Matí al bar. Un poema ben quotidià ;-)
Us copio el poema de Parcerisas, un dels meus poetes preferits. Algú va dir que totes les paraules del diccionari són poètiques. Jo hi afegiria que totes les situacions de la vida poden arribar a ser poètiques, des de la quotidianitat més insignificant fins als fets més grandiosos de la humanitat.
Que el gaudiu! Ah, i espero que us animeu a comentar-ne el significat!
Francesc Parcerisas, L'edat d'or.
MATÍ AL BAR
S'han vist sovint al bar,
a les hores de sol del migdia,
quan l'enrenou del carrer
desafia la piuladissa dels ocells,
i es fiten només amb un somrís
que creua l'abisme de les taules.
Ah!, si els acostessin ara,
enderrocades les barreres que els separen!
Quin goig dels cossos, quin delit!
Però tot són cabòries.
No hi ha hagut mai res.
Mai no han creuat una paraula.
I encara seguiran així dies i dies,
tot observant-se de lluny, indecisos,
canviant només la timidesa del somrís
per aquesta felicitat de la distància:
un fil a punt de trencar-se.
Entrades
3 comentaris:
Hola té de llimona.
Has escollit un poema molt maco.
Penso que "Matí al bar" és un poema d'amor. Però aquest poema té un toc especial. L'autor no parla de l'amor en sí, sinó del transitori fugisser, del tímid preludi que es produeix abans de que un potencial amor es materialitzi o es difumini per sempre.
El poema parla d'un amor no nascut però que somriu feliç i tímid en l'acollidor ventre matern sense presses per presentar-se al món, davant de tothom.
El text parla d'un joc de mirades i somriures entre dos desconeguts que coincideixen els matins per casualitat i de tant en tant en el mateix bar. Dos desconeguts que mai han parlat entre sí, però que s'observen en la distància sense atrevir-se encara a més.
L'ambient és quotidià i rondinarie però al mateix temps el poema li dóna un regust plàcid i lluminós.
Els últims versos fan referència a la fragilitat de la situació. És com col•locar una boleta en el vèrtex d'una piràmide. Finalment, la boleta acabarà caient, però és difícil saber per quina cara caurà. Aquí passa el mateix. El fil (aquest preludi) es trencarà. L'amor naixerà o desapareixerà, el poeta no ho pot saber, però es recrea en aquesta gota de felicitat congelada en el temps.
Quin poema més bonic!
És tan maco viure aquesta sensació que descriu el poema!
Sobretot si acaba bé, i es creuen paraules, si no és una mica estressant.
La felicitat de la distància. Potser és dels moments més bonics en l'amor.
Publica un comentari a l'entrada