Art i llibertat

L’art és un misteri. Intentar definir-lo és gairebé impossible. Sempre s’escapen matisos, elements que no s’havien tingut en compte, i això passa perquè té un component irracional, poc sistematitzable, que emana d’aquells elements incontrolables de l’existència humana.
Aquests dies en què no sé per què experimento una buidor incontrolable, de gairebé malestar físic, m’he parat a pensar sobre la vida, sobre el perquè de les nostres existències. I és un exercici de risc, perquè, si et quedes quieta pensant-hi, el vertigen és descomunal, com si estiguessis a punt de caure de l’edifici més alt del món. I és que la vida, senzillament, és absurda, no té cap sentit. És tan dura aquesta premissa que sovint prenem soma per oblidar-la o l’hem ignorat sempre; és tan dura,deia, que, si et quedes quieta al mig del carrer amb aquesta idea, tot comença a donar voltes i a caure al teu voltant. Et preguntes per què et lleves cada dia, per què vas a treballar o per què penses en el futur, si l’existència és un tràmit cap a la mort inevitable.
I l’art és la manera que hem trobat per calmar aquesta terrible negror. Contemplar un quadre que no sabem per què ens atrau, llegir durant hores un llibre que ens té atrapats/es o perdre’ns dins la gran pantalla en una història amb què ens sentim identificats/es, o simplement entrar en èxtasi amb alguna peça musical són només algunes de les maneres de salvar-se del buit. I de sentir-nos lliures. I és per això que considero que l’art i la llibertat individual van de la mà i són l’instrument principal per conèixer-nos a nosaltres i al món.