L'Orchestra di Piazza Vittorio.

Dissabte passat, la Talladet sense Sucre, la Te Blanc i servidora vam decidir gaudir de la nit blanca a Montjuïc. Realment no sabíem ben bé on anàvem i com que la nit convidava a passar-la a la fresca, vam entrar al Teatre Grec, a escoltar el concert que s’hi feia. Es tractava de l’Orchestra di Piazza Vittorio. Abans d’escoltar el concert, un documental que s’hi va projectar, que va durar aproximadament una hora (si no m’equivoco), ens va posar al dia sobre el que significa aquesta projecte.

La piazza Vittorio, a Roma, és un lloc d’encontre entre cultures. Senegalesos, equatorians, cubans, xilens, romanesos, italians, xinesos, hindús, persones de procedència molt diversa s’hi agrupen... i fan de la ciutat un festival de colors, accents i veus diversos. En Mario Tronco, el director de l’orquestra, ha trobat una bona fórmula per treure profit de tanta riquesa cultural desaprofitada. Va decidir formar una orquestra amb persones d’orígens diferents. Cadascuna d’aquestes persones aportava coneixements sobre la música que es fa al seu país i donava un ritme diferent al conjunt. El documental va ser divertidíssim; ens hi explicaven les peripècies del seu director per formar l’orquestra i per donar el primer concert... Una setmana abans de participar en un prestigiós festival, tot just feien el seu primer assaig!

L’orquestra està formada per 15 músics, d’entre els quals hi ha persones de Cuba, Tunísia, Itàlia, els Estats Units, Hongria, el Senegal, l’Argentina, el Brasil i Equador. Toquen cançons de tot arreu i han aconseguit que el llenguatge musical sigui veritablement universal.

El concert en directe va durar unes dues hores i mitja. De mica en mica es va anar ficant la gent de Barcelona a la butxaca. Hi vam trobar a faltar els músics indis que apareixen al documental. El seu director ens va desvetllar la incògnita del perquè no hi eren. Les noves lleis d’estrangeria promogudes per Berlusconi han promogut que se’n tornessin a l’Índia. Evidentment, quan el nom de Berlusconi va ser pronunciat, es va endur uns quants xiulets i esbroncs.

A mesura que anava avançant el concert, la gent es posava dreta i ballava a ritme de cada continent. A poc a poc, anava calant ben fons una lliçó: la immigració ens aporta riquesa cultural i coneixements. Preguntem-nos què ens podem aportar mútuament per fer d’aquest món un lloc millor.

Que la música continuï sonant i no pari maiiiiiiiiiii!!!