30 anys no són res o la teoria de la relativitat

D'aquí res faig 30 anys. Estreno 3. Com passa el temps. Ara m'ha donat per fer balanç del què han estat aquestes 3 dècades de la meva vida. Bé, hi hagut temps per a tot.

La meva infància va ser com la de moltes nenes, filles de fills de la postguerra. Els pares intentaren donar-nos el que ells no van tenir, perquè els seus pares lluitaven per sobreviure a les seqüel.les de la Guerra Civil. Bé, potser la meva infantesa va ser una mica diferent: els meus pares no s'entenien i no recordo cap imatge d'ells feliços, junts i contents. Sortien de famílies ben traumatitzades i ells no van saber entendre's i va ser pitjor el remeï que la enfermetat: desconfiança, mals rotllos, bronques, alcoholisme, falta de comunicació...i finalment l'adéu, la separació.

La meva mare va lluitar com una lleona per normalitzar al màxim la vida del meu germà i la meva, però és clar...les coses de vegades no són com les planejem, no?. Tot i així de petita, recordo haver estat una nena molt de la broma i amb el cor alegre.

La meva adolèscencia va ser bastant rebel, ei no us penseu que em va donar pel vandalisme, les drogues i el rockandroll, simplement em trobava fora de lloc, incompresa...però en això consta la adolescència, no?.

Als 18 la cosa ja va anar empitjorant. La meva cosina Esther, que acabava de ser mare de la meva Judith va morir el dia de Reis de 1995.

Va ser un punt d'inflexió a la meva vida. Vaig deixar de creure en Déu, en la justícia i en la sort. Plorava sovint i em sentia impotent perquè voldria haver estat jo qui s'hagués mort i no ella, que era una criatura celestial. Encara avui penso en ella.

Suposadament, aquest fet traumàtic va materialitzar la malaltia crònica que pateixo. Vaig començar a obsessionar-me amb la perfecció: volia treure notes excel.lents, tenir un cos esbelt, tenir nòvio com mana la societat...i l'únic que vaig aconseguir va ser depressions que gairebé em costen la carrera, anorèxia durant 2 anys i acceptar relacions amb carallots que s'atrevien a sortir amb dues noies al mateix temps (sense que ho sabéssim clar) entre d'altres delicadeses.

Ja farà tres anys que em medico, tot i que fa 10 que pateixo l'enfermetat. Alguns li diuen TOC, altres la malaltia silenciosa...ja que els rituals i els pensaments que et provoquen són sovint tan absurds que ni el mateix malalt atreveix a sortir del seu patiment en silenci: comprovar 1000 vegades si has tancat bé un envàs o el foc de la cuina, no poder tocar certes coses perquè provocarien una catàstrofe en tu...

Malauradament, la mort prematura ha visitat més cops la meva família: el meu oncle va morir d'un derramament cerebral i la seva filla, uns mesos després en un tràgic accident de trànsit. I aquest gener, aquell gran desconegut que era el meu pare, aquell ser traumatitzat, estrany i solitari va morir d'un atac de cor. Com a mínim vaig estar amb ell cada dia dels 15 dies que varen precedir al seu adéu. el trobo a faltar, més del què m'hagués pogut imaginar mai.

Ja sé que fins aquí, això sembla una drama, però si miro al món, aquest món que ens l'estem carregant...sé que sóc una privilegiada, sóc afortunada de tenir mitjans. La tragèdia m'ha fet valorar la normalitat. He rebut una bona educació, tinc menjar a taula, he estimat i m'han estimat...i finalment he trobat el secret de la felicitat.

La felicitat no et visita sempre, ni dura tota la vida. Està en les petites coses. Està en una nit de llamps al llit, en una dutxa calenta, en un cafè amb llet i un croassant de xocolata, amb una carícia de la mama, en un riure d'una amiga, en una melodia celestial, en un viatge a l'estranger, en una tarda amb els cuquis, en un llibre, en un menjar...tot això és en definitiva bocins de felicitat. Sigues feliç amb tu mateix i estaràs preparat per fer feliç, o com a mínim a estones. :)