De per què sóc feminista.

"Tinc la cara d'un vampir, però el cor d'una feminista."
Theda Bara.


Fa uns dies vaig deixar escrit en un comentari que m’agradaria explicar els meus motius per defensar les polítiques de discriminació positiva envers les dones. Pensant-ho bé, he cregut que estaria bé, per extensió, explicar els motius pels quals em considero feminista i, d’aquesta manera, desmentir alguns tòpics que s’han vingut atribuint a aquest moviment des de gairebé els seus inicis. Quins són aquests tòpics? Doncs: que som dones andrògines, que volem imposar els nostres criteris per sobre dels homes, dominar-los i, de retruc, governar el món. Tan sols cal fer una ullada a la definició del diccionari per a feminisme per desmentir aquest tòpic. El DIEC2 diu, a l’entrada de feminisme: 1 1 m. [LC] [SO] [PO] Moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres.
1 2 m. [LC] [SO] Conjunt de teories que al llarg del temps fonamenten la lluita de les dones a favor de l’emancipació.
Seguint aquesta definició, explico per què sóc feminista: doncs perquè encara penso que en bona part no tenim els mateixos drets reals que els homes: a nivell social encara cobrem menys per desenvolupar les mateixes tasques que un home, encara ocupem una misèrrima part dels llocs de responsabilitat que ocupen els homes i encara hi ha feines que es consideren exclusivament per a dones... Això no són teories que jo hagi llegit enlloc, sinó que les he experimentat, per desgràcia, en carns pròpies. No fa gaire vaig treballar en una oficina i, una servidora (amb el seu títol universitari, idiomes i postgrau a les esquenes) havia de veure com persones menys preparades imposaven el seu criteri i donaven ordres a la “nena” només pel fet de tenir una cosa que penja entre les cames. Que no se’m malinterpreti, m’agraden els homes (i com!), però no puc dir que encara siguem iguals a nivell social ni personal. En l’àmbit domèstic, veig com moltes de les meves amigues han d’acabar sotmetent-se a la dictadura de les tasques de la llar quan treballen les mateixes hores que les seves parelles. Per què? No, noies, no, és una lluita constant! No ens la podem deixar perdre, aquesta batalla... nosaltres no hem nascut per fer de criades de ningú... ells tenen dues cames, dos braços i un cap, igual que nosaltres. Per què ens hem de sobrecarregar les tasques de la llar? És per tot això que penso que és necessari que siguem feministes, que lluitem per la igualtat, noies si no ho fem nosaltres ningú ens traurà les castanyes del foc. És per això que dic que em sembla una bona mesura la discriminació positiva, que consisteix que, per exemple, en l’àmbit laboral es doni prioritat a les dones davant dels homes (amb idèntiques qualitats) per contrarrestar una situació d’abús de poder històrica. Aquesta mesura tan sols pretén equiparar les dones a l’estàtus dels homes en l’àmbit públic. D’aquesta manera, també, hi ha pluralitat de representació en llocs de poder. D’altra manera, ens asseguraríem que el règim de sempre perdurés pels segles dels segles... Al tantu! Tot això que estic dient no vol dir que jo cregui que homes i dones som iguals. No, no! Jo em sento diferent i m’agrada sentir-me diferent que un home. Però m’agrada també, tenir les mateixes oportunitats que ell...

PS: La frase que he posat al començament és d’una actriu de principis del segle XX (la de la foto), no us sembla absolutament sublim?