FE
Hi ha moments en què em debilito.
Que la meva ment és el meu propi infern
I tot que crido, el guardià estreny mon pes
I no puc, no avanço, no em moc.
I em sento forània a la meva Terra,
em sento fora de joc i de lloc
I no entenc la justícia de la vida
I em fereix la injustícia de la mort.
però tinc la extranya esperança
que en aquest món sense ànima
algú encara creu en l'AMOR.
Entrades
2 comentaris:
Jo sempre he dit que no hi ha pitjor enemic que un mateix. Quina llàstima, no? En aquests moments, en que la ment ens juga una mala passada i es revela contra nosaltres mateixes, necessitem de la gent estimada per concil·liar els nostres pensaments. En quant a l'AMOR... sempre ha de començar per l'amor cap a nosaltres mateixos.
I tant! Sovint nosaltres mateixos som els nostres pitjors enemics!!!
Molt bonic el poema!
Publica un comentari a l'entrada