Hamlet, my fave pasaje

Ser o no ser, ésa es la cuestión.
¿Cuál es más digna acción del ánimo,
sufrir los tiros penetrantes de la fortuna injusta,
u oponer los brazos a este torrente de calamidades
y darlas fin con atrevida resistencia?

Morir es dormir. No más.
Y por un sueño, diremos, las aflicciones se acabaron y los dolores sin número, patrimonio de nuestra débil naturaleza...
Éste es un término que deberíamos solicitar con ansia.

Morir es dormir... y tal vez soñar.
Sí, y he aquí el gran obstáculo,
porque el considerar qué sueños
se desarrollan en el silencio del sepulcro,
cuando hayamos abandonado este despojo mortal,
es razón harto poderoso para detenernos.

Esta es la consideración que hace nuestra infelicidad tan larga. ¿Quién, si esto no fuese, aguantaría
la lentitud de los tribunales, la insolencia de los empleados,
las tropelías que recibe pacífico, el mérito de los hombres más indignos, las angustias de un mal pagado amor,
las injurias y quebrantos de la edad, la violencia de los tiranos, el desprecio de los soberbios
Cuando el que esto sufre pudiera procurar su quietud con sólo un puñal?

¿Quién podría tolerar tanta opresión, sudando,
gimiendo bajo el peso de una vida injusta
si no fuese que el temor de que existe alguna cosa
más allá de la Muerte, el país desconocido de cuyos límites ningún caminante torna, que nos embaraza en dudas y nos hace soportar los males que nos cercan antes que ir a buscar otros de que no tenemos seguro conocimiento?

Esta previsión nos hace a todos cobardes,
así la natural tintura del valor
se debilita con los barnices pálidos de la prudencia,
las empresas de mayor importancia por esta sola consideración mudan camino, no se ejecutan y se reducen a designios vanos'.

Hamlet, William Shakespeare

Per pensar..

Al viatjar et dones compte que tots els essers humans som iguals!!!
Tan se val al pais on siguis que practicament tots tenim les mateixes inquietuts i necessitats.

Petons i records des de Vietnam

Poemes del record

Un dolor rasga mi alma que llora desconsolada
Por un amor que no merece ni una lágrima derramada
El corazón se me ha parado, exhausto de tanta pena
Por un asesino de dulces maneras y palabras bellas

Te amé con toda el alma
Con un amor verdadero y sincero
Y para el resto de mis días,
yo creía que había encontrado el compañero.

Pero una noche de luna triste,
me dijiste que ya no me amabas
Me lo dijiste en voz baja, desde lejos, sin ya nada
Y mi corazón murió en ese momento
En el acto y sin esperanza

Y me han dicho que tú estás bien
Que por otro amor me dejabas
Que mientras mi alma lloraba triste
Tú a un nuevo yo adorabas

Y a un nuevo ser le prometiste
La misma lista de palabras
Que un día me dijiste
Cuando se suponía que me amabas

Als die Mauer fiel - quan va caure el Mur.

El dia 9 de novembre d’enguany, es commemoren 20 anys de la caiguda del mur de Berlin. Què podem dir que no s’hagi dit ja sobre aquest esdeveniment que va marcar l’inici d’un nou cicle a la Història? En l’imaginari col•lectiu de la nostra generació hi ha, sens dubte, el record de centenars de berlinesos saltant el mur, les abraçades i els plors, l’emoció de les dues Alemanyes que s’unien.
Les històries particulars de persones que vivien separades dels seus familiars, d’intrèpids que van intentar saltar a la banda oest d’Europa i pàgines i pàgines de diaris que ens expliquen la Història d’un món dividit en dos.
Quan vaig estar a Viena, vaig comprar Der Standard justament el dia en què hi havia un reportatge sobre la caiguda del mur des de diferents àmbits. El diari presentava entrevistes, reportatges, notícies de persones que van viure aquest fet en primera persona. D’entre tots els testimonis que hi vaig llegir, me n’han interessat especialment aquests dos, ja que es tracta de dos artistes que van decidir anar a viure a l’Alemanya de l’Est per diversos motius. Us en transcric un fragment (directament de l’alemany, ue ue ue):


Standard: Oposició contra qui?
Palm: S’ho pot imaginar, en un lloc com Timelkam... –al costat de Bronne Tilmelkam és un trosset...
Kleinschmid: Jo sóc d’Ottensheim – que no era gaire millor.
Palm: També ens ho podem imaginar. L’any 1972 em vaig adherir a aquest moviment, perquè els trobava una alternativa interessant a la nostra política. Quelcom que se’n deia aleshores era: “Quan no us estigui bé el que fem, vosaltres comunistes, aneu-vos-en a Rússia o a l’Alemanya de l’Est.” Allà no es va dir mai “Unió Soviètica” o “RDA”. Jo no tenia cap oportunitat de feina a Àustria. En aquells temps –bastant pitjor que avui dia- la política cultural estava en mans de l’SPÖ.
Kleinschmid: Imagini’s: érem als anys 50! Era l’època d’Adenauer, amb l’antisemistime austríac.
Palm: I ja vaig escriure un llibre sobre això. Sobre el boicot que se li feia a Brecht a Àustria, de la qual cosa molts no volen ni sentir a parlar. Jo tenia 28 anys, quan el llibre es va publicar, volia treballar a Viena fent teatre i vaig veure que allò no funcionava. Berlin-Est era una alternativa per a mi. I vaig pensar: prova-ho. I vaig aconseguir una invitació. Era un privilegiat, no tenia cap obligació, podia fer i deixar el que volgués. Podria haver viatjat cada dia a Berlin Oest, si hagués volgut fer-ho, però no ho vaig fer.
Kleinschmid: Però per anar-hi a comprar?
Palm: Rarament. En aquest sentit, vaig pensar que viuria amb això. Vaig viure amb el que tenia a la RDA; que per a mi era suficient. Ja a Àustria no havia sigut mai cap consumista.
Kleinschmid: En aquest sentit discrepo una mica de vostè. Vostè va ser al principi un privilegiat a la RDA – i jo també ho vaig ser. Però la RDA va ser sempre una societat de penúries, des dels anys 50 fins als 80. No hi havia gairebé de res. Tota la RDA –la societat es basava en donar i prendre. La paraula Banca s’escrivia amb lletres majúscules.
Palm: Estaven ben organitzats. Vaig conèixer una xarxa de subcultura al barri obrer Prenzlauer Berg. A la corona interior hi havia moltes cases, on les relacions de propietat no estaven clares i les autoritats toleraven una ocupació artística. Hi havia concerts, exposicions, desfilades de moda. Mentre no entressin en conflicte amb el govern, els van deixar més o menys en pau.
(...)

