Jodhaa Akbar, obra mestra

Will power

Per pensar...

"Si juzgas a los demás no podrás quererlos"

The sexiest indian man alive (sorry SRK)

Festa Bollywood de Bollywood Sitare

Records de nena de barri

Un sol espaterrant, el terra polsós i els crits de les gitanes anunciant pijames, arracades i sostenidors a preus de broma. Dimecres al matí, pantalons curts i la mirada innocent, agafada de la mà de la meva mare. De fons, el firaire anuncia que s’acaben les paperetes per al sorteig d’un gosset molt simpàtic, que fa de pilot. I caminem pel mercat a l’aire lliure, entre trepitjades i empentes. Ens trobem les veïnes, que compren calcetes, que aquest any les nenes s’han fet grans de seguida i ja no els queden bé les de l’any passat. Ma mare s’entén molt bé amb les gitanes de la parada dels banyadors i ens en compra un parell a cadascuna. Comença el temps de la piscina!
Quan miro enrere i descobreixo els racons que la memòria ha deixat guardats dins meu, faig un somriure i una part de mi enveja que el meu món fos només allò, el petit racó dels dimecres amb la meva mare i germana al mercat; les tardes a la sabateria del meu avi, jugant a construir cabanes al descampat del final del carrer gris del barri de St. Llorenç i una energia passional i incontrolable per córrer i creure que em menjaria el món. Veure la meva àvia sortir amb l’entrepà embolicat en aquell paper de color marron, el de les capses de sabates. Menjar-me’l en dos segons i seguir corrents carrer Borges Blanques avall, cap a la barana vermella i blanca. Seure amb els nens i nenes del carrer i explicar-nos històries de por. Córrer, després, cap al descampat, per jugar a beisbol (a la nostra manera) amb els nens de la papereria... Com n’era, de guapo aquell Javi!
I el meu avi, dret, o assegut a fora al carrer, o escrivint amb aquella lletra que havia après a fer sol. Recordo els seus números, els comptes que feia cada tarda quan arribava l’hora de tancar la botiga, els gargots escrits en un cartró improvisat d’una capsa de sabates.
La persiana que es tancava durant els estius calorosos de morenor, i la veïna, la Maria Àngels, que tenia una merceria... Com ens estimava l’Angelita, que ja va morir fa anys.
Aleshores m’aturo; m’adono, amb nostàlgia, que tots els paradisos són paradisos perduts.