. Perquè és el principal enemic moltes vegades d'aquestes persones.
Aquellla nit tampoc no vaig dormir. I és que, a la nit, la consciència està més exposada que mai. Sola, en la foscor, t'adones de tots els mals del món i les cares d'aquells nens et vénen a la ment. És quan saps del cert que ja no ets la mateixa.