I de Birmània, qui se'n recorda?

Vivim en un món de rapidesa i acumulació informativa. Cada vegada més. Fa un cert temps vaig conèixer un noi americà que em deia que els votants al país de les hamburgueses i els "danys col·laterals" es guiaven per la frase que els mitjans decidien que havien d'aparèixer en els talls de notícies (dites pels polítics, segurament avisats que serien enregistrats). Un dia hi ha un Tsunami i al dia següent hi ha les primàries (que pesats!) del partit demòcrata dels EUA i ja ningú recorda el Tsunami... Un dia a Birmània es descobreix que hi ha un règim autoritari i militarista que té oprimits els seus habitants... (no se sap per què, però el conflicte dura de fa anys...) i com que després toca que aparegui el règim polític de la Xina (perquè aviat hi haurà les Olimpíades), Birmània resta oblidada. Vol dir que ha deixat d'existir el conflicte? vol dir que els horrors i les persecucions s'han acabat? No, però avui dia sembla que si no surts a la tele, no existeixes... I el conflicte a Birmània resta reduït a això:

Una fundació de Barcelona treballa perquè ONG espanyoles puguin entrar a Birmània

LAMALLA.NET / EFE

La fundació barcelonina Gaudium Paidós ha mantingut contactes amb diferents persones a Birmània perquè ONG espanyoles puguin entrar al país a oferir la seva ajuda davant la catàstrofe provocada pel tifó "Nargis", segons que ha explicat a Efe el president de l'entitat, Armando Lusquiños. Lusquiños, que ha arribat aquest diumenge a Barcelona després d'abandonar dissabte Yangon, ha indicat que la situació al país asiàtic és "molt complicada i caòtica, encara que no vam poder arribar fins a la zona més afectada". L'ONG Gaudium Paidós, que presideix aquest empresari, tracta amb nens amb problemes de drogodependència i de salut mental, especialment de Llatinoamèrica.

El viatge a Birmània l'havien programat Lusquiños i el secretari de l'entitat, el psiquiatre Eustaquio Hernández, abans del "Nargis", amb la intenció d'estudiar sobre el terreny la situació dels més petits, com ja han fet en altres països com Guatemala, on tenen acollits uns vuitanta nens. A diferència del que passa a Centreamèrica, on molts petits sense recursos esnifen coles i estan enganxats a algunes substàncies, a Birmània, "el que ens hem trobat és amb molts nens malalts de les zones més afectades pel tifó que necessiten medicaments per curar la seva malària o el dengue, perquè allà no n'hi ha".

Encara que la situació del país és complicada, Lusquiños i Hernández van aconseguir entrevistar-se amb persones del règim "perquè puguem col·laborar d'alguna manera amb ells, i ens van dir que dimarts ens donaran alguna resposta". Armando Lusquiños, que aha visitat el monestir budista del Garraf per explicar als monjos d'allà el que ha viscut a Birmània, té previst tornar a la zona d'aquí una o dues setmanes.

A partir d'una catàstrofe natural... que, no per ser dit de passada és menys important, ha deixat víctimes que ningú atén o que atenen massa tard, torna a posar en evidència el que passa en aquest país, silenciat durant anys...

Les dues persones que apareixen en aquesta notícia són: l'Armand Lusquiños i l'Eustaqui Hernàndez que, malgrat les prohibicions, van poder-hi enregistrar imatges i vídeos... No trobeu terrible que siguin aquestes dues persones anònimes qui, per casualitat del destí, donin a conèixer el que hi passa, que l'ajuda no hi arriba, que el règim és impenetrable i que els cadàvers resten flotants a l'aigua sense que ningú els doni sepultura?

Em pregunto i us pregunto: per què això no és notícia? Per què no surt als mitjans oficials i en hores oficials? per què queda reduït a un breu en un diari electrònic o a una notícia a les 12 de la nit a la 2? Qui decideix que això no és tan important com les primàries del partit demòcrata als EUA?

I com aquest, tants d'altres oblidats... L'Àfrica, Llatinoamèrica... i la realitat que no existeix perquè no la coneixem.

Una recomanació fílmica sobre Birmània: Más allá de Rangún (1995).