Palm: Correcte. I sobre aquest tema haig de dir que per aquells temps, a l’inici dels anys 80, em vaig separar del Partit Comunista – per diversos motius, però em definiria igualment com a marxista. El principal problema de la RDA era la superestructura, l’aparell polític, que era totalment inepte, incapaç de valorar correctament les relacions reals. La RDA va ser durant un temps la cinquena nació industrial d’Europa. (...) El principal problema va ser la manera dogmàtica com l'aparell polític va interpretar el Marxisme. (...)

El pensament segrestat

Amb això de ser a l'atur, m'he proposat llegir tot el que, quan treballo, no tinc temps de llegir. Espero poder mantenir aquest propòsit i que no es quedi, com sol passar, en una mera inquietud que no va més enllà.
He començat amb un llibre de Susan George, autora de L'Informe Lugano (vegeu-ne l'enllaç al títol) que es titula El pensamiento secuestrado i que està inclòs dins una col·lecció de llibres que promou el diari Público.
He de dir que només n'he llegit encara la introducció i algunes pàgines, però que el llibre pinta molt bé. Tracta de demostrar com han arribat la dreta laica i la religiosa a dominar el pensament del nord-americans en general. En què consisteix aquest pensament?
Aquí n'hi ha uns quants punts (extrets del llibre):

· La solució del mercat sempre és preferible a la regulació i a la intervenció de l'Estat.
· L'empresa privada supera el sector públic en criteris d'eficiència, qualitat, disponibilitat i preu.
· El lliure comerç podria tenir avantatges temporals per a alguns, però en última instància serà millor que el proteccionisme per a tota la població de qualsevol país.
· És normal i aconsellable que activitats com l'atenció mèdica i l'educació siguin lucratives.
· Uns impostos més baixos, sobretot per als rics, garantiran una major inversió i, per tant, la prosperitat.
· La desigualtat és inherent a qualsevol societat i probablement és genètica, quan no racial.
· Si les persones són pobres, només poden culpar-se a si mateixes perquè la feina dura sempre és recompensada.
· Una societat autènticament lliure no pot existir sense un mecat lliure; d'on s'extreu que el capitalisme i la democràcia es recolzen mútuament.
· Unes despeses de defensa més elevades i un sector militar fort garantiran la seguretat nacional.
· Estats Units, a partir de la seva Història, els seus ideals i el seu sistema democràtic superior, hauria de fer servir el seu poder econòmic, polític i militar per intervenir en els assumptes d'altres nacions amb la finalitat de promoure el lliure mercat i la democràcia.
· Els ciutadans d'altres països rebran aquestes intervencions amb els braços oberts perquè lliuraran el món d'elements indesitjables i pertorbadors a la comunitat internacinoal i, en darrera instància, beneficiaran a tothom.

Aquest panorama no és gaire esperançador. Espero que Susan George també faci alguna proposta de solució; si no, estem salvats...

Tomba sense flors

És la primera vegada que m'atreveixo amb un relat gòtic. Espero que no us espanteu gaire :-)


La Mia visita la tomba anònima cada setmana. S’asseu davant de la pedra freda i respira l’aire tèrbol de la nit al cementiri. Retira les flors seques que ha deixat la setmana anterior i en deixa de noves. Prop d’on descansen els cossos de la família dels veïns, apartats de la resta, hi ha una secció destinada a persones que ningú ha reclamat. La Mia va descobrir la làpida de teranyines un dia que, després de ploure, va anar a refugiar-se al cementiri. La pluja havia fet regalimar la negror i la molsa putrefacta de la tomba sense nom. Van cridar l’atenció de la Mia unes lletres vermelles, com de sang, de pintura mal impresa, amb una data i sense nom. Era bruta i la Mia imagina que el formigó barat de la tomba deixa sortir la sang del mort solitari, com en un macabre atac de dignitat. Des del dia que el va descobrir, una estranya relació –que tan sols es dóna en aquelles ànimes turmentades i inadaptades- es va produir entre la tomba i la Mia. Potser l’estranyesa de la noia (de petita li van néixer unes ales negres en forma de punxa), que la feia diferent i incompresa a la resta –els qui caminen rere disfresses, els qui compren el pa, els qui fan cua per comprar unes entrades... O, potser, simplement, el seu negre íntim que es confon amb el cel nocturn quan no hi ha núvols...