Mai no et tornaràs a banyar al mateix riu.

Pedalo per l'asfalt calent de Barcelona, aquests racons que he trepitjat tantes vegades. Miro al meu voltant: tot es desenvolupa de forma ràpida, sense cap pausa possible. Un senyor begut deixa anar crits; uns treballadors miren una noia que passa; un pare seu en un banc amb el seu fill de mesos al costat... La meva bici no s'atura. Aquesta ciutat i el sol agressiu m'engoleixen. Vull anar-me'n en pau, vull tornar a abraçar-te sense cap ombra al meu voltant. Barcelona és caníbal i enlluernadora. Travesso les entranyes sense esforç i m'enfronto als meus fantasmes. Somric. Sense adonar-me'n, per un instant, em reconcilio amb la humanitat que havia començat a odiar. Quan torni, el mateix asfalt, el mateix paisatge, les mateixes cares seran aquí; tot queda igual, tot farà sentit, però jo no seré la mateixa.

Una abraçada, noies, us trobaré a faltar!