Els meus primers dies a Guatemala.

Hola, noies,

Com que crec que encara tinc molt a dir sobre Guatemala, intentaré fer una mena de diari de Bitàcola sobre el viatge per anar compartint amb vosaltres tot allò que em vaig endur d'allà, que no és poc.
El dia 8 de setembre ens van portar a la casa de les nenes Casa Alianza. Són nenes que han anat a parar a aquesta casa d'acollida per diversos motius: o bé perquè les han trobades al carrer -la majoria de les vegades exercint la prostitució el benefici de la qual se l'enduen els proxenetes- o bé perquè ho ha dictaminat un jutge, ja sigui perquè les famílies les maltractaven o perquè per diversos motius (alcoholisme, situació econòmica...) els pares no se'n poden fer càrrec. Actualment hi ha 99 nenes a la casa, que en total té capacitat per a 70. Les nenes es divideixen en tres nivells: nivell 1: són les que acaben d'arribar. Es distingeixen perquè porten un polo vermell. Bàsicament el que necessiten és molt de carinyo i plorar, plorar molt. No poden parlar del que els va passar. Nivell 2: porten un polo groc i han superat una sèrie de fites. Ja poden parlar del que els va passar. Joves mares: conviuen amb els seus fills mares que tenen entre 12 i 17 anys.
Casa Alianza ofereix assessorament psicològic a les nenes, tallers i formació ocupacional.
Quan hi vam arribar les tres noies de Barcelona, a cadascuna ens van posar en un pavelló. A mi em va tocar al nivell 2. La idea era que poguéssim parlar amb elles i que ens expliquessin alguna cosa de la seva situació. Les noies del nivell 2 d'entrada estaven una mica reàcies a parlar amb qualsevol persona desconeguda. Normal, a mi també em passaria, i més sabent el que han viscut. Però de mica en mica, van anar agafant confiança. Em va sobtar com n'eren, d'educades i que col·laboressin tant en les tasques a fer a la casa. Estaven preparant una festa, ja que el dia 15 de setembre és el dia de la independència a Guatemala (la independència dels opressors espanyols haha). Em va semblar una mica violent preguntar-los per què eren allà... Tan sols una de les noies em va ensenyar la seva llibreta amb textos i dibuixos que havia fet i em va explicar per què era allà: per "dolenta i per tallar-se". Es veu que existeix una nova "pandilla" que s'autolesiona en vida. I és que és normal que, en el món en què viuen, de vegades no vegin cap altra solució... Per què viure si estan condemnats des que neixen?
El dia comença molt aviat a Casa Alianza. Les nenes es lleven a les 6 i fan una reunió conjunta per parlar del seu estat d'ànim. Sovint ploren i es consolen. Cal tenir en compte que el procés de recuperació és molt lent. Al dia següent d'anar-hi, algunes nenes ja ens abraçaven i venien a saludar-nos. Ara recordo amb nostàlgia les tardes que vam passar amb algunes nenes mares i els seus fills...

Nota: Si feu clic al títol obtindreu informació sobre els projectes que hi ha ara actualment i hi veureu algunes fotos.